En aquesta obra el pintor Pawel Kuczynski ens il·lustra un jove estudiant assegut i amb el cap fixat en un llibre per una ferramenta de subjecció. Estudiar per aprovar i oblidar automàticament tot el que has estudiat. Aquesta és la reflexió que l’artista polonès ens mostra en aquesta obra. Kuczynski ens convida a qüestionar-ho tot, la societat, els governs, els mitjans de comunicació, l’economia, el medi ambient, i com en aquesta il·lustració, també el sistema educatiu.
I és que, malgrat els intents per canviar el model educatiu tradicional al llarg de la història contemporània, aquest sempre ha surat adaptant-se als dictats del mercat. Un model tradicional basat en la mentalitat taylorista hereva de la divisió del treball fabril especialitzat, defensat pel liberalisme econòmic.
Infants i joves asseguts en filera durant hores i hores, segmentades per matèries específiques seguint el ritme de timbres estridents que evoquen les sirenes de les fàbriques; paquets curriculars temporitzats amb continguts que s’obliden al cap de poc temps; comptes de resultats amb valoracions més quantitatives que qualitatives; tot i més, en grups d’alumnes estabulats entre les quatre parets de l’aula.
De Decroly a Dewey i Deligny, passant per Francisco Giner de los Rios o Francesc Ferrer i Guàrdia, fins a Freinet i Freire, sense deixar-nos a Neill, Montessori, Masó, Oury, Pestalozzi, Sensat, Spivak, Nadia Krúspskaya, Vila, Wollstonecraft, entre altres, formen part de l’abecedari de noms de l’àmbit de la pedagogia crítica que van reaccionar davant el sistema educatiu tradicional amb propostes de renovació pedagògica, on l’eix central del canvi era el respecte a l’infant.
Val a dir, que algunes d’aquestes experiències pedagògiques del passat han estat manllevades, retocades i reivindicades des del present per alguns gurus educatius de casa nostra com a propostes innovadores de la nova escola del segle XXI.
Diu la dita que els arbres, de vegades, no ens deixen veure el bosc. Però cal no perdre de vista que els arbres ens condueixen fins al bosc.
Gayatri Spivak, mestra i filòsofa índia ens diu que per educar el més important és escoltar i conèixer als alumnes, i això és igual en qualsevol context. Qualsevol innovació pedagògica, doncs, passa per situar l’alumne/a en el centre de tot procés d’aprenentatge.
Aquest és el primer canvi que cal fer si volem transformar l’escola, escoltar les i els joves. I escoltar-los no vol dir només acompanyar-los com ara es diu, caminar al seu costat des de la presència no invasiva com a mestres, adaptant-nos als seus ritmes, estimulant la curiositat i el sentit de l’observació, la creativitat, l’autogestió, l’esperit crític i el creixement personal. També significa incorporar les seves pràctiques no formals i les expressions culturals a l’educació formal.
L’escola que escolta ha de ser constructiva, inclusiva, integradora, capaç d’aportar solucions a la bretxa digital en aquesta era tecnològica 4.0; que defensi les i els joves davant els missatges de determinats mitjans de comunicació i de les administracions polítiques que estigmatitzen l’etapa de l’adolescència en la seva manera de socialitzar-se.
Amb la pandèmia, a Catalunya han aflorat els problemes tecnològics a les escoles i la manca de planificació de l’administració autonòmica d’un Estat, més preocupada en el benestar del seu estat que en el benestar físic, mental i emocional dels joves.
L’escola que escolta pot començar per escoltar a ritme de rap una lletra elaborada pels joves en diverses llengües, posar en valor la destresa d’una pirueta amb skateboard o contemplar l’expressivitat artística de l’art urbà a través d’un taller pràctic de grafit en cubs de cartó al pati de l’escola.
Enrique Pestalozzi, va lluitar tota la seva vida per reformar la pedagogia tradicional i portar-la cap a una educació popular. Per a ell, només existeix aprenentatge si fem partícips els alumnes.
Les i els joves tenen veu, però algú els escolta?
