Mauricio i Rebeca Wild van morir tots dos a Tumbaco, molt a prop de Quito (Equador), on van crear un espai comunitari que es diu PILD (Proyecto Integral de Vida León Dormido), denominació toponímica ja que des d’aquest lloc es veu una muntanya que té la morfologia d’un lleó adormit, i que van constituir a principis dels dos mil.
Rebeca va néixer a Berlín l’any 1939, amb la qual cosa va viure la seva primera infància durant la segona guerra mundial. Mauricio va néixer a l’Equador el 1937, tot i que després va estar un temps amb la seva família a Suïssa, i per aquest motiu tots dos tenien doble nacionalitat. Van viatjar per diferents llocs del món, per exemple als EEUU, abans de quedar-se definitivament a viure a l’Equador.
Tot i tenir dos caràcters ben diferents, tinc la certesa que tots els que els hem conegut els associem junts, és a dir, no podem pensar en un sense imaginar-nos l’altre; es complementaven molt bé. Grans conversadors, especialment en Mauricio, amb una gran sensibilitat na Rebeca, van fer de la seva vida un exemple de coherència, i no van escatimar energia per compartir amb tothom allò que havien experimentat i reflexionat. Sempre que explicaven alguna cosa ho podien referir directament a alguna teoria o coneixement que constava en un fons bibliogràfic (el seu domini de diferents idiomes els facilitava l’accés a moltes obres escrites), però sobretot destacaria que, prèviament, sempre ho havien experimentat personal i comunitàriament. Això els convertia en persones entranyables, sàvies, i especialment confiables.
La vida, que sempre teixeix esdeveniments inesperats, va fer que els conegués arran de llegir un dels primers llibres que va publicar la Rebeca, Educar para ser, que vaig trobar per casualitat mentre tafanejava per una llibreria. Arran d’aquest fet vaig prendre una d’aquelles decisions que ens marquen per sempre, perquè la seva lectura va despertar en mi un interès irrefrenable de conèixer-los, i no vaig parar fins aconseguir-ho, i després no vaig parar fins que els vaig convèncer que en els seus viatges habituals per fer formació per Espanya i Catalunya vinguessin a compartir activitats diverses a la UAB donat que en aquella època jo treballava en l’Equip de formació del professorat de l’ICE de la UAB, a Bellaterra, que sempre va donar suport a aquestes iniciatives. I més endavant vàrem viatjar una colla d’amics a visitar-los al León Dormido, una experiència inoblidable.
Recordo perfectament la primera formació que vàrem anar a fer amb ells a Madrid, mentre tornàvem un cop acabat el curs, i comentàvem el que havíem escoltat i experimentat, no podíem contenir les llàgrimes. Sento que el que aquestes dues grans persones ens van aportar traspassa l’àmbit de l’educació i ens va commoure profundament, de la mateixa manera que sento que ens va canviar la vida a tots els que els vàrem conèixer.
Després d’experimentar diversos projectes de vida, amb el naixement del seu primer fill, Leonardo, després van tenir un segon fill, en Rafael, coincidint amb unes lectures que estaven fent sobre les aportacions de Maria Montessori, moguts pel seu interès per la criança conscient, van decidir crear, l’any 1977, un espai educatiu alternatiu, lliure…, ells el van anomenar Fundación Educativa Pestalozzi, en honor al pedagog suís, que popularment sempre ha sigut conegut com El Pesta.
Seguint el procés de creixement dels seus fills, van iniciar aquest projecte amb una comunitat d’educadors/res i de famílies amb nens de les primeres edats de la infància, que vivien en una sintonia extraordinària i que ells cuidaven com un tresor molt apreciat, ja que entenien que són els pares els grans responsables de l’educació dels infants, i que per tant acompanyar les famílies, i establir amb elles uns criteris educatius coherents i saludables, era la millor garantia pel seu creixement personal, social i cultural.
Posteriorment va venir el projecte d’un espai educatiu per la primària, i després, a partir de la insistència de les mateixes famílies, un espai per la secundària. Com a detall que reflecteix bé la seva manera de fer, quan un infant passava d’un espai a un altre, per l’edat, tenia dret a tornar-hi sempre que ho desitgés, amb la condició que respectés les normes d’aquell espai sense interferir en el fer i viure dels que hi estaven per l’edat que els corresponia.
A principis dels dos mil, degut a una crisi molt gran a l’Equador, incrementada per la devaluació de la seva moneda, el sucre, que es va dolaritzar, moltes de les famílies del Pesta no podien fer front a les despeses de l’escolarització dels seus fills, i el Pesta, que sempre havia donat suport a les famílies més desfavorides, no va poder sostenir la situació de deteriorament econòmic i van haver de tancar les portes, amb una gran tristesa per part de tothom, però alhora amb una gran energia creadora per iniciar un nou projecte, encara més radical en la seva conceptualització i experiència de vida, que va ser el PILD, juntament amb unes deu famílies vinculades a l’escola.
