‘Falling’
Viggo Mortensen em cau molt bé. És un home que quan fa declaracions les llegeixes amb interès. Parla uns quants idiomes, escriu, és fotògraf, pintor, entén de música, és actor –recordeu Captain fantàstic, Promeses de l’Est, A la carretera, Una història de violència, El senyor dels anells… – i ara dirigeix Falling, la interpreta i és responsable del guió. Renoi, amb en Viggo, quan s’hi posa és l’home orquestra.
La pel·lícula ens explica la història d’un pare i d’un fill que representen dos mons molt diferents. El pare –un Lance Henriksen, que serà carn de premi – és un home vell, amargat, àcid, que no sap estimar, afectat per una malaltia degenerativa, homòfob, violent… Vaja, una perla d’aquelles que no voldries tenir al teu collaret. El fill –en Mortensen– és tot el contrari. És pilot d’aviació, viu amb la seva parella, home de trets orientals, amb una filla. El gendre rep de tant en tant els insults del seu sogre. Fill i gendre aguanten amb una paciència digna de tots els elogis, sobretot quan el vell fa servir el record de la mare per fer mal, una dona que va suportar molt i en tenim proves evidents perquè la pel·lícula transita del present al passat i ens mostra que quan arriba la vellesa els trets del caràcter s’accentuen i aquí de manera dolorosa. Hi ha un enfrontament, un únic enfrontament que té uns trets catàrtics, on sembla que pot sorgir alguna mena de tendresa, però la malaltia sempre pot més i sempre fa aflorar el pitjor de qui la pateix. Tota la pel·lícula estàs tens, sempre esperes el moment on la violència esclati.
Els nets són els que donen una lliçó a aquest avi tan insuportable. Una diu que se l’estima i els altres dos reconeixen que no els fa cap por.
I un detall. Surt l’actriu Laura Linney, que feia temps que no veia i és excel·lent el seu treball com ja és habitual. I una curiositat: David Cronenberg, director i amic de Mortensen i que l’ha dirigit en ocasions anteriors, dona vida a l’uròleg que visita les profunditats del pare amb problemes de pròstata. Tot un homenatge a aquest director que ens ha presentat realitats molt crues. M’imagino que devien riure una bona estona després de rodar aquesta escena.
Primera pel·lícula d’en Viggo Mortensen com a director. I un primer encert que estic convençut que no serà l’últim.
‘Estiu del 85’
Des de Sitcom que segueixo fidelment la filmografia de François Ozon. Ara ens ha arribat Estiu del 85, on trobem dos joves, en David, una mica més gran que l’Àlex, que es coneixen per atzar. L’Àlex, que és el narrador de la història que avança caminant enrere, té un accident a alta mar i és rescatat per en David, que com si fos el personatge cèlebre de Teorema, de Passolini, el fascina de tal manera que entre els dos joves s’estableix un vincle molt intens, un vincle que també és físic, però no només. En el cas de l’Àlex el podem batejar com enamorament, com aquella apassionada construcció que vas fent de la persona que estimes. No és tan clar en el cas d’en David. La història comença pel final. Ha passat alguna cosa greu i ho sabrem més endavant.
Ozon té una traça especial per mostrar-nos com s’uneixen les dues pulsions essencials que ens va explicar Freud: Eros i Thanatos, perquè el principi de la vida i el de la mort estan presents al llarg de la història. En un ambient de platges que s’allarguen fins l’infinit, en una localitat de costa, dos nois intenten evitar que naufragi el que senten l’un per l’altre, però un d’ells ho viu com els límits que empresonen les possibles descobertes que es fan als inicis de la joventut. I el drama comença aquí, justament aquí. La promesa que es fan els dos nois, que no us avanço, és molt original, una mena de reivindicació de la vida, una proposta plena de bellesa, d’aquella bellesa que es viu quan comences a sortir de la seguretat de la infantesa per endinsar-te en el mon dels sentiments que poden fer que la teva vida conegui què vol dir perdre-ho gairebé tot i haver-te de reconstruir amb les restes que suren al bell mig del mar.
Si coneixeu la filmografia d’Ozon pensareu en altres pel·lícules seves: Franz, El temps que queda, Una nova amiga… i, sobretot la seva millor pel·lícula: A la casa, on, com passa a Estiu del 85, el valor de l’escriptura, de fer servir el relat per entendre el mon i per entendre’t, té una presència molt destacada.
I un polsim de nostàlgia, però només un polsim.
