Opinió

La segregació escolar, pot revertir-se?

En dos articles publicats al Diari de l’Educació el passat mes d’octubre, Montse Tolosana feia una anàlisi de la segregació escolar, des de la perspectiva de les famílies, del que passava a Barcelona. Es queixava de la inacció de les administracions i de les dificultats evidents per canviar la dinàmica. És un tema complex i de solució difícil perquè la base del problema és la desigualtat social, que porta a la gent més vulnerable a viure en aquells espais que són més assequibles per les seves possibilitats econòmiques. Viuen a Ciutat Vella perquè hi viuen els de la seva condició i l’habitatge deu ser més barat. Els centres educatius d’aquest barri assumeixen l’escolarització de l’alumnat que hi viu i, a sobre, l’Ajuntament no els considera centres segregats perquè són justament el reflex de la seva àrea d’influència (segregada!).

Quan parlem de segregació escolar sempre sorgeix la controvèrsia pública-concertada, amb el sentiment que l’escola pública ha d’assumir tot l’alumnat i la concertada no tant, des de la simplificació, també, de considerar que tota l’escola concertada és igual i que també ho és tota la pública. Desconec la situació de Barcelona. Conec millor Salt i Girona. A Salt, municipi de Catalunya amb una alta densitat de població immigrada, l’escola pública té una tipologia d’alumnat que no té la concertada, on s’hi refugien els Saltencs de tota la vida i aquelles famílies que valoren opcions religioses o que pensen que l’oferta educativa de la concertada els ofereix més possibilitats d’assolir més competència acadèmica i que, lògicament, s’ho poden pagar. A Girona, en canvi, la qüestió és més variada i hi ha escoles públiques que tenen l’alumnat de classe mitjana i alguna de concertada que té força més població vulnerable, en un cas i l’altre determinat per la seva ubicació física. Certament, però, en general la norma irrefutable i objectiva, també a Girona o a Salt, és que l’escola pública assumeix molta més població amb necessitats específiques de suport educatiu que la concertada.

Comparteixo a ulls clucs que per facilitar el progrés acadèmic i la socialització plena de tota la ciutadania, l’alumnat de totes les escoles de Catalunya hauria de ser ben divers i heterogeni a tots nivells i que, aconseguir-ho, hauria de ser l’objectiu de tot bon governant.

Ara bé, per fer-ho realitat, hem de poder revertir les moltes situacions de segregació escolar que es viuen actualment. Serà possible? Si haig de fer cas al que ha passat en els darrers vint anys a Catalunya, la resposta és clarament que no. La meva impressió és que la preocupació pel tema no la té especialment el Departament d’Educació. L’accent l’hi posen instàncies externes: el Síndic de Greuges, la Fundació Bofill, l’AFFAC, alguns sindicats, grups locals preocupats per la situació als seus municipis. El Departament pren decisions sense gaire entusiasme, empès per les reivindicacions d’aquests organismes: proposa la reserva de places de NESE, declara de màxima complexitat les escoles segregades i, teòricament, els atorga alguns avantatges no prou consistents (reducció de la ràtio en dos o tres alumnes, més professionals de suport: TIS, ara educadors socials, que els EAP hi destinin més hores…).

És clar que el Síndic ha fet un esforç important: impuls del “Pacte contra la segregació escolar a Catalunya” o el més recent informe “L’estimació del cost de la plaça escolar a Catalunya”. Però no sembla que aquestes iniciatives serveixin per remoure gaire la posició dels governants ni tampoc, és clar, la sòlida composició social de base de les poblacions de Catalunya.

