Josep Maria Serra Grabulosa és professor del Departament de Psicologia Clínica i Psicobiologia de la UB i fa anys que la recerca l’ha dut a convertir-se en un dels principals referents a Catalunya en discalcúlia, i per extensió també en dislèxia i TDAH. En associació amb un altre professor de la UVic, fa uns mesos va posar en marxa NeurekaLAB, que es defineix com “una empresa social, constituïda com a spin-off de la UB i la UVic, que neix amb el compromís d’investigar el procés d’aprenentatge així com les dificultats associades per tal d’anticipar les necessitats dels nens i nenes en edat escolar”. L’origen de la recerca neix de la convocatòria Recercaixa 2014.
La web de NeurekaLAB permet accedir a uns tests (diferenciats per cursos, de 1r a 6è) perquè les escoles i les famílies puguin veure si es dona un cas de discalcúlia, i que també permet accedir a un primer tractament de reeducació sobretot pensat pels infants de 6 a 8 anys. Tant el diagnòstic com el tractament sorgeixen d’anys de recerca de Serra, amb la col·laboració de diverses escoles. L’accés a aquests materials té un petit cost econòmic, que és ínfim al costat del que diu Serra que cobren les editorials que venen proves d’avaluació, i la idea és que aquests diners serveixin per seguir millorant l’eina.
Crec que he de començar preguntant-li pel que vol dir discalcúlia, ja que suposo que encara és un concepte poc conegut.
Davant d’aquesta pregunta sempre dic que la definició més fàcil és que és la dislèxia de les matemàtiques. De la mateixa manera que hi ha nens i nenes que a l’hora de llegir s’entrebanquen o van molt a poc a poc, n’hi ha d’altres que amb les matemàtiques no se’n surten, i que per molt que els hi expliquis del dret i del revés no hi ha manera que ho acabin entenent. I no és un problema de qui ho explica, sinó que l’origen del problema, com en el cas de la lectura, és que el seu cervell no està preparat per interioritzar tot allò en el moment i de la manera que ho estem explicant.
Com i quan es detecta?
Normalment ho detecten molt les famílies, perquè veuen que coses que hi ha coses que hauria de saber per la seva edat, que els seus amics ja saben, o fins i tot que sap fer la seva germana petita i ell no se’n surt. A l’escola també se n’adonen, perquè veuen que hi ha nens i nenes que van més endarrerits que altres, i en canvi en altres matèries van bé. Però al final cal una visita a un professional, ja sigui a dins o fora de l’escola, per passar unes proves i veure que el rendiment d’aquell infant no és el que li tocaria ni per l’edat ni pel temps que porta a l’escola.
Però la idea que es defensa des de la neuroeducació és que no tothom té el mateix ritme d’aprenentatge i que s’han de respectar els diversos ritmes. Això no dificulta la detecció precoç de la discalcúlia?
Aquest és un argument de doble fil, perquè evidentment tothom té un ritme de creixement diferent, però estem posant a tots els nens i nenes des de P3 en un sistema estàndard. Per tant, per molt ritme que tinguis diferent t’acabes adaptant al que hi ha. Però si, per exemple, en una escala de 100 punts hi ha una distància de 30 i 40 punts, això ja no depèn dels ritmes de creixement, sinó que un té una dificultat i l’altre no la té. El ritme de creixement diferent es compensa amb les explicacions addicionals que dona el mestre, amb el reforç, hi ha moltes estratègies per intentar compensar aquest menor ritme. Però en el cas dels nens i nenes amb discalcúlia això no s’acaba compensant, com tampoc passa amb la dislèxia. I, per tant, ens trobem que si posem l’excusa que “ja ho aprendrà” o “ja canviarà” el que fem és anar dilatant aquella detecció i intervenció que necessita aquell nen o aquella nena.
Es troben casos de ‘falsa discalcúlia’? Em refereixo a famílies alarmades perquè el nen no sap fer encara segons quines operacions, però en realitat no té cap problema.
