Sembla que la vinguda de la Covid19 ha obert la capsa de pandora de l’educació en general i de l’escola en particular, amb una esperança de canvi. No únicament el tema s’ha tractat en els diaris específics d’educació, com aquest, sinó que ha traspassat les fronteres, per veure escrits als diaris d’informació general, a les televisions i a les xarxes socials. I també a les converses familiars.
A les notícies i als debats hi ha hagut de tot. S’ha parlat de la importància i necessitats de l’escola (alguns ho acaben de descobrir en aquesta pandèmia), dels canvis necessaris a fer a l’educació, sobre el professorat, etc. També han sorgit moltes opinions sobre l’ensenyament virtual, mixt o híbrid, els que donen receptes pedagògiques de tota mena, de la utilització de la tecnologia, del canvi curricular. Tampoc ens podem oblidar de les empreses que busquen el profit de tot això, dels problemes familiars i la conciliació en relació a l’obertura de les escoles i de la tornada a aquesta nova normalitat educativa.
I de la nova normalitat, que ningú sap què és educativament, excepte el que diuen els qui es dediquen a la salut. No sabem si s’aplicarà més el concepte de nova que de normalitat (menys alumnes però el mateix, més professorat ja veurem): el mateix llibre però en PDF virtual, el mateix currículum, la mateixa estructura, els mateixos exclosos, etc. O serà nova de veritat perquè es modificarà la feina del professorat, s’invertirà més, molt més, es modificarà el currículum enciclopèdic, es desenvoluparan polítiques de lluita contra la desigualtat, es treballarà amb una nova metodologia, s’ampliaran les infraestructures i s’eliminaran els barracots, es reimaginarà la feina educativa com diuen alguns i es tindrà la tecnologia necessària. Moltes qüestions i poques solucions per part de qui les ha de trobar.
O s’aplicarà el conegut –i estimat per moltes administracions– gatopardisme, la lampedusiana doctrina de canviar-ho tot perquè res canviï, perquè les coses segueixin iguals, desaprofitant l’oportunitat reflexiva que ens ha donat el que ha passat.
Hem comprovat el que fa temps es deia i es patia: les limitacions del sistema educatiu pel que fa a la infraestructura, l’equipament de l’alumnat, del professorat i de les escoles, el necessari suport de la comunitat i el desenvolupament de l’autonomia de l’alumnat en l’aprenentatge.
Ja fa temps que sabem que per canviar l’educació s’ha de canviar el professorat i el context on treballa. Abans de la Covid19 hi havia molta feina a fer tant en el professorat com en el context, però era ignorada o no prioritzada. Ara més que mai s’ha vist que s’ha de posar fil a l’agulla en un sistema educatiu que ja fa temps que fa aigües en molts aspectes importants. I que aguanta, malgrat les crítiques, amb la dedicació del professorat, com s’ha comprovat en aquests darrers mesos, treballant més hores amb les seves eines, intentant connectar-se i que es connectin, no veient l’alumnat i patint la seva conciliació familiar. I, donant, la majoria, el seu esforç i entusiasme a l’alumnat, desbordat amb la docència en línia i les feines en aquest final de curs.
I de cop i volta, tothom es preocupa de la gestió emocional. És com un miner quan troba una veta. Com si el professorat no ho fes abans de la pandèmia. Fa temps que una de les finalitats de l’educació no és omplir el cervell de continguts com alguns pensen, emulant el seu passat, sinó que treballen per donar a l’alumnat recursos i estratègies que l’ajudin en el seu benestar i la millora de l’autoestima. Per això es demana presencialitat, ja que l’espècie humana necessita relacions i interaccions personals per créixer i desenvolupar-se personal i col·lectivament. I el professorat sap que tenint això millora el rendiment acadèmic. Fa temps que a moltes escoles treballen tot el tema emocional imprescindible a l’educació humana.
El benestar del professorat i el benestar de l’alumnat fa que s’aprofiti millor el que s’aprèn. La relació educativa condiciona l’aprenentatge. No únicament de l’alumnat, sinó també del professorat, per això la importància de la col·laboració, de fer projectes conjunts, d’acceptar la tolerància professional amb els companys, de l’autonomia compartida. Això provocarà una millor educació. No calen teràpies, com reclamen alguns, sinó aplicar el que sap fer el professorat.
No vull caure amb la incoherència de les meves paraules anteriors, de donar solucions precises de com anar cap una nova mirada de l’educació i de la feina de l’escola en aquest futur, sinó que penso que aquesta esperança, que queda al final en aquesta capsa de pandora que s’ha destapat, és que l’escola, amb tots els seus problemes i crítiques que s’han fet, és una activitat educativa i social, molt important per crear identitats socials, lluitar contra les desigualtats, cuidar i cuidar-se, fer transmissió cultural i desenvolupament personal i social de valors democràtics i de dignitat per tothom. És l’esperança de la capsa després de tots els mals.
No sabem com serà aquesta nova normalitat però a causa de la diversitat de l’educació, en tots els seus components, seria necessari un pacte territorial, una comunitat de pràctica educativa territorial que analitzés i fes propostes específiques conjuntes sobre com recomençar de nou en el context educatiu i, com ja sabem que no hi ha solucions velles a problemes nous, donar noves solucions sense deixar les que ja funcionen. No es pot caure en l’error de l’uniformisme, del cafè per tothom tan donat en el camp de l’educació. El cafè es pren de moltes formes diferents, com ha de ser la feina de les escoles. Una major autonomia territorial i una flexibilitat educativa ajudarà a tenir aquesta nova normalitat amb una nova mirada per millorar el sistema educatiu.
