Hi ha una por difusa a tota la societat. No es confia en els governants. Uns governs insensibles que han suprimit les beques menjador a mig estiu, que no han fet els deures i han deixat la feina als centres escolars… Per tot això no és estrany, com ja preveiem en un article anterior, que hi hagi un important absentisme. Hi ha unes quantes plataformes que amb diferents arguments han estat animant les famílies a no portar els seus fills a escola. Es parla de la manca de seguretat, una manca que la trobem a la majoria d’espais i situacions actuals (llocs de treball, transports públics, botigues, restaurants, bars…). Però segurament la por que tenim al Covid, als contagis, a les malalties, a la mort nostra o de persones properes… és la motivació que conscientment o inconscient provoca les actuacions de les plataformes que han recollit signatures.
Davant d’aquests sentiments no serveix apel·lar al càstig, a obligar a portar les criatures a escola; cal ajudar a generar confiança amb les mestres i el professorat, a percebre l’espai escolar com segur i acollidor. Tan segur com altres espais i molt més acollidor que la majoria. Facilitar encara més que les famílies se sentin part protagonista de l’escola ens ajudarà. És a dir, implicar-nos, alhora, familiars i ensenyants, facilitant l’entesa, la participació, compartir les angúnies de la situació, pensar que intentem el millor per les criatures que compartim… Obrir de bat a bat les portes dels centres escolars ajudarà a augmentar la confiança mútua.
És important i necessari valorar les alternatives davant la pandèmia per evitar més contagis: mascaretes (transparents![1]) , higiene, neteja, ventilació, distància, grups petits, espais oberts, activitats a l’aire lliure, classes a altres edificis no escolars, baixes pagades pels familiars que hagin de cuidar criatures en quarantena… Però és també molt important adonar-nos de la necessitat que TOT L’ALUMNAT estigui escolaritzat. I el professorat hi tenim un paper bàsic en aconseguir-ho.
El risc zero no existeix: ho sabien els monitors i monitores que han estat els dos mesos d’estiu tirant endavant casals, colònies i campaments. Hi ha hagut contagis, pocs, i els han atès i han continuat les activitats. Els mestres n’haurem d’aprendre: més activitats a l’aire lliure, més sortides a equipaments de l’entorn… i haurem d’aprendre a conviure amb els contagis que hi seran, com hi són a totes les activitats que es fan. L’escola és un element més de la societat, no és una bombolla. L’alumnat i el professorat tenim un nivell de risc semblant a la resta de persones. Si els claustres tenim prou confiança la podrem transmetre a les famílies del nostre alumnat, com dèiem, podrem ajudar-les a elaborar la por que tots i totes tenim, a conviure amb la pandèmia i no augmentar els riscos a la salut física i mental que la situació implica. També la xarxa associativa de l’entorn, els i les educadores socials… poden col·laborar. L’educació és una tasca que implica a tota la societat.
Enmig de l’enorme feina de tirar endavant un curs amb la pandèmia campant hauríem de començar a preveure, a mirar més lluny; com em deien a mi quan aprenia a anar amb bicicleta: «Mira uns quants metres per davant, no a prop de la roda de la bici».
Perquè a més dels negacionistes de la Covid, que en parlarem després, hi ha tots els poders fàctics que segueixen propagant que no hi ha canvi climàtic, o no afectarà a la vida de les persones. Negacionistes del canvi climàtic, que volen més producció i consum. Els que tenen el poder defensen que no hi ha perill, els negocis no poden esperar, es pot fer malbé més encara l’Àrtic per poder extraure’n més i més carburants fòssils…
Si no s’intervé decididament per contrarestar-lo, per invertir el procés actual… l’aparició de nous corovanirus continuarà. Què farem quan arribi la nova Covid? Potser una Covid25. Mascaretes més gruixudes, rentar-nos amb lleixiu, vacunes o medicaments més potents i amb més efectes secundaris…? Si no canviem la manera de viure, més aviat que tard, ens trobarem amb una altra pandèmia. Els nostres descendents patiran en un món que serà calorós i desèrtic i amb més virus escampats per les actuacions irresponsables que s’estan fent.