En què consistia aquesta radicalitat? Doncs en el funcionament d’una comunitat de vida en la qual quedaven entrellaçades la dimensió educativa, econòmica, i de la salut, d’aquí el nom de projecte integral. Perquè ens en fem una idea, els seus intercanvis es fan amb una moneda alternativa que s’anomena “sueños”, i al preu que li posen a les coses no li diuen “precio” sinó “aprecio”, és a dir, li pagaven a l’altre no per un preu de mercat, sinó per “l’apreci” que tenien a la feina que l’altre havia fet per generar aquell producte en concret.
Complementaven la seva economia amb l’intercanvi de feines amb altres comunitats a través del que s’anomena “mingas”, i l’aportació de la moneda oficial del país, els dòlars, per necessitats que no podien pagar d’una altra manera, sortia de les formacions que ells dos feien arreu del món, de l’acolliment i la formació que feien en el mateix León Dormido, i de la venda dels llibres de la Rebeca. Tots els guanys passaven a la comunitat sense preservar cap privilegi per ells. Pel que fa al tema de la salut, procuraven seguir les tradicions antigues de la terra i dels avantpassats indígenes, evitant intoxicar-se amb fàrmacs químics. El seu exemple en totes aquestes dimensions és d’un valor extraordinari, en aquells moments, avui dia, i sento que per molts anys. Els que vàrem tenir la oportunitat de conèixer-los ho podíem intuir, i els que vàrem tenir la oportunitat de conviure amb ells a Tumbaco, ho sabem per experiència pròpia.
Dins de la seva comunitat de vida van crear un espai educatiu compartit amb les famílies que s’anomenen el CEPAS (Centros para las actividades autònomes), i una de les seves grans aportacions va ser crear diversos espais com aquest en diferents comunitats repartides per tots els racons del país, en contexts realment amb una situació econòmica i social molt complexa. Generalment aquests espais educatius compartits amb les famílies anaven associats a una xarxa d’intercanvi de productes de subsistència que des del León Dormido es gestionaven fent llargs viatges en camionetes en les quals portaven plàtans des de les zones humides fins a la zona marítima, allà carregaven peix i se l’emportaven cap a les zones muntanyoses, on recollien patates…, i així anaven teixint una xarxa de relacions (en els viatges els acompanyaven persones de les diferents comunitats per fer intercanvis culturals), d’acompanyament educatiu perquè els feien petites sessions de formació, i també d’economia de trueque, amb la moneda alternativa de cada territori. Aquest és un dels projectes socials més rellevants que conec, atenent que estem parlant d’una comunitat de 10 famílies, que possibilitaven que tot això es portés a terme.
En les seves publicacions, i en la multiplicitat de documentació que hi ha a les xarxes, es pot trobar la informació de tota la seva aportació a la vida, especialment a l’educació. Destacaria aquests cinc aspectes crucials en la seva manera d’entendre l’acompanyament als infants i a llurs famílies:
1/ Total confiança en els potencials dels infants, en el valor incalculable del seu programa biològic que conté tot el necessari per desenvolupar els seus processos de vida, si els ambients socials en els que creixen són saludables, que vol dir que són respectuosos amb les seves necessitats en cada una de les seves etapes evolutives, i en l’acceptació de la seva singularitat com a éssers humans únics.
2/ Necessitat de crear ambients preparats i relaxats en els quals els infants poden donar sortida a les seves necessitats de recerca incansable, i desplegar els seus talents. Seguint amb la idea de la neurobiologia que estableix que els infants tenen aquest programa intern preparat per desenvolupar les seves competències humanes a tots els nivells, aprendre no és un imperatiu de l’exterior, sinó un moviment propi que requereix entorns favorables, pensats amb allò que pot resultar adequat per aquesta imparable i continua recerca per part dels infants, i amb un acompanyament que no dirigeix, que no s’anticipa, sinó que està disponible per oferi’ls-hi allò que es requereix en cada moment, escolta i es mou al seu costat per garantir la seva seguretat i fiançar els seus processos d’experimentació, en els quals l’error hi té un lloc apreciat pel seu alt contingut d’aprenentatge.
3/ Acompanyar a cada criatura, i a cada família, en el punt i la dinàmica en la qual es troben, sense expectatives i sense judicis. Un dels llibres de la Rebeca descriu molt bé aquest plantejament, Libertad y Límites, Amor y Respeto: lo que los ninos necesitan de nosotros. Són un reflex de l’autèntic sentit d’una educació al servei de la vida. Aquesta dinàmica era constant en totes les seves intervencions, un profund sentiment d’amor cap a la vida, i de respecte als processos de cada persona, fossin infants, joves i adults, i la creació d’espais i dinàmiques on es donava un grau de llibertat molt rellevant, a l’hora que tenien molt clar la necessitat de marcar uns límits, que ells anomenaven límits per a la seguretat, dit d’una altra manera, posaven límits congruents des del sentit comú i la segurització i no des de l’arbitrarietat dels adults.
