Ha començat aquests dies al nostre país un nou curs escolar. La tornada a l’escola ha estat atípica i plena d’incertesa per al professorat –i tot el personal laboral dels centres educatius–, les famílies i un alumnat que porta des del passat mes de març fora de les aules.
Quan es va decretar l’Estat d’Alarma al nostre país i es van tancar les portes de les escoles infantils, col·legis, instituts i universitats, s’estava donant resposta a una emergència sanitària sense precedents al nostre país. El que no sabíem llavors és que aquest tancament inicial de quinze dies s’estendria a gairebé sis mesos en alguns cicles educatius. S’obria així la porta a la possibilitat d’una emergència educativa.
Sis mesos sense anar a l’escola, aprenent des de casa i posant a prova el professorat, mares i pares, i sobretot, l’alumnat, han posat de manifest les mancances d’un sistema educatiu que, des de molt abans de que es decretés el tancament dels centres, ja s’enfrontava a reptes als quals ha arribat el moment de posar-hi solució.
Per començar, si alguna cosa ha quedat clara en aquest temps és que a Espanya hi ha una bretxa digital que ha impedit a molts infants accedir a l’educació en línia durant el tancament de les escoles. Segons un estudi el Comissionat d’Infància, 100.000 llars amb ingressos baixos no poden connectar-se a la xarxa. Això es tradueix en infants sense la possibilitat d’accedir al material de cada assignatura; sense la possibilitat d’estar en contacte amb el professorat i els seus companys i companyes: sense la possibilitat de realitzar tasques que els permetin seguir avançant en els seus coneixements. La bretxa digital, en definitiva, amenaça en convertir-se en una bretxa educativa si durant aquest curs cal tornar a tancar els centres.
En segon lloc, en els últims anys la despesa pública destinada a l’educació s’ha anat reduint. Si el 2020 constituïa el 4,95% del PIB, en aquests moments es troba en el 4,23. A més, la inversió per estudiant (6.582 euros) es troba per sota de la mitjana de la Unió Europea (7.210 euros).
A la vegada, tenim un sistema educatiu que no aconsegueix retenir els estudiants. La taxa d’abandonament escolar se situa en el 17,3% ( tot i que amb diferències significatives entre les Comunitats Autònomes), la més alta de la Unió Europea.
I finalment, creiem que la desigualtat és un altre dels signes d’identitat d’un sistema educatiu amb grans disparitats territorials i amb poca capacitat d’inclusió.
Amb el tancament de les escoles hem constatat tots aquests problemes, i ens hem enfrontat a noves dificultats, especialment pels alumnes més vulnerables. Perquè, com hem vist sovint als mitjans de comunicació durant els moments més durs de la pandèmia, les escoles no només són un indret d’aprenentatge. Per molts infants vulnerables són l’únic indret des del qual accedeixen a una alimentació de qualitat; o suposa un indret segur en el qual rebran l’atenció que moltes vegades no tenen a les seves llars. En definitiva, les escoles contribueixen al benestar físic i mental dels nens i les nenes.
No podem oblidar-nos d’un altre dels grans temes que s’han posat sobre la taula i que aquests dies d’inici del nou curs posa al límit moltes famílies: la conciliació, que ha donat –i segueix fent-ho– més d’un maldecap a molts pares i mares, els quals s’han vist obligats a exercir de professors durant molts mesos.
I, per sobre de tot, trobem el dret a l’educació. Un dret fonamental de la infància que ha de complir-se en qualsevol situació, inclosa una d’emergència.
Davant d’aquest escenari incert, què es pot fer per enfortir un sistema educatiu que, després del tancament de les escoles, està en el punt de mira? Des d’UNICEF reclamem un Pacte d’Estat per l’Educació que blindi aquest dret fonamental i que, amb el major consens polític i social, faci possible una educació inclusiva i de qualitat per a tots els infants i joves del nostre país.
Un Pacte que, en la nostra opinió, ha de generar un sistema educatiu estable capaç de garantir tres aspectes fonamentals. En primer lloc, que els centres educatius siguin indrets segurs i inclusius, on es tingui cura de la salut física i mental de cada infant, però des d’on també es garanteixi la continuïtat del projecte educatiu.
En segon lloc, que asseguri els processos d’aprenentatge sota qualsevol circumstància. Si alguna cosa ens ha ensenyat la Covid19 és que el sistema educatiu ha d’estar preparat per implementar un sistema pedagògic mixt i flexible, que permeti donar resposta i prioritzar el dret a l’educació en qualsevol context.
I per últim que es redueixi la bretxa digital. Si es produeix un nou tancament d’escoles, s’ha de garantir que fins a l’últim nen i l’última nena tinguin accés als recursos online per poder seguir avançant al mateix ritme d’aprenentatge que la resta dels seus companys.
A més, és fonamental que reculli mesures com assegurar un enfocament d’equitat, garantir l’estabilitat i suficiència dels recursos econòmics, avançar cap a la gratuïtat de l’educació obligatòria, promoure l’accés universal de l’ensenyament de 0 a 3 anys, o fomentar la participació infantil, entre altres.
La situació que estem vivint passarà, la pandèmia passarà i aquesta situació d’emergència sanitària i educativa passarà. No sabem quan, però ens en sortirem. I podem aprofitar aquesta situació sense precedents per sortir-ne més enfortits, per aconseguir el màxim consens i aconseguir que s’enforteixi un sistema educatiu que ha quedat ferit.
Volem un pacte per a tots els infants. Per aconseguir la igualtat d’oportunitats i l’equitat. Però també per promoure el desenvolupament econòmic i social, perquè invertint en educació invertim en tota la societat.
La infància no pot seguir esperant. Avui, més que mai, necessitem comptar amb un Pacte d’Estat per l’Educació que assenti les bases d’un sistema més sòlid, més inclusiu i més equitatiu, que permeti que els infants segueixin aprenent de qualsevol situació, tant en la mateixa escola com des de casa. No podem permetre’ns posar en risc l’educació de tota una generació.