Les propostes

Per evitar la segregació s’han fet propostes diferents des de diversos organismes en les quals l’Administració ha d’actuar per intentar canviar les dinàmiques d’escolarització. Aquest moviment és sempre interessant, perquè les Administracions acostumen a la inacció i a deixar que les situacions s’acabin esdevenint per la inèrcia dels fets. Salt és un exemple d’això: el 2000 hi havia un centre que acumulava tota la població recentment immigrada, el 10% del seu alumnat. En aquell moment moltes instàncies ja avisaven que estaria bé compartir l’escolarització d’aquest alumnat per evitar la guetització. Vint anys després totes les escoles públiques de Salt tenen entre el 70 i el 100% de la població escolaritzada d’origen immigrat. Aquest % a les escoles concertades és irrisori. En tot aquest temps no hi ha hagut cap actuació prou consistent de part de cap administració per intentar reconduir la situació. Les conseqüències d’aquesta paràlisi són clarament negatives, però em temo que la dinàmica no canviarà.

Fem-ne una anàlisi, d’algunes d’aquestes propostes que s’han plantejat.

El ‘busing’: se’n parlava en l’article de Tolosana que citava abans, fet servir als EUA per intentar diversificar la composició racial de les escoles. A Catalunya també s’ha utilitzat a diverses poblacions (Banyoles, Olot…). Probablement ajuda a la distribució, però hem de tenir clar que desplacem l’alumnat més vulnerable del seu entorn més proper, del seu barri. Són els que prèviament hem declarat “NESE”, la qual cosa ens dóna la potestat (ho diu la normativa) de saltar-se allò del “dret a escollir centre” per part de les famílies i de col·locar-los allà on es considera més convenient. Aquests moviments pretenen simplement repartir aquell alumnat que es pressuposa que serà més complicat d’escolaritzar i de tirar endavant acadèmicament, per allò de “socialitzar el sofriment”. Ho fem així perquè si apliquéssim un criteri molt més just (si de cas, moure a tota la població) es posaria el crit al cel i els governants haurien de claudicar, perquè s’apel·laria al dret a escollir centre, que és sagrat quan convé, encara que tothom sap que no és un dret universal (si no pots pagar…).

La desaparició de la concertada: Tolosana parlava que això podria comportar que passessin deu anys abans no es produís. A mi em sembla bastant impossible que es pugui plantejar la desaparició de l’escola concertada i, en cas que algun govern gosés plantejar-la i dur-la a terme, haurien de passar força més de deu anys, entre altres coses perquè no crec que l’erari públic tingui la capacitat crematística d’assumir en deu anys tot l’alumnat que en aquests moments s’hi escolaritza. Hi ha una altra circumstància que, mal que ens pesi a la progressia, és ben real: hi ha una part de la població que prefereix escolaritzar els seus fills en aquestes escoles, per les raons que siguin, sovint ben diverses. Ei, la mateixa progressia de vegades també les tria (cal que posi exemples?).

La reserva de places NESE: aquest és el procediment, de fet l´únic, que arbitra el Departament d’Educació per fer possible una certa distribució equilibrada de l’alumnat. El procediment que se segueix és el següent: es valora l’alumne i la seva situació familiar i social, i llavors es decideix si se’l considera NESE (Necessitats Específiques de Suport Educatiu). Dins de la categoria dels NESE en aquests moments els que reserven plaça i tenen prioritat d’accés en la matrícula són els de NEE (Necessitats Educatives Especials, vol dir, discapacitats, TEA, Trastorn greu de conducta o de personalitat) i els que tenen Necessitats Específiques derivades de situació sociocultural o socioeconòmica desfavorida. La identificació de tot aquest alumnat el fa l’EAP (Equip d’Assessorament Psicopedagògic) corresponent. Vol dir que és el Departament d’Educació qui determina aquests perfils, i no pas els Serveis Socials dels Ajuntaments com a vegades algú apunta.

