Des de que estic vinculada a l’educació, com a professora, sindicalista i articulista, he vist, com a mínim, cinc intents de solucionar el problema de la concentració d’alumnes amb necessitats educatives especials (o sigui, nens i nenes de famílies amb pocs recursos econòmics o d’origen immigrant) en uns centres determinats.
Va començar cap a finals dels 90 amb l’anomenat “model Vic”, després el Pacte Nacional per l’Educació (2006), la nova Llei d’Educació de Catalunya (2009), els contractes programa que va posar en marxa Ernest Maragall quan era conseller d’Educació, i ara el nou decret d’admissió d’alumnes que el Departament començarà a implementar. Un decret que va lligat al “Pacte contra la segregació” que van signar el 2018 diversos partits, sindicats, Associacions de pares i mares i altres entitats (menys USTEC, AFFAC, CUP, Podem, Cs, PP) (1)
La solució, en tots aquests intents, ha sigut la mateixa: incentivar els centres privats concertats perquè compleixin amb la seva obligació de no segregar l’alumnat per classe social o origen cultural.
Tothom sap que el principal problema de la gran segregació escolar que tenim a Catalunya (la més elevada després de Madrid) és l’existència d’una doble xarxa educativa, i d’un pretès dret d’elecció de centres per part de les famílies. El fet que la gran majoria de centres privats concertats cobrin quotes a les famílies dóna com a resultat la concentració de les classes populars i la immigració en els centres públics, mentre que la majoria de classe alta i bona part de la classe mitjana s’escolaritzen en els centres concertats.
Malgrat que ja sabem que aquesta és la causa principal (no la única) de la segregació, les administracions no han enfrontat el problema de cara, apostant per la desaparició progressiva d’aquest tipus de centres, ni tampoc mai no han posat els mitjans necessaris perquè els centres subvencionats amb diner públic compleixin el que diuen totes les lleis (LODE, LOE, LEC, LOMLOE): que han de ser gratuïts i no segregadors.
En comptes d’això, els diferents Pactes han optat per intentar seduir els centres concertats perquè matriculin uns quants alumnes de famílies que no poden pagar la quota (“alumnes vulnerables” n’hi diuen ara). I aquesta seducció passa per donar més diners per cada matrícula d’aquest alumnat. En concret, el nou decret parla de 980 euros/alumne.
Davant d’això, ja han sortit veus criticant aquesta nova mesura, entre elles la de l’ AFFAC (antiga FAPAC). I jo voldria fer algunes reflexions:
- Difícilment un decret farà complir el que ja diuen les lleis i que no es compleix
- Ja s’ha intentat vàries vegades pactar amb la patronal de la privada concertada per aquest tema i, després de més de 20 anys encara tenim la mateixa, o superior, segregació escolar.
- No s’acaba d’entendre que si en els centres públics es concentra l’alumnat amb més dificultats, socials, econòmiques i culturals, es doni més diners per escolaritzar l’alumnat “especialment vulnerable” a la concertada que a la pròpia pública (segons l’esmentat decret, a la pública “l’increment serà progressiu, fins arribar als 621 euros/per alumne”).
- Una de les defenses de la doble xarxa és la llibertat d’elecció de centre, suposat dret subvencionat amb els diners de tots i totes que gaudeixen només els més privilegiats, ja que l’alumnat vulnerable el repartiran a diferents centres concertats, majoritàriament de religió catòlica.
- Això implica, no solament conculcar un dret a aquest tipus d’alumnat, sinó, en molts cassos, perjudicar el nen o nena que serà desplaçat del seu entorn natural, dels seus companys/es de classe i d’origen, i potser fins i tot del seu barri.
- Amb aquest tipus de mesures no se soluciona el problema de la segregació, ja que en uns centres continuaran escolaritzant-se majoritàriament famílies benestants i en uns altres famílies amb menys recursos. I si la concentració d’alumnat considerem que és negativa, ho és tant la d’alumnat vulnerable, com la d’alumnat pijo.
- Finalment, aquesta mesura no fa més que consolidar aquesta doble xarxa i donar oxigen a la concertada que, com s’està veient, cada cop té menys matrícula. Al mateix temps que es deixa l’educació pública infrafinançada, mentre s’augmenta el diner públic cap a centres que són privats. Una veritable injustícia social.
En definitiva, si de veritat volem tenir una escola diversa i no segregadora, aquest no és el camí. El camí és optar i treballar per una única xarxa pública en la que s’escolaritzi tot tipus d’alumnat. Una xarxa pública ben finançada i que vetlli perquè tots els centres siguin d’igual qualitat i que doti de més recursos els centres que estan en barris més castigats. Uns centres educatius, públics i gratuïts, on s’escolaritzi tota la població del seu barri, per tal que la millor escola sigui “l’escola pública del barri”, com passa a la majoria de països europeus.
Finalment, recordar que no es tracta només de justícia social i de no segregació, sinó també de democràcia i de millora de l’educació. L’educació en la diversitat és positiva per tot l’alumnat, tant per la bona socialització com per la millora de l’aprenentatge, tant perquè ajuda a la cohesió social, com perquè enriqueix el coneixement.
(1) Diari de l’Educació: “Educació, Síndic, municipis i comunitat educativa signen el Pacte contra la Segregació Escolar”
1 comentari
Aquest article proposa una solució que ignora aquelles poblacions on no hi ha escoles concertades, o no n’hi ha a tots els barris. La desaparició d’escoles concertades no solucionaria el problema d’una escola pateix la segregació perquè es troba en un barri amb una gran majoria de població d’origen estranger i/o amb pocs recursos econòmics. Una escola amb un percentatge d’alumnat d’aquesta tipologia que està molt per sobre del percentatge del total de la població del municipi. Per a solucionar aquest problema, ni la proposta de la Sra. Cañadell ni molt menys el nou decret d’admissió són cap solució.