«Màxima seguretat en els centres educatius en mig d’incerteses i inseguretats diverses, on hi ha preguntes que de moment no tenen resposta». Aquesta és la frase que des del 31 d’agost vam començar a repetir a la comunitat educativa (professorat, alumnat, famílies i resta de personal) i que se seguirà mencionant durant el curs escolar 2020-2021. Després d’aquests mesos hem tornat de forma presencial i física. De fet, la virtual també és presencial, tal com va quedar patent durant tants dies de virtualitat continua, en els quals el treball desenvolupat va ser enorme, malgrat certes persones i tendències d’opinió que van acollir-se a la llibertat d’expressió per emetre judicis menyspreant als docents, com si haguessin cobrat per no fer quasi res (malauradament, algunes excepcions hi haurà).
Ens trobem, doncs, amb aules obertes des de fa dies en l’ensenyament no universitari. Ens enfrontem a presents i a futurs incerts sabent que som un servei públic essencial en mig d’una pandèmia global, amb moltes persones amb les quals ens relacionem en l’àmbit educatiu immerses en crisis diverses (com passa entre altres persones), exposades però protegides amb el que ens donem o amb el que comprem i amb molt i enfortit ànim per seguir. Amb més o menys pors, però amb compromisos comprovables dia rere dia, mirem endavant, el mateix que fan tants sectors de la societat, gràcies als quals la vida continua. I, a la vegada, en contacte directe físicament amb el nostre alumnat, un fet important que trobàvem a faltar.
Agost
Un dels mesos més intensos de l’any –malgrat que no ho sembla a causa de la desconnexió provocada per les vacances– va servir per escalfar la preparació del curs. Les hemeroteques (o sigui, les xarxes socials i de missatgeria, mitjans digitals, televisions, ràdios i articles diversos en premsa) van recollir comentaris de catastrofistes endevinadors del futur educatiu, anàlisi de planificacions de vegades desconcertants i improvisades, reivindicacions quasi de l’impossible i prediccions vàries. Algunes plomes fàcils i ben pagades potser també haurien de tornar a algunes aules a veure la realitat, a aprendre i a reciclar-se abans de pontificar sobre quasi tot.
Pels docents en actiu ens és de gran consol i ajut seguir en les xarxes als que tenen experiència en les classes, amb coneixement de la realitat que es troben a l’obrir les seves portes, que comparteixen possibles solucions a problemes del dia a dia, que saben llegir entre línies decisions de polítiques educatives quan aquestes passen del document a la realitat, a l’acció. La incògnita és descobrir per què qui dicta les decisions no consulta amb qui les executa abans d’ordenar-les.
Com a director d’un centre educatiu públic format per quasi 1.000 persones, també vull deixar constància de l’enorme esforç de moltes persones que ocupen càrrecs en les administracions per posar en marxa l’educació per al present curs escolar: del govern central, autonòmic i municipal. El meu sincer agraïment. Enfrontar-se a uns escenaris tan nous, incerts i desconeguts, en mig d’una tremenda i preocupant crisi econòmica, i en un espai de temps tan curt, és molt difícil. Si ja és complicat per als equips directius de cada centre planificar el curs, què no serà per als qui governen! Criticar decisions i solucions és més fàcil que aportar les pròpies, que també poden ser criticades. En tot cas, per millorar s’ha de construir des de l’anàlisi. També cal la rebel·lió contra la inoperància i confusions d’algunes persones que manen des de despatxos tancats, que no se semblen en res a aules obertes.
Demandes
A les direccions sovint se’ns ha demanat la quadratura del cercle: obrir centres ja massificats amb màxima presencialitat en la majoria de cursos (sense l’opció a mínimes classes virtuals més que en l’ensenyament postobligatori i en algines comunitats), amb distància de seguretat a espais plens de persones i reduïts en metres quadrats, màximes mesures de seguretat, pressupostos exigus per a compres de proteccions que no sempre arriben quan cal des de l’administració, aplicar normatives abstractes (qui s’atreveix a concretar?) que canvien periòdicament, rastrejar casos amb aplicacions específiques i suposades contradiccions a l’hora de confinar o de realitzar proves. A més, classes presencials pensant en possibles alumnes o grups confinats, que han de tenir la possibilitat de seguir l’ensenyament en format virtual; sense oblidar-se d’estar preparats per si, en algun moment, es pugui decidir un no desitjat confinament global si és el cas.
