La proliferació de contextos virtuals d’accés a la informació, intercanvi, exhibició, tafaneria, comercialització, trobada, pornografia, entreteniment, col·laboració, cultura… I un llarg etcètera, han portat a fragmentar i augmentar el valor d’un bé tan preciós com l’atenció. La capacitat d’atenció de l’ésser humà té uns límits clars. És difícil, si no impossible, fer dues coses alhora que requereixin un mínim de concentració. La saviesa popular sentenciava que “no es pot repicar i anar a la processó”. No obstant això, l’impacte del món digital ha començat a introduir canvis importants en la nostra percepció de l’atenció, element clau en el procés d’aprenentatge, que distorsionen la nostra autopercepció sobre el que som capaces de fer.
El 1995, Umberto Eco augurava: “L’excés d’informació canviarà els nostres caps”. A partir de l’any 2000 es va començar a parlar de “joves multitasca” i a presentar les “generacions digitals” com una altra mena d’éssers, potser quàntics, i, per tant, capaços d’habitar en universos paral·lels. Encara que alguns autors, com Nicolas Carr, es comencessin a preguntar: “Què estava fent internet amb les nostres ments?”, o a argumentar com ens anàvem convertint en éssers cada vegada més superficials, més addictes (Alter, 2018) i, fins i tot, més “cretins” (Desmurguet, 2020). Mentre que en l’àmbit econòmic s’ha vingut parlant de l’economia de l’atenció, un bé cada dia més preuat perquè tothom la necessita i la requereix i les persones només en disposem d’un reduït cabal.
D’aquí l’auge de les tecnologies persuasives que s’obstinen que no enlairem els nostres ulls de les pantalles, que els nostres dits facin compulsivament clics, que els oferim les nostres dades per “personalitzar millor les seves ofertes” i que comprem els seus productes.
En aquest context, ha sorgit la síndrome denominada FOMO (Fear of Missing Out/por de sentir-se exclòs). Es basa en la inquietud que es produeix quan pensem que els altres poden estar vivint experiències gratificants que ens estem perdent i es caracteritza pel desig d’estar contínuament connectat amb el que fan els altres. Una situació que porta a perdre autonomia, a augmentar la por d’haver pres una decisió equivocada sobre com passar el temps i a imaginar que el dels altres pot ser millor.
Puc entendre aquesta actitud en la jove d’ESO que acompanyava la seva mare a un congrés internacional lluny de la seva casa, que es passava el dia buscant un endoll per al seu mòbil. Li vaig preguntar per la seva inquietud i em va respondre: “Vull saber el que estan fent els meus amics”. Semblava raonable que, durant les sessions a les quals assistia volgués sentir-se connectada amb el que feien els seus amics. Però fa ja algun temps que observo un nou fenomen.
Escena 1. Paris, un sopar al capvespre en el bateau-mouche, una taula per a dues persones al costat de la finestra, amb un ram de flors especial. S’hi asseu una parella i es passa pràcticament tot el temps mirant cadascú el seu mòbil. ¿? Perplexitat.
Escena 2. Teatre del Liceu de Barcelona, un senyor a platea es passa pràcticament tot el segon acte consultant el seu mòbil. ¿? Més perplexitat. Per la indubtable falta d’educació i la falta d’interès per un espectacle pel qual hauria pagat una bona entrada (tret que hi hagi anat convidat).
Escena 3. La sorpresa d’un estudiant de primer del Grau d’Economia quan comprova l’ínfima participació de l’alumnat a la classe i descobreix a la majoria absorta en els seus mòbils, tauletes i ordinadors. I la seva pregunta: si no els interessa, si no volen ser aquí, per què es matriculen, per què venen a classe?
Podria afegir mil escenes observades. Menjars familiars, trobades d’amics, reunions de treball –més ara que et pots connectar sense càmera i ser-hi sense ser-hi–, pares i mares que miren al mòbil en comptes de mirar als seus fills… En aquest cas em pregunto què pensaran els menors? Què té aquest artefacte que miren els seus progenitors i cuidadors que els resulta més important que ells?
Però, sobretot, totes aquestes evidències sustenten el nus central d’aquesta columna, el nou fenomen que he anomenat l’efecte NOVSA, és a dir, No Vull Ser Aquí. El que, com a educadora, em provoca una allau de preguntes.
No vull ser aquí perquè no m’agrada el món real? Per què no me’n sento part? Perquè no hi connecto ni m’implica el que hi veig? Per què no li trobo sentit?…
Llavors:
On vull estar?
A més:
Si no vull ser aquí, com connectaré i interactuaré amb els que sí que hi són? Com participaré i intentaré millorar el món en què vivim?
Aquestes i altres preguntes resulten essencials per l’educació.
Com ens educarem, a aprendre a conviure, a considerar el passat per construir el futur si No Volem Ser Aquí?
Plantejo aquestes preguntes als quals seguiu/seguim aquí. Perquè si no parem esment, si No Volem Ser Aquí, no pot haver-hi societat, cultura i educació.