Sobre això, dues coses: si amb el ritme de creixement diferent i amb la pressió de l’escola un infant comença a quedar-se endarrerit, si no fem una intervenció en aquell moment aquesta distància és cada vegada més gran, i això pot acabar sent pràcticament igual a una discalcúlia. En canvi si ho veiem i comencem a intervenir, ho podrem recuperar. De vegades es parla en termes d’una veritable discalcúlia o una veritable dislèxia. Doncs depèn. Tots els nens i nenes inicialment mostren dificultats, si les intervenim podrem recuperar. Aquells amb els quals recuperarem poc són els que diagnostiquem com a discalcúlics o dislèxics. Però això només ho podem saber si fem detecció precoç i intervenció precoç; si no, arribarà un moment que les dificultats seran tan severes que no sabré si això és perquè no he fet la intervenció que hauria d’haver fet o perquè encara que l’hagués fet aquell nen o nena no se n’hagués sortit.
I l’altra cosa que ens trobem és que la discalcúlia és molt comòrbida, es dona simultàniament amb les dificultats lectores o les dificultats atencionals o el TDAH. Aquests nens i nenes tant amb TDAH com amb dislèxia ens trobem que intrínsecament també presenten dificultats numèriques.
En el cas del TDAH hi ha la sospita que hi ha molta sobrediagnosticació. Per no dir que hi ha un sector de la pedagogia que considera que la tendència a posar etiquetes als infants no els ajuda. No sé com ho veu…
És un tema complex. El TDAH és un trastorn que està descrit i hi ha molta evidència científica. El diagnòstic del TDAH és clínic. Això què vol dir? Que s’han de passar un seguit de proves, s’ha d’obtenir informació de la família, de l’escola… i al final és l’ull clínic el qui acaba fent el diagnòstic. Jo crec que barregem la idea de sobrediagnòstic amb quin tipus de diagnòstic es fa. El problema que tenim és que de vegades hi pot haver algú que vol fer un diagnòstic determinat i potser no té prou formació per fer un diagnòstic de TDAH. No cal només enumerar quins ítems són els del diagnòstic, i veure quants es compleixen o no, sinó que calen anys d’haver estat en contacte amb aquests nens i nens, cal poder relacionar aquella simptomatologia amb altres possibles disfuncions que hi hagi, i això només t’ho dona una formació molt específica i una experiència treballant al costat de gent que estigui molt ben formada en això, i no tothom ho està. Quan surts del Grau de Psicologia t’especialitzes en un màster en Psicologia General Sanitària, i això vol dir que ja pots fer diagnòstics de TDAH i altres trastorns, però quina formació tens en realitat? I esclar, si tens un diagnòstic mal fet sí que pot causar la impressió que hi ha molt sobrediagnòstic. Diagnosticar no és fàcil i s’ha d’anar molt amb compte. No tots els nens i nenes que són moguts són TDAH i no tots els nens i nenes amb TDAH són moguts. Hi ha molta variabilitat amb els símptomes. I tampoc hi juga a favor que la medicació malauradament encara no és prou fina com per poder garantir que amb tots aquests nens i nenes els ajuda al 100%. O sigui que, quan no els ajuda, es reforça aquesta idea del sobrediagnòstic. Però això només té una solució, que és seguir investigant.
Per què TDAH i discalcúlia estan tan relacionats?
