Miquel Àngel Alegre, cap de projectes de la Fundació Bofill
Casos de tal extrem són evidentment extraordinaris. Altra cosa és l’existència, no tan excepcional, d’allò que podem anomenar problemàtiques conductuals “externes”: conductes antisocials, disruptives, d’agressivitat, de bullying entre iguals o de desafiament al professorat que, certament, poden comprometre la convivència i les condicions d’educabilitat dins dels centres i a les aules.
Una part d’aquestes problemàtiques es pot prevenir des d’enfocaments globals de treball socioemocional i programes de conscienciació contra la violència i l’assetjament. Però cal actuar un cop la problemàtica conductual és ja una realitat a l’aula, als passadissos o en espais d’esbarjo. I sabem, això ens diu la recerca, que les accions punitives, com ara les expulsions de classe o de l’escola, no només no solucionen el problema a mig i llarg termini, sinó que sovint tenen un impacte negatiu sobre les actituds i les oportunitats educatives dels alumnes.
En canvi, són especialment efectius aquells programes “focalitzats” que treballen amb grups reduïts d’alumnes, que tenen una durada no inferior als tres mesos i es realitzen en sessions de 2 o 3 hores setmanals, que compten amb espais de tutorització individual i professionals especialitzats i que inclouen activitats de modelització, jocs de rol i experimentació, processament d’informació social i presa de perspectiva, discussió de casos, relaxament i introspecció, etc. És, per tant, necessari incrementar la inversió en aquests recursos i programes, garantint que arriben a aquells centres educatius que més ho necessiten.
Elisabeth Arpal Salvador, educadora social
Membre del Col·lectiu d’Educació Social i Escola del CEESC
Des de la perspectiva de l’educació social considero que es pot fer molt, tant en prevenció com en detecció, si hi ha un seguiment correcte de les professionals i una coordinació entre les diferents agents educatives.
Les persones, habitualment, no cometen una actuació violenta d’aquesta magnitud de zero a cent, hi ha indicadors que s’han de saber veure i tenir en compte. És molt important treballar les normes i els límits amb els infants, des de ben petits, i les seves famílies. Si no integren aquesta normativa en la infància, és habitual veure joves sense límits, que no accepten la normativa ni les negatives, on la violència està a l’ordre del dia.
Ens trobem molts infants i joves immersos en situacions complexes en les quals no saben gestionar les dificultats, i moltes famílies desbordades també. Com a agents educatius, ens hem de coordinar des de la base amb les professionals de l’àmbit educatiu i l’àmbit social per prevenir. Com? Detectant situacions en la infància, acompanyant a les famílies i marcant els límits de la societat. Derivant si cal als Centres de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP), Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ), etc. D’altra banda, també ens hem de formar en l’atenció a les persones amb diversitat per tal d’entendre i atendre les malalties mentals.
Hi ha molt camí per fer, la societat és canviant i els centres educatius han d’evolucionar en la mateixa línia. És per això que cal una mirada social des de les aules, amb la incorporació de professionals socials, com som les educadores i els educadors socials. Aquestes professionals són la figura clau en el context escolar pel treball de prevenció dins i fora de les aules i facilitar una coordinació entre els serveis: escoles-instituts, esplais, centres oberts, serveis socials, els equips d’assessorament i orientació psicopedagògica (EAP), entre altres.
Ricard Aymerich Balagueró, mestre i psicòleg
Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya
Un cas com el de Vidreres no és freqüent, però malauradament no és el primer ni el darrer en succeir. Em ve al cap la recent recomanació de l’OMS en el sentit de potenciar la salut (també emocional i mental) dels adolescents en aquesta època complicada. I també la necessitat que tenen els adolescents d’un espai presencial de relació entre iguals i amb els adults de referència (això és un institut) d’acompanyament, de seguretat, de relació facilitadora, de creixement. Per desgràcia, les coses no sempre van en aquesta direcció. I davant mesures disciplinàries, quan s’entén o es valora que una situació de convivència ha acabat trencant el vincle positiu entre companys o entre estudiant i adult, no és fàcil reconduir la situació cap a una solució constructiva i reparadora.
