“Amb els anys d’experiència de la universitat he trobat uns quants alumnes que m’han dit que després d’haver vingut a alguns cursos meus han canviat de feina. Potser eren gent que treballava en un banc especulatiu i no els agradaven alguns valors, i van intentar evitar aquesta feina i fer-ne una altra amb un pensament econòmic diferent”. Arcadi, com es pot veure, no ensenyava precisament economia perquè els rics es fessin més rics, sinó que l’impartia amb una orientació radicalment anticapitalista. De la mateixa manera, denunciava que a les escoles s’hi introduís l’assignatura d’educació financera perquè l’alumnat aprengués a especular millor. Utilitzava la paraula per sacsejar i transformar consciències, amb un discurs ben sostingut, amb tota mena de dades i argumentacions, que viatjava des dels orígens de les causes de les més diverses formes d’explotació, injustícia i discriminació, fins a les seves últimes conseqüències.
En la seva vida no es pot destriar la militància social de la vocació docent, amb el propòsit de difondre les seves idees i posicionaments amb una clara voluntat de divulgació didàctica, perquè tothom l’entengués. Per això la seva paraula neta, clara i contundent s’escoltava a les aules universitàries, a les escoles, a les places, en múltiples xerrades –n’havia arribat a fer fins a 300 en un any– i en la pròpia família, amb constants converses i preguntes que llençava als seus nets: “Sabeu per què algunes persones venen cap aquí?”; “Per què hi ha guerres?”; “On es compren les armes?”. Tenia una obsessió: “Hem de ser capaços d’anar canviant la manera de veure les coses”. Però no n’hi havia prou amb el pensament, calia ser també conseqüent amb els actes de cadascú. A on diposites els diners? Què consumeixes? On vas a comprar? T’has plantejat l’objecció fiscal per no seguir engruixint la despesa bèl·lica? Per ell la lluita contra la globalització i la transformació social s’havia de combinar amb les petites accions quotidianes que transformen les nostres vides i els entorns més propers. D’aquí la seva indestructible coherència entre el que pensava, el que deia i el que feia. Sí, com els bons mestres, predicava amb l’exemple.
La vida d’Arcadi Oliveres serveix per resseguir i explicar la història dels moviments socials a Catalunya des de finals del franquisme. O dit d’una altra manera: les lluites socials no s’expliquen sense la seva presència. Perquè sempre hi era, treballant juntament amb altra gent, sobretot en el marc d’entitats com Justícia i Pau. La llista és llarga: el Sindicat Democràtic d’Estudiants a finals del franquisme, la Caputxinada, l’Assemblea de Catalunya, la Marxa per la llibertat, la protesta contra l’entrada a l’OTAN, la campanya ‘Papers per a tothom’, amb la tancada a la barcelonina església del Pi per modificar la llei d’estrangeria, les acampades per aconseguir el 0,7% del pressupost per la cooperació amb els països no desenvolupats (pobres), el ‘No a la guerra’ per evitar que l’Estat espanyol entrés a la guerra d’Iraq, que va culminar amb una de les més grans manifestacions ciutadanes, el moviment dels indignats del 15-M o el ‘Volem acollir’ als refugiats. Un seguit de mobilitzacions, amb victòries o derrotes, amb causes perdudes i no tan perdudes, perquè si menys no van aconseguir col·locar-les a l’agenda social i política. L’Arcadi sempre hi era, conferenciant, discutint, organitzant accions, trenant consensos i col·laborant amb qui fes falta. Anava d’un lloc a l’altre sense parar, descansant poc i llegint molt. El preu d’un compromís tan tenaç i generós.
Tenia molt clar que l’educació és la palanca que ha d’accionar el canvi per inculcar els valors de pau, sostenibilitat i solidaritat. I que això havia de permeabilitzar tota la intervenció educativa, dins i fora de l’escola
En aquest llibre es sintetitzen els conceptes més emblemàtics que van guiar el seu pensament. El capitalisme: “Un sistema injust i assassí que s’ha d’erradicar, no es pot reinventar”. Les desigualtats: “Una xifra que mai cal oblidar: que l´1% de la població té el 99% de la riquesa”. El consumisme: “Les accions del nostre consum poden canviar el món”. Les lleis i la desobediència: “No sempre cal obeir, sobretot si considerem que les lleis no són legítimes. Protestar, desobeir i perdre la por”. Les guerres: “La immoralitat de gastar 56 milions d´euros al dia en despesa militar”. Europa: “El somni de veure una Europa més solidària i menys financera”. Refugiats: “On queda la dignitat humana, què ha passat amb el dret d’asil?”. Democràcia: “Es construeix exercint-la”. Monarquia: “No hi ha cap mena de legitimitat històrica que la sustenti”. Desenvolupament sostenible: “Aquesta pandèmia és un avís del planeta perquè canviem el nostre model econòmic: hem de viure amb menys”. La perseverança en el canvi: “Només falta voluntat. Voluntat generalitzada i voluntat individual per combatre l’egoisme i per caminar cap a una dignitat global”. Optimista de mena, mai va perdre l’esperança.
Aquest incansable defensor de la pau, dels drets democràtics i de la justícia social tenia molt clar que l’educació és la palanca que pot permetre accionar el canvi, per ensenyar i practicar els valors de pau, sostenibilitat i solidaritat. I entenia que això no es podia convertir en una assignatura sinó que havia de permeabilitzar tota la intervenció educativa, dins i fora de l’escola, en la família, en els mitjans de comunicació, en tots els àmbits de socialització de la infància i la joventut. Sempre arribava a la mateixa conclusió: educació, educació i educació, amb reflexió i pensament crític. Aquesta és una de les lliçons que ens deixa aquest gran mestre d’humanitat, just quan acaba de fer un any d’aquesta maleïda pandèmia.
