Mamà, papà, el tutor d’aquest any és un nan… Aquest és el títol que ha escollit Josep Maria Alaña Negre per al seu nou llibre, encara inèdit, i que complementa el que va publicar l’any passat, A 30 centímetres de terra, publicat per l’associació AFAPAC. Explica Alaña que aquest se l’editarà ell mateix [… a no ser que aparegui algun editor interessat] i que el títol l’ha triat perquè és una situació viscuda un munt de vegades. La sorpresa inicial. Hi ha conviscut tota la vida, l’espera en qualsevol nova coneixença i no li molesta. “Jo sempre dono el que en dic un temps d’acomodació. Poden ser 10 minuts o mitja hora. Fins que es passa de la sorpresa a la igualtat i comencen a parlar amb mi sense veure’m”, explica. També li passava cada any amb els seus alumnes (i amb els respectius pares), “però després d’una estona ja estàvem parlant de la matèria”.
El títol del llibre ens facilita la primera pregunta que volíem fer-li. Com ens hi hem de referir? Per ell, la paraula nan no és ofensiva sinó descriptiva, si bé no és amb l’única que vol ser descrit. “Tinc mala llet i m’agrada molt manar”, diu d’ell mateix. Científicament, el que té se’n diu acondroplàsia, un trastorn genètic que limita el creixement dels ossos, però entre el col·lectiu, comenta Alaña, ningú no reivindica que la resta de la societat memoritzem aquest terme. Nan no ofèn, doncs. Però sí que ho fa l’ús de la paraula “enano” com a insult. O, encara més, expressions i frases fetes com la de “monto un circo y me crecen los enanos”.
Però el llibre d’Alaña no es recrea en el victimisme ni la discriminació. Com l’anterior, és autobiogràfic, però limitat a la seva vessant com a docent, i per tant està trufat d’experiències i reflexions pedagògiques (salpebrades pels seus amplis coneixements en biologia i per algun fragment deliberadament oníric). El 1973, amb 22 anys, Alaña obté la seva primera feina com a professor interí d’un centre de Gavà (l’Institut Nacional d’Ensenyament Mitjà Mare de Déu dels Brugers). I aquí explica com aprofitava la proximitat al massís del Garraf i al delta del Llobregat per visitar-los amb els seus alumnes. I com un cop va organitzar una sortida voluntària de cap de setmana amb alumnes de COU per embarcar-se en un vaixell de pescadors i passar la nit cercant dofins, balenes i catxalots pel Mediterrani. Però això últim va ser un somni.
I així per cada centre on va passar, perquè el 1976 va treure’s les oposicions al cos funcionarial de l’Estat, i com que va ser el número 1 de la promoció va poder triar destinació. I se’n va anar al nou institut de Can Tunis, aleshores una vella aspiració d’un barri marginat, en el qual va treballar fins al 1982, al mateix temps que vivia tota la transició com a militant primer de Bandera Roja i després del PSUC. Tampoc amb el jovent gitano de Can Tunis va tenir cap problema, entre altres raons, diu Alaña, perquè “l’adolescent sempre defensa al feble”. “Allò era més que un institut –recorda–: feia de casa del poble, de centre de recuperació de la memòria històrica i de centre d’educació sexual, cada mes enviàvem un autobús a Avignon per acompanyar noies que havien d’avortar, vam ser més lliures en aquell període que mai”.
El principal problema discriminatori derivat de la seva condició física no el va saber fins força anys després que passés. Aquells membres del tribunal que el va avaluar el 1975 van tenir una forta discussió sobre si se li havia de donar la plaça a una persona amb discapacitat. I es va imposar el seny i la justícia. Avui, explica Alaña, hi ha al voltant d’una dotzena de docents amb acondroplàsia arreu de l’Estat, i algun ha arribat a director de centre, però també n’hi ha que són advocats o enginyers. “L’únic que tu i jo tenim igual és el cervell –comenta–, tenim la mateixa intel·ligència que qualsevol persona i amb aquesta eina hem de lluitar”, però també admet que l’entorn familiar i social del nan condiciona molt la capacitat que tindrà en el futur de desenvolupar al màxim la seva autonomia.