Entre ells i amb la dislèxia. Per entendre-ho hem de pensar en l’evolució de l’espècie humana. L’origen del llenguatge –les primeres vocalitzacions, els primers sons– alguns autors el situen fa dos milions d’anys. Des d’aleshores fins ara, el cervell ha tingut temps de reconfigurar-se per crear unes àrees que són exclusives del llenguatge humà. En el cas dels nadons, tenen unes àrees de llenguatge que són sensibles a tots els sons de la parla de qualsevol idioma, i a mesura que creixen i estan en una cultura determinada aquella finestra tan àmplia es va restringint i va sent selectiva pel seu propi idioma. En canvi, l’escriptura, la lectura i les matemàtiques són molt més recents. Com a molt ens hauríem de remuntar 10.000 anys enrere. I, en aquest temps, el cervell no ha creat una zona que estigui especialitzada únicament i exclusivament en el procediment numèric. Què hem fet per dotar l’espècie humana d’aquesta capacitat, igual que la lectura? El cervell ha agafat format una xarxa entre diverses àrees per sustentar la lectura i les matemàtiques. Però el fet que sigui una xarxa, que no sigui propi intrínsecament, vol dir que utilitza zones implicades en altres funcions, i una d’aquestes àrees és l’escorça prefrontal, que és la regió que es dedica a solucionar les coses, que analitza l’origen dels problemes, comprova si s’ha equivocat… El procediment numèric, en la seva forma més simple (per exemple, jo tinc tres elements a la dreta i un a l’esquerra, on n’hi ha més?), els bebès de pocs mesos ja ho saben només mirant. Però el coneixement matemàtic, que parteix d’aquí, s’estén molt més enllà. I això vol dir que la part del cervell que intrínsecament està relacionada d’alguna manera amb el procediment numèric és una part tan simple a la qual no li ha donat temps a evolucionar per explicar tot allò que hem après. Quan aquesta zona prefrontal falla, ho fa la planificació en general, que és el que passa amb el TDAH, però falla també la planificació en matemàtiques. I les matemàtiques, sobretot a partir del cicle mitjà de l’educació primària, requereixen molta activitat prefrontal. Com que en el TDAH fallen les qüestions relacionades amb planificar, buscar solucions, buscar comparacions, això s’estén a tota l’àrea de les matemàtiques. No podem fer matemàtiques si no ens organitzem, però com que qui ens organitza és el prefrontal, si aquest falla, les matemàtiques quedaran tocades. I aquesta és la raó per la qual intrínsecament en el TDAH hi ha dificultats matemàtiques.
Hi ha alguna estimació sobre el percentatge d’alumnat que deu tenir discalcúlia i no ho sap? Imagino que no saber-ho deu estar també lligat a un possible cas de futur fracàs escolar…
El problema que tenim és precisament aquest, que no ho sabem. Hi ha estudis epidemiològics fets en altres països que ens diuen que entre un 3 i un 5% de nens i nenes en edat escolar presenten discalcúlia i entre el 5 i el 7% dislèxia. Nosaltres en trobem entre un 3 i un 5% a totes les aules? No. I per què no els trobem? Perquè no s’han fet les proves adequades. És a dir, pràcticament a cap escola es fan avaluacions cognitives per saber quins són els punts forts o febles de cadascun dels alumnes. En canvi, de tant en tant agafem el cotxe i li fem una revisió, per veure si falla alguna cosa. I aquí estem parlant dels nens i les nenes. Penso que valdria la pena fer una avaluació cognitiva per veure punts forts i punts febles, i això permetria una educació molt més fina.
Li poso un exemple: jo vaig estar fa un temps a Finlàndia, i allà em deien que només tenen un 1% de dislèxia i quelcom semblant de discalcúlia. Què fan els finlandesos? Detecció precoç des del moment que comencen l’educació primària, que ho fan als 7 anys. I amb aquests nens i nenes que els costa més ja fan de seguida una intervenció.
L’edat ideal de la detecció són els 7 anys?
Això depèn del sistema educatiu. En el nostre cas, a partir de P3 ja comencem a ensenyar les lletres i els números, a fer “1, 2, 3…”, o sigui que a finals de P5 ja podrien passar una petita prova, un qüestionari de 10 ítems, i només amb això (per exemple, posar un 7 i un 3 i preguntar quin número és més alt) ja podem saber quins nens i nenes van millor i quins van pitjor. I els que estan a la cua són els que, començant 1r, ja haurien de tenir una atenció especial. Si aconseguíssim això veuríem que potser al voltant d’un 3% tenen moltes dificultats amb les matemàtiques. Si ens esperem a 4t, 5è o 6è de primària per mirar-ho ens podem trobar amb un 20% de nens i nenes amb dificultats matemàtiques. Sense arribar al diagnòstic, però amb dificultats.