Cal reflexionar sobre el model de societat capitalista on estem vivint, primer pas per començar a canviar-la i així frenar l’amenaça de les noves pandèmies.
L’ensenyament i l’educació tenen un paper fonamentat en frenar la situació, que no evolucioni cap a pitjor, com està fent-se dia a dia. Un altre ensenyament és possible, que ajudi a evitar les successives covid que, si no, aniran apareixent, que animi a canviar el paradigma actual. Hem de canviar la manera de viure, de consumir, les relacions interpersonals, valorar què és prioritari tenir o ser…Una educació que es basi en el pensament crític, amb arguments científics, comprovats. Que potencií la confiança personal, el creixement maduratiu per no dependre de les pors i de les influències. Educació a tots els nivells.
Perquè, de moment, tenim una societat on proliferen terraplanistes, antivacunes, negacionistes de la pandèmia… seguidors de falses medicines alternatives, i a l’ensenyament pseudopedagogies sistèmiques o l’antroposofia… L’educació del pensament crític pot aportar molt per contrarestar i per ajudar a obrir els ulls a gran part de la població.
Per què hi ha negacionistes i altres ideologies acientífiques o esotèriques? La poca maduresa personal fa fugir de les veritats que no es controlen i així poder refugiar-se en unes mentides que donen seguretat fictícia. Per això el paper de l’educació (en sentit ampli, no només escolar) és bàsic per ajudar a créixer a infants i joves, per ajudar-los a tenir seguretat i confiança en la seva vida i el seu futur, a donar-los eines i estratègies per viure i sobreviure enmig d’una societat plena d’incerteses, de contradiccions, de lideratges negatius, de falses informacions…
Persones formades, amb criteris, amb capacitat crítica, amb equilibri emocional, empàtiques, amb resiliència… podran contrarestar les tendències que ens volen portar al caos i a la destrucció de la humanitat.
No podem deixar que el poder econòmic controli encara més l’ensenyament. L’escola pública ha d’estar al capdavant de l’educació, del pensament crític per promoure unes vides enmig de la pandèmia que siguin vides de veritat. Les famílies de classe alta, les escoles privades donaran una resposta diferent a les incerteses del moment, seguiran donant suport als privilegis socials per una minoria. L’escola que educa de debò pensa en totes les famílies i prioritza les que més ho necessiten. Educar també implica adreçar-se a les altres persones, sobretot a les que malviuen o sobreviuen. Als barris pobres és on hi ha una xifra més gran d’infectats per la Covid19. Hi ha gent que no té la capacitat real ni les condicions de vida per augmentar la distància física, ni confinar-se adequadament.
Atenció a l’anomenada opinió pública per justificar moltes mesures: l’opinió moltes vegades està dirigida per l’opinió publicada pels mitjans de desinformació i per les xarxes socials… tornem a necessitar l’educació, la consciència crítica, l’equilibri emocional per pensar: potser avui es pensa poc, s’escolta i s’accepta o es rebutja el que pensen altres; es fa difícil tenir i defensar amb arguments idees pròpies. Quanta feina per a les escoles i per a tothom que es dedica a educar!!!
Com deien tot defensant la república: la lluita s’ha de donar, es pot guanyar o perdre, però hem de fer-ho per necessitat vital, per ser persones.
[1] Parlant de mascaretes em sembla oportú fer un apunt breu sobre les persones sordes. La utilització habitual de les mascaretes és un drama per a elles: queden aïllades. Hauríem de pensar en fer servir mascaretes transparents. I també caldria pensar-ho per a tot alumnat, per poder veure el somriure dels i les mestres. Sovint, les mesures d’accessibilitat que neixen per ajudar a les persones AMB discapacitat, acabant essent mesures d’accessibilitat universal que van bé a la resta de la població.