Certament eren coherents amb la seva manera de fer, i si una família volia formar part de la comunitat educativa del Pesta, els demanaven que assumissin un seguit de normes, en alguns casos draconianes, com ara no fer us de la televisió, no portar els fills a teràpia…, que era la seva manera de posar límits a l’especulació educativa que de vegades acompanya certs projectes innovadors elitistes. Amb les infants i joves també es mostraven molt clars en els límits que els compartien. D’alguna manera, com eren límits pensats o actuats per la seguretat, podríem dir que no eren negociables. A diferència d’algunes interpretacions que de vegades es puguin donar en certs contexts d’educació lliure, pel Mauricio i la Rebeca els límits són necessaris per al creixement i inherents a la pròpia dinàmica de la vida.
4/ Per ells també era molt important el llenguatge. Els adults han de parlar poc quan acompanyen als infants, i usar un llenguatge que s’avingui a l’etapa madurativa per la qual passa cadascun d’ells. En aquest sentit, també estaven molt en sintonia amb els postulats d’Humberto Maturana quan parla del lenguajear como una forma de conversa, en la qual hom ha d’estar amatent al sentit autèntic del que diem i volem dir, i no quedar-nos atrapats pel que ells anomenaven el llenguatge semisocialitzat que els infants usen en un moment del seu procés d’aprenentatge, i que té mes a veure amb un entrenar-se en relació a la parla, que no pas amb un contingut explícit de la paraula. En aquest sentit, deien que hem de donar resposta a les preguntes dels infants en la mesura del que realment pregunten i del que realment els interessa i poden processar, no tant des de la interpretació esbiaixada i oportunista que els adults en puguem fer.
5/ Els resultava incompressible i gens congruent imaginar-se un acompanyament als infants en el que no es donés una bona combinació entre l’escola i la família, i en aquest sentit, sense una intenció de fer de mestres dels pares, o que els pares fessin de mestres dels seus fills i filles, establien un contacte molt afinat amb les famílies, dedicant molt de temps a conversar amb elles, no tant per adoctrinar-les sinó per recolzar-les en els seus dubtes i inquietuds. A més, tenien molt clar que cap educador/a, indistintament com fossin les famílies dels infants que atenien, podia suplir als seus pares.
Si hagués de recollir en unes poques paraules quin és el seu gran llegat a l’educació i a la vida, i per què són persones de les quals n’hem de conservar la memòria i recuperar-ne la seva bibliografia, en diria algunes com: un profund amor i entrega per la infància i per la humanitat, una gran claredat en totes les seves manifestacions, una congruència sense fissures. Personalment em sento honorat per haver après d’aquests mestres en majúscules, tot i que a ells no els hi agradava dir-se’n, molt satisfet per haver pogut contribuir durant un temps al fet que molts/es mestres coneguessin les seves aportacions a la nostra terra, i honorat també per haver-me considerat un bon amic, juntament amb tota una colla de persones amb les quals vàrem compartir amb ells converses i experiències molt interessants i inspiradores.
Mauricio, Rebeca, per sempre en el nostre cor!
Bibliografia
Tots els llibres estan escrits per la Rebeca i publicats per l’editorial Herder, que sempre va fer una aposta sense fissures per la seva contribució, i la majoria d’ells estan traduïts al català, un esforç encomiable de la pròpia editorial.
- Educar para ser: vivencias de una escuela activa (1996)
- Calidad de vida: educación y respeto par el crecimiento interior de niños y adolescentes (2001)
- Libertad y Límites – Amor y Respeto: lo que los niños necesitan saber de nosotros (2003)
- La vida en una escuela no directiva: diálogos entre jóvenes y adultos (2006)
- Aprender a vivir con niños: Ser para educar (2007)
- Etapas del desarrollo (2011)
Recentment els hem fet un homenatge des de l’Associació MES (Moviment Educatiu Sistèmic), que es pot visionar en aquest enllaç del nostre canal de youtube, en el que hi participen na Meritxell Bonás com a representant de l’Escola El Martinet de Ripollet, i na Begoña González com a directora de l’Escola El Roure de Mediona, explicant alguns dels aspectes rellevants de les aportacions de Mauricio i Rebeca, i en el que es pot veure la darrera conferència que ells van fer a Catalunya, i diria que fora de l’Equador, en el marc de les X Jornades d’Educació Infantil de l’ICE de la UAB (octubre 2010), que tenien com a lema “Amor i Educació)