Contra la ‘casta del 4,6’
“Mai he tingut cap problema de rebuig –afirma Alaña–, i quan s’han fotut amb mi no ha estat per nan sinó per cap d’estudis, aleshores sí que vaig arribar a veure alguna pintada d’enano cabrón”. Perquè el 1982 va aterrar a l’Institut Jaume Balmes, del qual ell mateix havia estat alumne entre el 1964 i 1967, i hi va retrobar antics professors, ja aleshores companys de claustre. I amb els anys n’arribaria a ser cap d’estudis. Al mateix temps tornava a la UB per estudiar Pedagogia, especialitat en orientació, “perquè jo volia entendre millor als adolescents”.
“El gran drama del sistema educatiu espanyol i català és que tenim grans mesuradors, que saben posar notes amb decimals, però no saben avaluar, i això es transforma en la batalla de si estem ensenyant a memoritzar o a aprendre”, explica Alaña. Els anomena la casta del 4,6 i afirma que “encara en queden i fan un mal terrible, són els que suspenen al 70% del grup i es queden tan amples”. En la rivalitat entre el club de les competències i el club dels coneixements, ell es declara hooligan del primer. “Si ensenyes eines i preguntes per aquestes eines, l’únic que estàs fent és memòria, però si ensenyes eines i preguntes què puc construir amb aquestes eines, estàs fent construcció, estàs avançant amb el pensament”, afegeix.
“A molts docents els falta sensibilitat, no volen entendre què és un adolescent –considera aquest docent jubilat–, i de vegades un problema petit, si no es resol en el moment, es fa una bola immensa. El meu lema amb els alumnes sempre ha estat aquest: «les mates poden esperar, vosaltres no»”. En la seva opinió, el professor de secundària hauria de formar-se a partir d’un procés invers a l’actual: “Primer hauria de venir la formació pedagògica i des d’aquí tu t’especialitzes en la branca del coneixement que sigui”, perquè “per ensenyar Biologia a l’institut no cal ser biòleg”.
Com a docent, Alaña lamenta especialment dues coses. La primera: “Quan m’he trobat gent molt bona en un grup classe no els he sabut donar a menjar, no els he sabut fer avançar perquè m’he preocupat massa pels alumnes que anaven justets, i ens ha passat a molts que hem perdut gent molt bona perquè s’ha avorrit”. La segona és més paradoxal: malgrat ser un ferm defensor de la diversitat, “en algun cas que em va arribar algun alumne adolescent amb autisme o amb algun trastorn mental jo em pensava que seria capaç de fer-lo avançar i no en vaig ser capaç, no tenia ni les eines ni la formació”.
A la cuina de l’Institut Obert de Catalunya
El 1988 Alaña s’incorpora al Departament d’Educació, cridat per l’aleshores directora general (i futura consellera) Carme Laura Gil, per formar part de l’equip tècnic que impulsarà la primera gran reforma de l’FP, i en concret es fa càrrec del disseny de les diferents titulacions que pengen de les famílies professionals d’alimentària, química i agricultura. “El que més ens va costar va ser reconstruir el lèxic, hi havia un munt de paraules en castellà de les quals no coneixíem la traducció”, recorda. Després d’uns anys a l’administració va tornar a l’Institut Balmes, del 1998 al 2001, i novament va ser cridat a Via Augusta, on va assumir la responsabilitat de la formació de tot el professorat d’FP. I el 2004 serà un dels principals cuiners del que avui és l’Institut Obert de Catalunya (IOC). “La consellera Marta Cid va dir un dia per ràdio que faríem formació a distància sense que hi hagués res fet, i a partir d’aquí a uns pocs ens van encarregar que ho poséssim en marxa”, recorda.
Entre els seus dos llibres (en té un tercer en ment) es traça la trajectòria vital d’una persona compromesa amb els seus alumnes i amb la societat, i que té molts més revolts del que es poden sintetitzar en un article, perquè a més de docent i activista polític ha estat també activista de la causa dels nans, a la qual va arribar tard, com explica en el primer llibre, i en la qual segueix militant activament. “Em va costar molt superar l’efecte mirall, veia els altres nans i no m’hi reconeixia; un cop t’has acceptat el que no has de fer és viure-ho amb llàstima, i el tercer pas és associar-te i lluitar per la dignificació”, resumeix Alaña, que reivindica l’orgull de la diferència. Segons explica, aquesta dignificació passa per les millores en matèria d’accessibilitat i per erradicar no només el llenguatge sinó també les pràctiques vexatòries, com els nans del circ o dels toros. I afegeix: “La meva discapacitat és fotuda, d’acord, però jo he fet de tot”.
