Durant l’estiu se sentien comentaris sobre el fet que disminuïa la “infopandèmia” en la qual havíem viscut durant els tres mesos de confinament i, per tant, va disminuir l’interès d’estar pendents dels mitjans de comunicació. Tan bon punt va començar el curs, el bombardeig ha tornat i com que, per aconseguir que una notícia cridi l’atenció ha d’apujar el to, es posen titulars contundents, categòrics.
Hi ha tantes noticies que cal trobar una escletxa per fer-se notar. Sobre el virus ja n’hi ha cada dia moltes, i generen un cert cansament i un interès relatiu; per tant, cal trobar altres focus: la canalla, l’adolescència i el jovent sempre hi tenen un lloc prioritari i tot seguit les famílies i el sistema educatiu, perquè el futbol i altres temes ara no tenen quasi visibilitat.
Aquest segurament és un dels motius que ha portat a un canvi d’estratègia: posar titulars d’informacions que, segons es diu, provenen d’estudis seriosos fets sobre les “possibles” repercussions psicològiques de la pandèmia amb els confinaments, limitacions i pèrdua d’oportunitats, tant en els espais de trobada com a casa, on es retallen recursos, no es dóna resposta a totes les demandes i a la vegada augmenten les exigències.
Augment de la violència dels fills contra els pares, depressions, ansietat, angoixa, malestar i un llarg etcètera de símptomes preocupants per la societat i les famílies. El que no està clar és ni l’amplitud de l’estudi, ni com totes aquestes informacions poden afavorir una interpretació ponderada dels resultats obtinguts. Les dades, conclusions i alarmes van, molt sovint, de la mà.
Evidentment, la canalla és sensible als canvis que està vivint i sobretot els comparteix en el marc d’un ambient familiar i social ple d’alarmes, pèrdues i preocupacions que no afavoreix la serenitat, la tranquil·litat ni fer concessions, sigui per qüestions econòmiques, sanitàries o de l’espai possible. Per tant, arriba la pèrdua d’uns hàbits (o mals hàbits), poder tenir-ho tot ràpidament, tenir concessions quan pressionen i disposar d’una sobreprotecció força habitual que no ha afavorit la maduresa. La rabieta està cantada.
Quina pot ser la resposta lògica i el comportament d’infants i adolescents en un moment vital ple d’energia? Com es poden comprendre i acceptar unes limitacions poc habituals que comporten perdre la llibertat que, potser, prematurament s’havia adquirit? No és cap secret: aquesta situació porta a enfadar-se i, com que no hi ha pràctica d’assumir frustracions, la resposta immediata pot ser cridar, parlar malament, tancar-se a l’habitació amb un cop de porta i un llarg etcètera. Però és a casa que cal fer-ho, oi? També cal pensar i distingir que les reaccions i rebequeries, segons l’edat, tenen una magnitud molt diferenciada.
No vol dir que això sigui acceptable ni que es valori positivament, però tampoc cal, d’entrada, posar-hi unes etiquetes clíniques com sovint es fa quan es parla d’adolescents. “Disruptius”, “desafiants”, “conductuals”. Potser seria millor tenir una mirada serena tot aconsellant-los que es dutxin i que respirin a fons perquè la situació té llarga durada.
Ja va bé que, des de tots els punts de vista professionals, es facin anàlisis d’aquestes situacions quotidianes, però cal anar a poc a poc perquè no es poden interpretar moltes d’aquestes situacions amb dogmatisme i quasi com a patològiques sense veure que, d’alguna manera, tenen lògica i fins i tot podria alarmar que no es donin.
No podem, tampoc, confondre les situacions puntuals i els símptomes temporals, fruit de la situació, amb les conductes patològiques que tenen major permanència i causes molt concretes i diagnosticables. Cal tenir present que, a base d’eslògans, rumors i informacions sense l’anàlisi apropiada, acabem construint profecies, creences i atribucions que fan reals les situacions suposades, augmentant els problemes i preocupacions.
Les anàlisis no han de tenir sols dades, sinó trobar causes que afavoreixin la interpretació del que passa, millorar el coneixement per actuar amb la serenitat i comprensió, afavorir que també puguin entendre perquè tenen aquesta impaciència, perquè els costa assumir les frustracions, que pensin en altres col·lectius que malauradament ho han patit de fa molt més temps.
Cal que no es generin alarmes, no sigui que acabem tots als centres de salut mental o a la presó (per problemes de conducta o saltar-se les normes de confinament), ja que no hi haurà possibilitat de tenir les mesures apropiades per recuperar els vincles que segur majoritàriament hi són.