A un amic del meu fill li van detectar la dislèxia quan estava acabant la primària. Pot ser que la dislèxia també es vagi tard en la detecció?
Tant amb la dislèxia com amb la discalcúlia hem de ser capaços de detectar-la al llarg de 1r de primària. Perquè al principi de l’educació primària veiem quin és el nivell lector, la consciència fonològica, la identificació de lletres, la manipulació de lletres… i el mateix amb els números, identificació de xifres de l’1 al 10, comparació de l’1 al 10, que són coses que la majoria d’escoles han fet. Jo no demanaré que quan comencen 1r ja sàpiguen sumar i restar, però sí que sàpiguen identificar el número 7. Molts nens a aquesta edat ja saben fer sumes per sota de cinc, saben fer comparacions (quina és més gran, quina és més petita), a finals de P5 i principis de primària, en aquesta avaluació qualitativa ja podem saber a qui hem de prestar una mica més d’atenció, i a finals de 1r, com que has estat més per ells, han de ser capaços de fer el que fa la resta de nens i nenes. I els que no ho siguin ja els pots fer una avaluació completa i a partir d’aquí ja poder fer el diagnòstic. I amb la lectura igual, sobretot en termes de velocitat lectora, no hem d’esperar a 3r de primària, a finals de 1r ja et podria dir quins nens i nenes tenen risc de tenir dislèxia. I molt clarament.
El procés de reeducació que necessita un infant amb discalcúlia o dislèxia el troba fora de l’escola. No està previst. Quines passes ha de fer un mestre quan sap que té un alumne amb el diagnòstic de discalcúlia?
Nosaltres apostem perquè es creï un triangle entre família, escola i professional. L’ideal seria que aquesta intervenció es fes a l’aula. Però la realitat és que això no passa. Els EAP validen el diagnòstic, fan avaluacions i proposen un seguit d’adaptacions, de vegades metodològiques i de vegades curriculars en funció del tipus d’infant i el tipus de dificultat. Per això creiem que hi hauria d’haver aquest triangle i s’hauria de treballar en funció de les dificultats d’aquell nen o nena: s’ha de seguir treballant al ritme de classe, però s’ha de complementar amb allò que no ha après fins llavors aquell nen o nena. Poso un exemple: podem començar a fer multiplicacions sense haver entès el sistema de base 10? No. Hem de reforçar el sistema de base 10, les unitats, les desenes, les centenes, els milers… ho hem de treballar molt bé per poder passar a les multiplicacions.
Una altra cosa que és molt important és quants deures se li han de posar a aquest alumne. Perquè els que tenen dificultats moltes vegades no acaben les tasques a classe i se les han d’emportar a casa, i a sobre tenen els deures. Potser val la pena, en comptes de fer tres activitats diferents i tres exercicis de cada cosa, fer les tres activitats i un exercici únicament de cada cosa.
I una cosa que s’ha de demanar és que el mestre o la mestra de reforç estigui a l’aula. Perquè de vegades ens diuen que tenen 24 alumnes més, amb altres casuístiques diferents. El que no podem pretendre és que siguin supermans o superwomens que ho controlin tot. Hi ha d’haver la figura del reforç i sense treure el nen de l’aula. Perquè un dels problemes que tenim és que constantment l’estem traient de l’aula. I posem en una aula a 4 o 5 que van malament en matemàtiques però per raons diferents. Potser un és perquè acaba d’arribar, un altre potser perquè té una discapacitat intel·lectual… el treball ha de ser específic per cadascú segons les seves característiques i això es pot aconseguir amb el mestre de reforç a l’aula, que és el que fan a Finlàndia.