Exactament, quin és aquest alumnat amb NESE per qui es reserven places? És fàcil de dir-ho en els supòsits de NEE perquè el diagnòstic és clar i la tipologia d’aquest alumnat està molt ben definida. La qüestió és força més confusa quan ens referim a l’alumnat NESE per “situació sociocultural o socioeconòmica desfavorida”. De fet, el perfil d’aquest segon supòsit ha anat variant al llarg dels anys. Ara mateix hi ha una definició prou àmplia i, segurament, massa interpretable: “Alumnat amb situacions familiars, socials, culturals o econòmiques de desavantatge social que requereixen recursos addicionals per garantir el benestar de l’alumne i el seu desenvolupament òptim en el sistema educatiu. Aquestes situacions familiars, socials, culturals i econòmiques interfereixen en l’adquisició dels aprenentatges”. Això vol dir que les mateixes condicions, si no interfereixen en l’adquisició dels aprenentatges (de vegades passa, hi ha nens i nenes que tenen èxit a l’escola malgrat totes les circumstàncies contextuals en contra) ja no es podrien incloure en la categoria.

Per tant, no estem parlant estrictament de famílies pobres o de famílies desestructurades, parlem d’un concepte i una categoria més complexa, interpretable, massa oberta, especialment per qui en fa l’anàlisi i ha de prendre la decisió de considerar-les NESE o no. Allò de dir: hi ha un 28,6% d’infants amb risc de pobresa a Catalunya i només se’n detecten un 6,6% de NESE a primària i un 5,7 a secundària (“Les tres palanques per lluitar contra la segregació escolar”, Maria Segurola, Fundació Bofill, 01/09/2020) no és ben exacte, perquè el perfil “risc de pobresa” no és exactament el mateix que es considera per determinar les NESE. Ajustar els criteris i que fossin més clars i compartits per tothom hauria de ser també un objectiu.

En la resolució que estableix les normes de preinscripció i matrícula d’alumnes als centres del Servei Educatiu de Catalunya es parla d’una reserva de dues places NESE a segon cicle d’infantil, primària i ESO, que la Comissió de Garanties de cada localitat podrà modificar en funció de les necessitats de la zona en concret (poden fer-se reserves de 7-8 alumnes, o més). Què passa amb aquestes reserves altes? Doncs que a vegades no es poden cobrir les places de la concertada perquè no es troben famílies d’alumnat NESE que vulguin anar-hi (amb bon criteri, es respecta sempre la decisió de les famílies). A vegades s’hi escolaritzen un o dos cursos i acaben demanant el canvi a la pública. Raons per les dificultats d’escolarització a la concertada? D’una banda, la composició social de l’alumnat complica l’adaptació, de l’altra, no sempre les escoles concertades tenen els recursos per atendre l’alumnat NESE (és clar que molt habitualment no tenen els de les escoles públiques, a Salt això és una evidència). I quan, finalment, s’hi han pogut incorporar solen aparèixer aquelles dificultats d’adaptació que parlàvem abans, a banda de posar-se de manifest que a la concertada tot és més car que a la pública (el menjador, la bata, el xandall, les excursions, els llibres).

Condicions bàsiques per revertir la segregació

Amb el benentès que el procés és delicat i que convé encarar-lo amb la perspectiva d’anys, hi ha unes premisses que són manifestament imprescindibles per provar de lluitar contra la segregació:

a) Tothom ha de tenir el convenciment que conviure amb la diversitat i l’heterogeneïtat és una riquesa impagable i suposa el plus que pot oferir l’espai escolar per posar ben de manifest el valor de la convivència de persones amb trajectòries vitals, capacitats i interessos diferents (en la línia del Decret 150/2017 d’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu). I s’ha de treballar des de totes les instàncies per aconseguir-ho, tenint clar que estem molt lluny d’aquest pensament. No només hi està lluny la ciutadania en general, hi està també una part dels mateixos ensenyants!

b) Hi ha d’haver una igualtat real (no només sobre els papers!) pel que fa a les condicions d’accés i permanència de les famílies a tots els centres sostinguts amb fons públics. Per concretar: com que la gratuïtat encara és una quimera, almenys les despeses econòmiques de les famílies han de ser exactament iguals tant si s’escolaritzen a la pública com si ho fan a la concertada.