A això se li afegeix la importància de la creació d’un més que necessari clima positiu per part de les direccions, ser resilents amb les persones davant les pors diverses, atendre consultes sense respostes o queixes variades i empaitar a l’organització perquè funcioni com cal. I, sempre, màxims esforços perquè la salut comuna sigui prioritària i les emocions es continguin. Són objectius molt importants perquè la normalitat sigui tal. Una aposta i un repte que afrontem des de la primera línia educativa, amb el nostre principal objectiu: l’alumnat.
Escenaris
Estem en un curs on aprendre potser sigui més important que ensenyar. Caldrà instruir-se i formar-se de manera continua perquè tots i totes interioritzem com actuar davant realitats difícils i no segures que no sols sobreviuran un temps, sinó que serviran per enfortir altres capacitats humanes que ja abans de la pandèmia Covid19 eren molt necessàries: aprenentatges constants, adaptació al medi, prioritats, distinció entre l’important i l’urgent. La flexibilitat és bàsica però l’actitud, encara més. Habilitats, coneixements, reciclatge mental i, insistim, actitud positiva amb capacitat per suportar situacions i animar l’organització. Sense oblidar que la realitat no es pot emmascarar amb cobertures ensucrades i falses.
Estratègies
Cada centre educatiu ha dissenyat les seves estratègies per al curs escolar. Unes parteixen de solucions organitzatives anteriors que s’han adaptat a un curs atípic i imprevisible. Altres sorgeixen de necessitats noves per donar resposta a moments desconeguts fins avui. Una vegada més, són imprescindibles bones polítiques de gestió de la comunicació i del coneixement a cada espai educatiu, una demanda repetida i sovint oblidada per manca de reflexió sobre el seu valor o per l’obligada atenció a la immediatesa que ens absorbeix.
Algunes idees posades en marxa en la nostra pràctica diària:
- Importància de convertir l’alumnat adolescent en formador sobre prevenció de salut, dintre però també al sortir del centre escolar. És evident que les normes sanitàries són obligatòries a tot arreu, però tot passa per la responsabilitat individual. Observem com de vegades a l’exterior aquestes normes es relaxen i més quan l’alumnat adolescent està en grup (millor no parlem de l’exemple que els dona alguna població adulta). En la continua formació sanitària transversal de les classes s’ha d’aconseguir la seva implicació també total quan surten, contribuir a interioritzar la importància dels hàbits saludables i educar a qui no compleix les normes. El potencial de la població escolar quan ja no és a les aules ha de ser un excel·lent generador de canvis, ha de convertir-se en educador sanitari. Que contribueixi als hàbits col·lectius de salut aportant el seu exemple personal.
- Deconstrucció de l’actualitat: per evitar alarmes la societat de vegades va patir anestesies plaents amb les mínimes imatges dramàtiques durant sis mesos, sense exposar patiments, com si els aplaudiments de les 20 hores ocultessin els drames humans. Escoltem a qui va tenir familiars en situació extrema o va morir. Testimonis d’alumnes i docents i, si cal, acudir a programes informatius o testimonis gràfics verídics de xarxes socials.
- Portes obertes amb mentalitat oberta i renovada, no solament perquè passi l’aire i es ventilin els espais sinó perquè circulin les circumstàncies actuals en què vivim i siguin tan competencials com la vida mateixa. Entendre allò que ha ocorregut des del 13 de març fins avui és el millor currículum per començar el curs. La història recull altres pandèmies que s’haurien de conèixer. I escoltar-nos per entendre’ns i saber reaccionar més endavant. Les emocions i les actituds, imprescindibles. També, l’adaptació al context actual. És el que tenim i conviurem amb tot durant temps.
