Als titulars de mitjans de desinformació es cita l’alumnat gitano que no va a escola, es parlava d’absentisme al tercer dia d’inici del curs! No es van valorar altres aspectes o altres grups de població. Hauria estat més interessant explicar que la Covid entén de classes socials, que augmenta la seva incidència de manera inversa a la riquesa de cada família; informar que estan morint moltes persones a causa de les enormes retallades a la sanitat de fa una dècada: unes retallades criminals que haurien de portar als tribunals de justícia als responsables. Però són temes menys mediàtics que aules mig buides.
Si alguns infants gitanos (i no gitanos també) no van a escola aquest curs hi haurà algun motiu que ho expliqui. Dèiem fa uns setmanes:
Què passarà doncs, el 14 de setembre? Obriran els centres d’ensenyament amb un 30% menys d’alumnat? Si les pors no han desaparegut, almenys una part, si van apareixent nous rebrots, podem trobar-nos amb un augment de l’absentisme (i potser amb un augment de les baixes del professorat).
Bona part de les famílies que no porten els seus fills o filles a escola viuen en la perifèria del sistema; estan en la línia imaginària (però real) que separa la marginació de la inclusió. No parlem avui de les famílies de classe mitjana o alta que no volen anar a escola per altres motius (negacionistes de la covid, disconformes amb les normes sanitàries que es dicten, desconfiança amb els docents…). I tampoc direm res de les informacions no contrastades i informes exagerats que provoquen desconcert i incideixen en l’assistència regular.
La història de més de sis-cents anys que ha viscut i patit la població gitana l’ha portat a malfiar-se del món paio. Durant aquests segles ha estat obligada a viure en els marges de la societat, a amagar-se per preservar la seva llengua i els seus costums. Tant temps vivint així ha generat una desconfiança i prevenció davant tot allò que els ofereix la societat dominant. La història de persecucions sofertes i l’exclusió permanent ha provocat, com a sistema de defensa, que es tanquessin en ells mateixos. La família ha esdevingut el pilar bàsic de la comunitat gitana. És la família qui educa, l’escola ensenya coneixements i aprenentatges necessaris. Tant per la seva manera d’entendre les relacions com per aquest comportament defensiu, les famílies gitanes són àmplies i moltes viuen juntes tres generacions. Si hom es preocupa perquè els avis no es contagiïn en la relació amb els néts, als gitanos els preocupa molt més, atès que hi conviuen diàriament.
Sastipen thaj mestipen (salut i llibertat) és el lema que defensen bona part de les persones gitanes. Una declaració de valors que a molts ens agrada: avui toca lluitar per aconseguir la salut per a tothom i exercir el dret a anar presencialment a escola.
L’escola paia no ha estat prioritària per al poble gitano. Actualment, però, cada dia hi ha més alumnat gitano que acaba els estudis obligatoris i continua estudiant; arriben a la universitat o a cicles de grau superior. Hi ha gitanos i gitanes metges, educadores, professors o mestres, escriptores, advocats i un ja llarg etcètera.
La Covid pot provocar un retrocés important en aquest procés lent però segur que s’està produint. Els vincles amb mestres que s’havien establert es poden perdre i es farà complicat recuperar-los i recuperar l’interès per l’escola. Les segregacions que suporten, els centres escolars guetitzats no ajuden a unes relacions en pla d’igualtat amb el món paio. Dels anys que vaig passar treballant a l’Institut Badalona 9, al barri del Remei de Badalona, als anys 90 del segle passat, recordo que mentre el centre acollia tota la diversitat present als barris de l’entorn, l’alumnat gitano, masculí i femení, estudiava al mateix nivell que la resta de nois i noies, cursava el batxillerat i continuava. Quan les polítiques educatives de les administracions (augments dels concerts, criteris d’escolarització…) i el racisme de la societat majoritària van provocar el procés de guetització i s’escolaritzaven només gitanos i nouvinguts pobres l’èxit escolar va caure en picat.
La Covid ha evidenciat allò que passava. La insuficiència de recursos dedicats a l’ensenyament i la sanitat, les feines precàries que han d’acceptar moltes persones, els desnonaments… (80 cada setmana només a Barcelona, un cada hora a Catalunya). Tot això ja hi era abans de l’aparició d’aquesta pandèmia. S’ha fet més evident, però la Covid no n’és la causa. La població en risc d’exclusió ho pateix molt durament.
Aquest curs trobem que escoles i instituts no disposen dels recursos adequats per oferir seguretat i confiança a la població que té criatures o adolescents en edat escolar. No els han dotat dels recursos materials i humans per poder complir les llargues i contradictòries normatives que s’han anat dictant. Els canvis de parer de les administracions educatives i sanitàries no ajuden, més aviat provoquen la malfiança de la majoria de la comunitat escolar (alumnat, famílies, professorat, personal no docent). Si és així és molt difícil que qui ho viu des de lluny, sense estar inclòs del tot, no li augmenti la malfiança.
Xarxes socials, algunes entitats o plataformes, els mitjans de desinformació estan o bé magnificant la situació de perill o bé donant informacions falses i interessades en crear més por i angoixa de la que hi ha. La crisi greu o gravíssima a tots els nivells que estem vivint implica un canvi de prioritats: cal aconseguir que poder anar a escola sigui de les primeres.
Què podem fer? Què podem esperar? En acabar el curs passat vam escriure:
L’escola que educa de debò pensa en totes les famílies i prioritza les que més ho necessiten. Educar també implica adreçar-se a les altres persones, sobre tot a les que malviuen o sobreviuen. Als barris pobres és on hi ha una xifra més gran d’infectats per la Covid-19. Hi ha gent que no té la capacitat real ni les condicions de vida per augmentar la distància física, ni confinar-se adequadament.
Davant d’aquests sentiments no serveix apel·lar al càstig, a obligar a portar les criatures a escola; cal ajudar a generar confiança amb les mestres i el professorat, a percebre l’espai escolar com segur i acollidor. Tan segur com d’altres espais i molt més acollidor que la majoria. Facilitar encara més que les famílies es sentin part protagonista de l’escola ens ajudarà.
Caldrà fer canvis a l’ensenyament, és bàsic reduir les ràtios a primària i a secundària, una reducció que s’ha de mantenir quan es doni per acabada la pandèmia. Ràtios més baixes afavoririen l’acció tutorial, la relació amb les famílies, ajudarien a generar més confiança.
És necessari aportar els recursos i promoure els canvis legals adequats per frenar les segregacions, per invertir l’actual procés que les augmenta cada dia que passa. Hem de posar com prioritària la relació cordial, la col·laboració, la complicitat amb totes les famílies del nostre alumnat. Per atendre tothom (gitanos, paios, nouvinguts) en pla d’igualtat, amb equitat, hem de tenir en compte les situacions que viuen, els seus costums i trets culturals.
En conjunt tot un repte, potser costós, però imprescindible per generar la confiança que fa falta perquè totes les criatures i adolescents assisteixen amb regularitat a les classes.
