La segregació escolar és un problema cabdal a la major part d’Europa, i Catalunya n’és una bona mostra. Les dades són incontestables. Aquest fet ha motivat que el Consorci d’Educació de Barcelona hagi impulsat un Pla de Xoc contra la Segregació al temps que la Sindicatura de Greuges impulsava una iniciativa exemplar, el Pacte contra la Segregació Escolar, que seia a la taula un espectre amplíssim dels actors educatius catalans. Entre ells també hi hem estat les famílies, representades, entre altres entitats, pel Col·lectiu d’Escoles contra la Segregació.
Malgrat que la nostra veu s’escolta poc, les famílies no sols patim les conseqüències d’aquesta segregació escolar, sinó que som part de la solució i al mateix temps les observadores més implicades en l’evolució del problema, podent detectar noves casuístiques ràpidament.
Una mostra d’això la trobem en la nota de premsa que el passat 18 de maig diverses AMPA del centre de la ciutat van fer pública denunciant la mala aplicació del Pla de Xoc contra la segregació del Consorci d’Educació de Barcelona. En concret, posaven de manifest la mala distribució de la reserva de places de NESE (necessitats específiques de suport educatiu) per al curs 2020-21.
La distribució de places NESE és una de les principals eines de lluita contra la segregació de les que disposem actualment. Per això indigna que en la distribució que va fer pública el Consorci d’Educació de Barcelona la passada primavera es preveiés una mitjana de 8-9 places NEE per classe a Ciutat Vella, però només de 2 o 3 per classe a l’Eixample, a Les Corts o a Gràcia el curs 2020-21.
Més enllà de discutir si el pla de Xoc és suficient i adequat o de quines altres mesures poden pensar-se, temes que tractaré més endavant, voldria aturar-me ara en la resposta que Mercè Massa, gerent del Consorci d’Educació, ens va adreçar als impulsors de la nota de premsa. És important perquè defineix el marc del problema en si. En aquesta carta la gerent fa valdre un argument que les famílies portem sentint des de fa ja temps amb sorpresa primer i indignació tot seguit. L’argument diu (i cito textualment) que “quan parlem de segregació escolar en relació a l’origen de l’alumnat, no estem parlant del volum d’alumnat estranger que tenim als centres educatius, sinó de la seva distribució desigual entre aquests centres. Els experts en la matèria consideren que una situació de segregació és molt greu entre centres de secundària quan la dissimilitud entre aquests centres és superior al 0,30 (…) Malgrat que es té la percepció que els centres de Ciutat Vella estan altament segregats, per la seva alta concentració d’alumnat d’origen estranger, són els centres de la ciutat que presenten un índex de dissimilitud més baix de Barcelona (es situa en el 0,29)”.
La primera trampa d’aquest argument és parlar “d’alumnat d’origen estranger”, obviant el problema socioeconòmic assenyalant un sol factor massa genèric. La segona trampa és parlar de segregació escolar en clau de districte o de barri, sobretot quan es tracta de zones ja segregades a nivell residencial. La segregació és un problema transversal que es dóna arreu: en el món laboral, en l’administració pública, en els usos del lleure i, per suposat, també a nivell residencial. Dir que una escola determinada no pateix segregació perquè reflecteix força aproximadament la composició del barri on s’ubica va contra la idea intuïtiva que tots tenim de segregació escolar. Per posar un exemple clar, quan parlem d’una lluita històrica contra la segregació escolar, a molts la primera idea que ens ve al cap és la del busing, els autobusos que portaven els alumnes negres als centres educatius de blancs als EUA a mitjans del segle passat. Es diu busing perquè els traslladaven en autobús i els traslladaven en autobús perquè no vivien als mateixos barris.
Per això, el problema de la segregació, ara i abans, no pot limitar-se a aquest índex de dissimilitud que esmenta la gerent en el seu escrit, aplicats per zona, per barri o per districte, perquè llavors ens enganyem. És molt greu que el Consorci prengui com a indicador un índex que quan més segregació hi ha a nivell de barri menys segregació indicarà en els centres educatius del mateix barri. Triar aquest índex és la prova fefaent no de voler revertir la situació.
Tenim altres eines que ens permeten valorar objectivament la situació? Sí, i moltes ens apropen molt més a la realitat del que és la segregació a Barcelona. L’índex d’aïllament que Xavier Bonal i Adrian Zancajo recullen a l’Informe sobre l’equivalència territorial en la planificació educativa a Barcelona: Diagnòstic i propostes, podria atansar-nos al problema des d’una altra perspectiva. Òbviament, podríem buscar altres indicadors socioeconòmics, com ara el nivell d’estudis de les famílies o la necessitat de beques menjador; tanmateix, no cal esmerçar esforços buscant nous índexs o barems, ja que el mateix Departament d’Educació ja genera cada any una d’aquestes eines, en forma de proves de competències bàsiques. El darrer informe d’Oportunitats Educatives de la infància i l’adolescència a Barcelona 2018-2019, descriu que el percentatge de l’alumnat de 4t d’ESO que no supera les competències bàsiques a Ciutat Vella és el triple de la mitjana de Barcelona i en algunes matèries multiplica per cinc el de districtes com Les Corts, Gràcia, Sarrià o L’Eixample. Això és el clar reflex de la segregació escolar i la desigualtat d’oportunitats.