c) Els recursos de personal i materials, la concertada els ha de tenir en la mesura que va assumint més alumnat amb NESE. És simplement que es faci realitat allò que l’article 18.3 del Decret 75/2007, de 27 de març, d’Admissió d’alumnes, ja diu: “El Departament d’Educació dota els centres públics i privats concertats dels recursos adients per a l’atenció de l’alumnat NESE i pot assignar recursos addicionals quan el nombre d’aquest alumnat en un grup o centre sigui significativa, d’acord amb les possibilitats pressupostàries”. Llàstima que aquest afegit final complica enormement la posada en pràctica d’aquests bons desitjos, perquè és fàcil apel·lar a la manca de pressupost! I els temps que venen no conviden a cap optimisme.

d) S’ha de fer una previsió amb relació a l’alumnat que arriba al llarg del curs (matrícula viva). A Salt, per exemple, durant molts anys han arribat de 200 a 300 alumnes cada curs. El 95% d’aquest alumnat, o més, s’han escolaritzat als centres públics perquè els concertats estaven plens. Si aquesta dinàmica es perllonga els anys vinents, ja se sap quin és el resultat. En aquest sentit la proposta que es fa des de la Fundació Bofill em sembla ben interessant: convé ajustar les places al nombre real d’alumnes i regular-les al llarg de tot el curs, perquè és clar que la sobreoferta incrementa la segregació.

e) S’ha d’incentivar que les famílies escolaritzin els seus fills al seu municipi de residència, i ha de ser clarament més difícil que puguin fer-ho en els municipis veïns.

Entretant, mentre no s’aborda de manera decidida la segregació escolar, aquest mateix article 18.3 del Decret d’Admissió d’Alumnes hauria de servir per dotar els centres de màxima complexitat dels recursos per tirar endavant de manera digna les necessitats educatives de l’alumnat que escolaritzen, que ara no els tenen. Per aquesta raó, si no s’hi posa remei, aquests centres estaran condemnats a ser-ho, de màxima complexitat, in aeternum! Els fan falta els recursos perquè l’alumnat que atenen necessita una personalització de l’ensenyament molt intensa, que no es resol amb la reducció de dos alumnes per classe o augmentant les hores d’atenció dels EAP. Bàsicament fa falta més professorat. I si llavors se’ls vol dotar de personal de suport (TIS, educadors socials…, i més atenció dels EAP), doncs encara millor. Però la base ha de ser més professorat i també més professorat especialista, per fer una baixada consistent de les ràtios (15 alumnes per aula) i per disposar de professionals qualificats per atendre millor aquest alumnat NESE.

Al marge d’aquestes consideracions des de l’òrbita de l’escola, és evident que les polítiques d’habitatge s’han de replantejar radicalment, perquè l’escola només és el reflex de tot allò que socialment i política hem permès i acceptat. Que a Salt s’hi acumuli una gran quantitat d’immigració i que als seus pobles limítrofs pràcticament no n’hi hagi, bé ha de tenir una explicació política! Com la té que a les ciutats, a totes les ciutats, hi hagi aquests espais segregats on es reuneix tota la població més vulnerable. Treballar per la cohesió social a cada barri i a cada ciutat ha de ser un objectiu polític de màxima prioritat.

Sorprenentment, la segregació dels barris o la segregació escolar només és un tema de debat polític quan algun col·lectiu local preocupat per les repercussions arrossega els partits polítics a parlar-ne (ai, els càlculs electorals!). I sense voluntat política no hi ha mesures tècniques que puguin evitar-la. Insisteixo, a poblacions on hi ha OME de fa anys i la detecció de l’alumnat NESE es fa de manera escrupolosa també des de fa anys, malgrat aquestes dues circumstàncies positives, la segregació escolar persisteix, perquè a banda d’algunes condicions que faciliten, fa falta una voluntat real de les administracions de voler encarar el problema. I aquesta voluntat, a hores d’ara, francament, no la sé veure.