I un dels problemes quan intentem establir aquests triangles és que els equips docents veuen al professional com algú que ens intenta explicar què hem de fer, i el miren malament, però de vegades també és el professional qui diu “has de fer això, això i això”, sense tenir en compte la realitat de l’aula. Cal més diàleg perquè aquest triangle és clau perquè la informació flueixi.
Funciona la reeducació? Per exemple, quant de temps pot trigar un infant de 8 anys amb discalcúlia per tornar al nivell del seu grup?
La reeducació cognitiva funciona, però té les seves limitacions. Un nen discalcúlic és algú amb dificultats severes amb les matemàtiques, això vol dir que si agafem tots els nens i nenes i els posem en una escala de 0 a 100, tots els qui tenen discalcúlia estan en el valor 7 i cap a baix. Els hi costa moltíssim. Nosaltres els reeduquem… fins a on? Tenint en compte que el rendiment normal i esperable està entre el 25-30 i cap amunt, podem fer un salt des del punt 5 al 35? Ja et dic que no, fem salts de deu-quinze punts, no de trenta. Si l’aconseguim fer saltar fins al 15 o el 18 segueix estant per sota del 25 i per tant segueix tenint dificultats. La discalcúlia és com la dislèxia o com el TDAH, és intrínsec a un mateix i el tens de per vida. El que hem de fer és intentar minimitzar-la, i la reeducació aconsegueix estirar aquest rendiment de tal manera que en algunes coses millores molt i en altres potser millores poc. Pensa que el nivell de l’escola és molt exigent. Quan saps A, et demanen A+B; quan saps A+B, et demanen AxB; i quan saps AxB et demanen AxB/C; i així anem in crescendo. La dificultat de la discalcúlia és també que a mi em costa generalitzar, i això vol dir que la reeducació ha d’anar per objectius molt concrets, intentant modular cadascuna d’aquelles àrees, però mentrestant el curs va avançant, per tant es forma una mena de carrera contrarellotge en la qual vas recuperant terreny però no arribes mai a recuperar-lo del tot. I amb això no vull desanimar. Aquests petits canvis de 10-15 punts realment són molt positius. A nivell acadèmic i pel que fa a l’autoestima, perquè veuen que hi havia coses que els costaven molt i que ja les poden fer.
Com funciona Neurekalab?
Neix després de molts anys de recerca i de col·laboració amb clínica. I sorgeix d’adonar-te que les eines de detecció precoç o d’avaluació disponibles no han evolucionat: són en format paper, tenen un cost molt elevat, i els barems que tenen alguna d’aquestes proves són de començaments dels anys noranta o del 2000. I també neix d’adonar-te que a l’hora de corregir una avaluació ens podem equivocar. Ens vam proposar fer una cosa que fos actualitzable periòdicament, que fos de molt fàcil ús, que fer la correcció automàticament… i a partir d’aquí va sortir NeurekaLAB. Vam començar creant una sèrie de test per l’avaluació dels processos bàsics que integren l’aprenentatge, que són la lectura, el processament numèric, atenció i memòria de treball. I amb això fer un perfil cognitiu: quins són els punts forts i els punts febles. Amb la qual cosa saps què pots demanar a cada nen o nena. I en paral·lel, veient que per les dificultats lectores ja hi ha tecnologia (com el Glifing, el Binding o el GraphoGame, que han estat provats i funcionen), per matemàtiques pràcticament no n’hi ha. Sí que hi ha programes que es comercialitzen, però normalment s’orienten al currículum escolar, i hi ha escoles que els utilitzen per substituir els llibres. Però per les dificultats en si, i específicament per la discalcúlia, hi ha molt poc material. O sigui que vam dir: fem una plataforma on els professionals de les escoles i les famílies podran fer una avaluació ràpida i a partir d’aquí, si cal, ja començar a intervenir.
Entenc que amb NeurekaLAB ja es pot fer aquesta detecció precoç de finals de P5.