I el Consorci ho sap. Prova d’això és que ha atorgat a tots els centres públics de secundària de Ciutat Vella i a gairebé tots els de primària la consideració de Centres de Màxima Complexitat (CMC). Ara bé, un cop concedit aquest títol, de nou s’entra en la inacció i així portem escoles segregades des de fa 20 anys. L’objectiu, en identificar els centres com d’alta complexitat, hauria de ser poder-los-hi retirar l’etiqueta en un termini breu de temps, posem 4-5 anys, dotant-los de recursos suficients per revertir la situació. Però la realitat és que hi ha molts centres que porten molt més d’una dècada sent d’alta complexitat (abans rebien un altre nom, “centre d’atenció educativa preferent”, CAEP, però el que ha canviat és el nom, no la situació) i que aquests recursos suficients no han estat mai tal, perquè dotar-los d’un TIS, tot i que realment és una figura necessària, reduir la ràtio per aula en 3 alumnes o altres mesures similars no són suficients per revertir la situació. I la prova és que no ha passat.
Tenim, doncs, una situació de segregació escolar que ve de lluny i a la qual no s’ha posat remei i uns indicadors suficients com per poder prendre mesures per canviar-la. I una primera proposta des de sectors de les famílies i del professorat, que demana la desaparició de l’escola concertada per donar pas a una sola xarxa de centres educatius públics. De fet, El motiu adduït per AFFAC (abans FAPAC) i USTEC per no participar en el Pacte contra la Segregació Escolar impulsat pel Síndic de Greuges ha estat que el principal escull en la lluita contra la segregació és l’existència d’una doble xarxa pública/concertada i que cap solució que no contempli acabar amb la concertada no podrà acabar amb la segregació. Per contra, el Pacte del Síndic i també el Pla de Xoc contra la Segregació impulsat pel Consorci d’Educació de Barcelona aposten per una corresponsabilització de la pública i de la concertada en la lluita contra la segregació.
Tenim llavors dues propostes diferents respecte a la dualitat pública/concertada. Igual com l’AFFAC, la CGT i l’USTEC, moltes famílies de la pública som fermes partidàries de la desaparició de la concertada i l’establiment d’una xarxa única, pública i accessible per igual a tothom, tal com existeix en altres països europeus. L’anunciat tancament, per part del Consorci, de l’Escola de Can Clos en un barri en creixement demogràfic és una mostra de com el Consorci no aposta per la pública. Ara bé, malgrat compartir la mesura de fer una xarxa única i pública, cal dubtar que sigui una solució completa al tema de la segregació.
En primer lloc, perquè una mesura així no s’implementaria d’un curs a l’altre, sinó que segurament trigaria al voltant de 10 anys i això enfocant-ho amb optimisme. Mentre, la segregació seguiria existint i afectant de nou a més d’una generació d’infants. En segon lloc, tots sabem que dintre de l’educació pública existeix el que s’anomena la “doble via”, mitjançant l’aplicació de quotes “de material” i “de sortides” de costos molt diferents entre centres, les quals també són font de segregació (un tema, el de les quotes, que està al marge de la legalitat vigent i que mereix un article per si sol). En tercer lloc, una xarxa pública única tampoc solucionaria per si sola els problemes de la segregació que, com hem vist, són transversals i, per tant, també residencials: en els barris segregats, la segregació es reflectiria també en els centres educatius per molt que hi hagués una sola xarxa.
En aquest sentit, tota la feina que s’ha fet ara des del Pacte del Síndic i des de les diferents entitats, tota, pot servir-nos per ser aplicada en el futur, si finalment l’educació primària i secundària esdevinguessin públiques en la seva totalitat, tal com demanem els defensors d’una única xarxa de centres públics. Per suposat, ens agradaria comptar amb l’opinió i l’avaluació constructiva de tota la comunitat educativa en aquest procés, incloses AFFAC, USTEC i CGT. Les esperem.
Article escrit amb el suport i la col·laboració de:
- Ivan Bercedo Mizien (Representant de famílies de la Pública Consell Escolar de Ciutat Vella)
- AMPA de l’Educació al Centre (Barcelona)
- Col·lectiu d’Escoles contra la Segregació
