El compromís emprès de fa anys des de la recerca i l’actiu del coneixement fruit de dècades d’expertesa i formació continuada, segurament em permet amb molt de gust compartir tècniques, metodologies i didàctiques que ofereixen la possibilitat d’acompanyar l’alumnat i les seves famílies en un moment d’emergència educativa; una realitat que em fa encomanar la necessitat, que sempre s’ha defensat des de la pedagogia, d’intensificar i de prioritzar la possibilitat real de desenvolupar competències i habilitats de manera personalitzada. Per tot plegat, i amb l’humil propòsit de dibuixar el testimoni viu d’un pensament reflexionat, les idees que exposo a continuació volen ser un breu decàleg d’esperança pedagògica per unes noves passes de la humanitat.
Convé destacar, en primer lloc, que el confinament ha estat una oportunitat inesperada, que ben mirat ens ha permès, com a pedagogs/gues i psicopedagogs/gues, posar en valor un bon know-how per respectar, més que mai, la singularitat de tot l’alumnat, fugint d’etiquetes que ens forcin a engabiar les ales naturals de cadascú. Per una banda, és des del coneixement científic i tècnic; i per l’altra des del tractament a la diversitat, que segurament es pot copsar amb un grau de sensibilitat important, que l’estàndard de normalitat socialment acceptat probablement massa sovint eclipsa la llum natural de cada ésser i apaga de manera quirúrgica l’oportunitat de maximitzar les pròpies capacitats…!
En aquest sentit, la pedagogia —immersos en la situació de pandèmia, confinament, post-pandèmia, dol, pèrdua, aprenentatge en línia, etc.— sortosament sempre ha permès promoure atribucions existents i expectatives positives cap a cada persona única i irrepetible —sigui docent, pare, mare, fill, filla…—. I, en un altre ordre de coses, també obre portes d’ajuda, de prop i de lluny, a millorar processos d’ensenyament i d’aprenentatge necessaris per capacitar la persona en la presa de decisions complexes i fer front a les necessitats del segle XXI, des de la consideració profunda que la vida és l’escenari pedagògic per excel·lència de la persona, sigui quina sigui la seva realitat personal, i el sociograma en el qual li ha tocat viure i adaptar-se.
Us convido, si encara no ho heu fet, a abraçar amb esperança la pedagogia que sempre, i en aquest moments més que mai, pretén encomanar i promoure valors humans com el coratge, l’esperança, la compassió, la comprensió, l’estima… per teixir camins de vida que poden abraçar i acompanyar sociogrames diversos; tots amb el dret legítim d’assolir la felicitat desitjada.
Aquestes línies, que el lector pot llegir des de la pròpia inquietud intel·lectual, han estat escrites amb el cap i amb el cor des de la vocació pedagògica d’ajudar i estimar a desenvolupar a la persona; aquest fet ens ha permès esforçar-nos també, amb el benentès del moment, per difondre i posar en valor l’actiu professional de pedagogs/gues i psicopedagogs/gues, que sense renunciar als trets que ens caracteritza en cada àmbit d’actuació, entenc que la situació de pandèmia i post-pandèmia ha fet palès i posa de manifest que la nostra visibilitat és una clau de volta irrenunciable en moments d’emergència educativa i que el nostre perfil humà és decisiu en equips multidisciplinaris de serveis essencials. Malauradament el confinament ha evidenciat que probablement hem fet tard per evitar que el sistema educatiu parodiés el conte clàssic El vestit nou de l’Emperador; sortosament, l’actiu pedagògic (mestres, psicopedagogs, pedagogs…) del país ha sabut en la mesura del possible —òbviament amb molts casos amb renuncies i sacrificis!— repensar i promoure el «què, com, quan, per què…» en l’acompanyament de les famílies i l’estima incondicional cap a l’alumnat. Tanmateix, la realitat ha demostrat més que mai com s’han fet evident un seguit de mètodes encaminats a modificar processos educatius… Des de la pedagogia hi hem estat, hi som i hi serem sempre amb cos i ànima i —sense cap mena de dubte!— abraçant un compromís irrenunciable al servei de les persones.
I, avaluar què, com i quan? Com passa sovint, les exclamacions eixorden la millor de les intencions. Segurament els processos avaluatius podrien ser un camí fascinant i una oportunitat única, que molts mai abans hem deixat passar, amb el convenciment de protagonitzar lideratges en cuines pedagògiques que ofereixen àpats personalitzats on l’autovaloració i la co-avaluació permeten que l’alumnat aprengui a analitzar i valorar què sap, què i com ha après, què i com ha de millorar, què i amb qui i de quina manera, etc. És en aquest escenari, estimat lector, que convido a tutti quanti a compartir el compromís pedagògic (d’ara, endavant!), a trobar recursos i a establir estratègies per acompanyar l’alumnat des d’aquell guiatge, ajuda i intervenció professional que també permet una avaluació formadora i una acreditació de competències, habilitats i aprenentatges als seus alumnes. Una realitat que, tant de bo, es pogués encomanar i estendre com una capa d’oli d’aquest nou caminar educatiu que la vida convida. Una avaluació que es brinda a l’aprenentatge perquè l’alumnat passi a ser el protagonista d’una experiència de vida que el permeti valorar allò que fa bé i rectificar allò que pot millorar.
De manera paral·lela, deixeu-me compartir també el que anomenaré una realitat de vasos comunicants; una mirada que comprèn el benefici de sumar actius pedagògics per la continuïtat d’un acompanyament a les famílies, als docents, tècnics, etc. Prioritzar el rol que pertoca als professionals dels àmbits de la pedagogia és essencial, perquè estan especialitzats a sumar esforços, sintonies… i connectar aprenentatges, formació i assessorament. En aquesta direcció assegurarem el poder continuar impulsant benestar individual i col·lectiu, des de la reflexió i la praxis professional al servei de les persones; desenvolupar didàctiques, elaborar diagnosis psicopedagògiques, promoure metodologies, etc. per atendre la singularitat de les persones i intervenir, assessorar, orientar en el marc d’una diversitat de realitats plenes de particularitats i idiosincràsies.
Arribat a aquest punt de l’escrit, de ben segur que el lector ha pogut copsar ja una de les arriscades finalitats d’aquest breu decàleg, que no pot ser altra que la d’encomanar la necessitat de focalitzar el rol psicoeducatiu i pedagògic d’uns professionals que han d’ésser, i de fet són, un servei essencial en el marc d’una nova Era de la Humanitat; a la qual podem convenir que tenim el privilegi inesperat de viure-la en primera persona i això ens pot legitimar a repensar un nou tractat de pedagogia… i, per què no?, escriure’n les primeres pàgines.
Admetrem doncs, que tot el compartit, es pot fer realitat si ens fem càrrec que urgeix la necessitat de continuar amb la constància científica de sargir el coneixement humà, a la vegada que assumim amb fermesa la convinença d’escriure nous paradigmes psicoeducatius i pedagògics compromesos amb el bé col·lectiu de la humanitat, amb la necessitat de reescriure noves pàgines, tot plegat des de l’anàlisi, l’organització i la gestió de processos que de ben segur poden afavorir el desenvolupament de les persones i la societat del segle XXI, un cop superada la situació de confinament i desconfinament arran de la pandèmia de la Covid19; amb el benentès d’una mirada pedagògica que ens encomana esperança i il·lusió, i també coneixement i expertesa. Pedagogia des del cor i amb el cap!