Nosaltres proposem una bateria d’aquestes proves per les escoles, perquè puguin avaluar els seus alumnes des de 1r a 6è en uns 20-25 minuts. És molt ràpid. Avalues processament numèric, lectura, atenció i memòria prevalent. I ho tens a l’ordinador, saps com ho va fer aquell alumne a 1r, llavors pots fer una intervenció i cada dos mesos tornar-lo a avaluar i comparar si hi ha hagut una evolució. Com a escola pots comparar línies, i veure com van creixent al llarg dels cursos. Al final el que ens interessa és el data mining, tenir molta informació i poder saber a cada moment què és el millor segons les dificultats que té cadascú. I això qui ho pot fer? Les escoles, que és on hi ha el gran gruix de nens i nenes.
Exactament què s’aconseguiria amb tota aquesta informació?
La idea seria que, més que passar les proves de competències bàsiques cada cert temps, que tu a cada moment sabessis com tens cadascun dels teus alumnes. I fins i tot podries saber quins van millor per escoles o per àrees, i això ho podries relacionar amb moltes altres variables sociodemogràfiques. El data mining és posar moltes i moltes dades, i veure com les relacionem. I de vegades surten coses que ens sorprenen. Per exemple, amb tota la bateria de tests que hem passat a 1.200 nens i nenes, hem agafat les dades de lectures i de processament numèric i les hem correlacionat, i això per cada curs, i ens hem adonat que el rendiment amb matemàtiques correlaciona molt amb el rendiment amb la lectura. És a dir, són dues funcions que van de la mà, i això explica també aquesta comorbiditat. Per què quan vaig malament amb matemàtiques vaig també malament amb la lectura o vaig malament amb atenció? No has d’esperar a veure un trastorn, tot això va creixent en paral·lel. Una altra cosa que ens hem adonat és que no hi ha diferències entre nens i nenes. Allò que es diu “els nens són més bons amb matemàtiques”. De 1r a 6è, ni per càlcul mental, ni per línia numèrica mental ni per estimació ni per resolució de problemes ni per sistema en base 10 hi ha diferències entre nens i nenes. Pot ser que en algun curs hi hagi diferències mínimes, però a 6è estan tots iguals. Per això l’educació l’hem d’enfocar amb independència del gènere, no té sentit pensar que els nens són més bons en les matemàtiques i les nenes amb les altres coses.
Sí que hi ha aquest clixé, oi? Els nens són millors en ciències i les nenes en lletres.
Doncs és un biaix que hem anat introduint perquè quan els avalues això no surt. Els mateixos nens i nenes tenen la creença que les nenes són pitjors que els nens amb matemàtiques, i com que hi ha aquesta idea quan elles tenen dificultats ho viuen com que és normal.
Un cop el vaig sentir parlant de l’ansietat matemàtica, ens pot explicar aquest concepte?
Anar desenvolupant cada cop ansietat cap a les matemàtiques, de tal manera que pot ser un quadre clínic que impedeix als nens i nenes fer un examen de mates. Es queden bloquejats, es queden en blanc, presenten sudoració, es posen a plorar… Això és l’extrem. Entre aquest extrem i els qui es prenen tranquil·lament les matemàtiques, també n’hi ha altres que també ho passen molt malament: diarrees, mals de panxa, mal de cap… És a dir, un tipus de somatització vinculat al fet que s’adonen que fent poc esforç fan moltes coses i que en canvi aquí fent molt esforç no arriben als mínims que es demanen. I això un alumne de 2n de primària no ho entén per què li passa, i si a sobre en algunes ocasions es barreja amb comentaris, dels companys o fins i tot del mateix mestre, i no cal arribar al bullying, això acaba generant aquesta por, una emoció negativa molt intensa que augmenta cap a l’ansietat. També hi ha tests per mesurar ansietat. I en el cas de nens i nenes amb reeducació s’ha vist que abans i després hi ha una millora significativa, perquè l’ansietat la vius com una cosa interna. Als adults ja ens costa tenir eines per redireccionar-la, doncs imagina’t en el cas dels nens petits, se’ls hi escapa del tot i això se’n va cap a altres àmbits de l’esfera escolar fàcilment.
