Néstor Romero té 14 anys i estudia 3r d’ESO a l’Institut Ángel Sanz Briz, al barri de Casetas a Saragossa. Gaudeix a la classe de Biologia i a la de Valors Ètics. En el seu temps lliure li agrada estar amb els seus amics, jugar a videojocs, escoltar música i anar en bicicleta a la muntanya. També li agrada fer esport. De fet, dels 6 als 11 anys va competir en gimnàstica amb la Federació aragonesa, fins i tot va arribar a guanyar el campionat d’Espanya en la seva categoria. Però els durs exercicis i els entrenaments gairebé cada dia de la setmana durant tres hores diàries el van portar a retirar-se. Ara la seva passió se centra en la interpretació.
El seu primer paper ha estat el de Carlos a Uno para todos, una pel·lícula que ens parla de bullying, de la importància de la empatia i del respecte entre companys. Però també, de com un bon mestre deixa empremta en els seus alumnes, i de com de vegades també hi ha alumnes que marquen a un professor.
La majoria de nens i nenes que protagonitzen la classe de 6è de la pel·lícula Uno para todos, mai havíeu fet res de teatre o cinema abans. Com et vas decidir a participar en el càsting?
En el meu cas, no havia fet classes de teatre o de cinema abans de la pel·lícula. Em vaig assabentar del càsting gràcies a la meva tieta, que el va veure publicat a l’escola. Vaig enviar un correu amb els requisits que demanaven, i de seguida em van trucar per fer el càsting. Després de diverses proves, al final em van escollir per realitzar el paper de Carlos.
Et van escollir per representar a un nen amb un càncer de limfoma que en el seu passat maltractava als seus companys. Et vas haver de rapar els cabells, fins i tot les celles, un canvi físic important. Però com et vas preparar per interpretar aquest paper? I com et van ajudar?
Al principi em va costar ficar-me en el paper, ja que és una situació difícil. Gràcies a l’ajuda de la meva coach en el rodatge, la Yasmina, i dels meus companys ho vaig aconseguir. El fet de rapar-me els cabells i les celles em va ajudar a ficar-me més en el paper, encara que va ser un moment dur, em vaig acostumar ràpidament
Al llarg de la pel·lícula es veu com la relació del grup classe té una bonica evolució. Els alumnes aprenen a respectar-se, a resoldre conflictes i entenen que junts sumen molt més. Com va ser la convivència durant el rodatge? Aquest sentiment d’equip ho vau viure també fora d’escena?
La convivència amb els meus companys va ser excel·lent, a poc a poc vam anar formant una pinya. Tant dins com fora d’escena teníem una gran complicitat. Aquesta relació la seguim mantenint actualment, una cosa que em fa molt feliç, la veritat.
Penses que a l’escola, a casa i al carrer es parla i s’educa prou sobre el bullying o el maltractament en general per prevenir-lo? Has viscut algun cas de prop? Aquesta pel·lícula podria ajudar a treballar el tema a l’aula o és més per a adults?
Considero que no hi ha prou educació sobre el bullying. Hi ha moltíssimes persones que pateixen bullying i això hauria d’eradicar-se. Mai m’ha tocat, per sort, viure un cas de bullying a prop, però sé que està a l’ordre del dia. Tant a les escoles com a les llars s’hauria d’educar als infants perquè això no passi. Aquesta pel·lícula podria ajudar tant a adults com a nens, ja que tracta sobre el perdó, però sobretot ensenya el mal que podem causar fent bullying.
En general ens costa ser empàtics, posar-nos en el lloc dels altres. Diries que ets una mica més empàtic després d’interpretar Carlos?
Sempre he estat una persona empàtica, però gràcies a la pel·lícula m’he adonat que potser hi havia moments en què no ho era prou.
A la pel·lícula veiem com als alumnes els costa obrir-se i demanar ajuda, però també li costa al mestre Aleix (David Verdaguer). Per què creus que ens és tan difícil demanar ajuda als qui tenim més a prop, fins i tot als nostres amics i/o família?
A vegades no demanes ajuda pel simple fet de no preocupar als que t’envolten. Intentes resoldre els teus conflictes sol, però és veritat que hi ha moments que necessites ajuda dels altres sense adonar-te’n. Demanar ajuda a les persones que t’estimen és la millor opció encara que pensis que no.
I ja si parlem de resolució de conflictes, que és tot un món en política, convivència social o esport. Qui diries que resolen millor els conflictes: els nens o els adults? Per què?
Al meu entendre diria que el resolen abans i millor els nens que els adults. Perquè els adults porten tot a la rancúnia. Els infants tenen aquesta ignorància i ràpidament s’obliden dels problemes.
En el fons Uno para todos, ens parla d’emocions i sentiments, de la importància de comunicar-nos els uns amb els altres i de respectar-nos. Tu què tal portes aquesta part d’expressar les teves emocions? En una escena plores, però pel que has comentat en alguna altra entrevista això de plorar no va gaire amb tu.
Acostumo a expressar les emocions amb la mirada. És veritat que alguns sentiments em costen més d’expressar que d’altres, com ara plorar. Només ploro en situacions extremes, però gràcies a la feina prèvia que vaig realitzar vaig poder fer l’escena sense problemes.
Un dels valors que també ensenya la peli és el treball en equip. Just aquesta és la clau que fa que el grup classe torni a sentir-se unit. En el teu dia a dia a l’institut t’agrada fer treballs en grup o prefereixes anar més per lliure?
En el cas de l’institut, m’agrada més fer els treballs de manera individual, ja que fer-los per grups costa més a l’hora de organitzar-se. Però fora de l’institut sempre et sents més acompanyat fent les coses en equip.
A la pel·lícula veiem com sovint un professor/a ens marca. Més enllà d’aprendre conceptes clau d’un currículum, el mestre/professor acaba sent un guia, un model, una influència. Tens algun bon record d’algun professor que hagis tingut? I ara, qui són els teus ídols, influència o exemples a seguir?
Tinc records d’alguns professors, que a part de ser bons mestres també eren bones persones i que es van involucrar molt en la seva tasca. Tinc molts ídols, ara mateix tinc com a exemple alguns actors com David Verdaguer. Algun dia m’agradaria arribar al seu nivell.
Però també hi ha alumnes i situacions de les quals un professor n’aprèn molt. Explica’m alguna situació viscuda amb algun mestre o professor que creguis que l’hagi fet aprendre més a ell que a tu.
Sincerament mai he viscut una situació en què el professor hagi après de mi, o almenys això crec. Però un gran exemple és aquesta pel·lícula.
Em consta que després de l’experiència de participar en aquest rodatge vols seguir interpretant. Què estàs fent ara al respecte? Tens nous projectes a la vista? Si et deixessin escollir, quina professió prefereixes, la de mestre o la d’actor?
Quan s’acabi la pandèmia m’agradaria seguir fent classes de cinema. Segueixo fent càstings amb el meu representant i buscant nous projectes. Pel que fa a la professió que triaria seria la d’actor, ja que és el meu somni a nivell laboral.