- Pla d’obertura del centre, escrit i difós (res de nou: una estratègia global). En el nostre cas amb dues opcions: màxima presencialitat física i possibilitat de confinaments amb educació virtual. Revisable i en actualització constant. Ha de ser conegut per la comunitat educativa i per qui ho vulgui consultar, penjat en la web. Adaptat a la realitat del centre i amb matisacions concretes, com la declaració de responsabilitats, contextos especials i aspectes en l’índex proposat per l’administració: grups estables o bombolla; horaris de tot tipus; criteris organitzatius; mesures sanitàries; espais específics; pla de neteja, ventilació i desinfecció; criteris sanitaris; pla de mobilitat; protocols d’actuació davant un possible cas Covid19. Aquest pla s’ha demanat a diverses comunitats autònomes. Aportem una idea operativa: d’aquí haurien de sorgir documents o manuals pràctics de funcionament que responguin a actuacions concretes.
- Manuals de funcionament del centre, extrets del pla anterior. Són les instruccions operatives específiques perquè docents, alumnat i famílies sàpiguen què han de fer en cada situació, espai i moment, amb la concreció dels màxims detalls del dia a dia, oberts a la participació. Cada sector rep els manuals específics per correu electrònic. Actuacions sempre subjectes a actualització degut a les instruccions de les autoritats i a la millora del funcionament del centre. Cal evitar una pregunta habitual, sempre que hi hagi respostes: «Com he d’actuar ara?»
- Manual de classes presencials en el centre i de classes en format virtual davant possibles confinaments. En un article anterior publicat en aquestes pàgines es va mencionar el procés per l’elaboració d’una memòria digital a partir de cinc preguntes que el passat mes de juny va respondre cada departament del centre. L’objectiu era recollir l’impacte de l’ensenyament virtual durant el confinament, aprenentatges, recursos, eines, evidències digitals i idees de millora. Va servir per retroalimentar l’organització digital i completar un manual específic propi d’un institut públic que porta 21 anys amb les TIC integrades a les aules. Es comparteix entre el professorat, alumnat i famílies: plataformes de treball; eines de comunicació i de difusió de classes; eines de treball a classe i a casa (és fonamental que es produeixin canvis metodològics, no solament canvi d’eines): síncrones i asíncrones; pautes per organitzar classes i activitats en format online (que no haurien de ser les presencials passades a formats online). El professorat imparteix classes presencials amb suports virtuals, penja els documents en plataformes que també pot seguir el possible alumnat confinat a casa. El mecanisme aporta interactivitat i contacte permanent.
- Formació en educació emocional, amb programes ja posats en marxa fa temps. Més necessaris que mai.
Segur que durant el curs es podrien compartir moltes altres estratègies i bones practiques que ja s’han posat en marxa en l’educació, en aquestes aules obertes a escenaris incerts amb professionals compromesos a afrontar situacions noves, i amb una elevada exposició sanitària.
Digitalitzacions
Carències i demandes abunden. La més repetida des de març segueix centrada en el repartiment d’ordinadors i connectivitat per afavorir l’equitat. Els anuncis de compres ingents i repartiments massius no haurien d’oblidar que aquestes actuacions serviran de poc si darrera no n’hi ha un canvi profund cap a l’ensenyament presencial compartit amb el digital, que fa anys que va venir i encara no s’ha assolit. Recordem en què van quedar programes com Escuela 2.0, 1×1 a Catalunya i molts més a altres llocs, amb molt diner públic invertit. Dotacions necessària d’ordinadors, potser sí i sobretot per alumnat amb més vulnerabilitat, però… per a què? Experiències passades no confirmen canvis profunds futurs si només obeeixen a anuncis oportunistes per resoldre situacions puntuals, sense formació prèvia, sense autèntic convenciment i compromís docent de continuïtat i sense una molt necessària mentalitat digital per a un present ja digital.
El repte que tenim endavant se supera cada dia que passa. És una gran aposta de la qual estem aprenent tots: el punt de partida bàsic per poder ensenyar. La feina és col·lectiva i el servei educatiu, essencial. Seguim endavant amb la màxima seguretat dintre d’inseguretats i de preguntes sense resposta. A les aules obertes no saber respondre pot estimular la curiositat, bàsica en l’educació.