Estem vivint uns temps de fragilitats, d’incerteses, de buits importants en l’acompanyament emocional que els adolescents necessiten de part de l’equip educador dels centres escolars. Perquè els mateixos adults porten molts mesos sotmesos a aquests mateixos handicaps. I això complica molt les coses. En circumstàncies així no és fàcil tenir la certesa que les mesures reparadores que els equips educadors proposen aconsegueixin fer veure i assumir la gravetat d’uns fets, l’assumpció de responsabilitats i un acord sobre la mesura reparadora que retornarà el clima constructiu de relació o de convivència. Perquè per a això cal un esforç emocional i de reflexió que només amb temps, equilibri i maduresa emocionals, més un acompanyament afectiu i moral positiu, aconseguirem. Aquest seria l’escenari ideal, el més preventiu de tots, però això ni podem estar segurs que passa en èpoques socialment tranquil·les ni, encara menys, en aquesta pandèmia emocional que ens toca viure.
És obvi que algunes reaccions humanes són imprevisibles i que aquesta fragilitat afegida que ens acompanya des de fa més d’un any no hi ajuda. Però intentar construir illes de convivència (els IES, per què no?) que vetllen pel benestar emocional i la cura d’unes persones envers les altres, encara que sigui a contracorrent, i on aquesta sigui una prioritat ferma del seu curriculum ocult crec que és, ara per ara, el millor antídot.
Jaume Funes, psicòleg, mestre i escriptor
Esporàdicament, a l’escola, succeeixen drames humans plens de violència, com ara el de Vidreres (del que sabem molt poc i sobre el qual no construiré cap categoria). Pel mig, sempre, hi ha una víctima adulta que tracta d’educar cada dia, una víctima adolescent que va destruint la seva vida amb la seva violència destructora, un espai educatiu trastocat al límit, una dinàmica de relació entre adults i adolescents que ha passat, ni que sigui per un moment, a la confrontació no acceptable. Com a reacció, la comunitat educativa corre el risc de demanar i aplicar respostes i “solucions” que acaben construint nous problemes. Així, correm el risc de:
- Passar de personalitzar cada cas a adjudicar etiquetes diagnòstiques (no és el mateix descobrir la seqüència personal i escolar que porta un alumne a agredir un professor que demanar ajudar per tractar els trastorns mentals).
- Inventar un nou protocol (a les escoles ja en tenim mes de sis) per definir prèviament què s’ha de fer i qui ho ha de fer com a resposta a un nou “problema”, en comptes de pensar les respostes diverses i útils que cada vegada haurem d’aplicar creativament
- Demanar poder i autoritat (com si d’un sistema penal es tractés) en comptes de reclamar poder dedicar-nos a construir ascendència d’equip sobre cadascú dels alumnes.
- Insistir en reclamar “tractaments” en lloc d’aconseguir la implicació en l’escola d’altres professionals de la comunitat que no fan classe.
- Reclamar acríticament més recursos, en comptes de reclamar més temps (més professionals) per poder mirar, escoltar i observar, les vides escolars que poden acabar esclatant.
Un drama crític ens recorda que, potser, la quotidianitat de l’escola ja era crítica.
Joan Gamero Gómez, pedagog i mediador
Vocal de Pedagogia i Escola del COPEC i director pedagògic de l’Escola l’Oreig
Salten totes les alarmes quan es produeixen casos de violència física, però a vegades passa desapercebuda la violència psicològica que pateixen els/les docents en determinats àmbits escolars. Des d’una perspectiva pedagògica tenen el mateix origen i són fruït d’una realitat social cada cop més complexa (situacions familiars tòxiques, entorns repressius i violents. . .)
L’ abordatge d’aquestes realitats ha de ser sistèmic, on tots els agents socials implicats assumeixin un rol més proactiu i d’ajuda i menys sancionador. És molt important treballar en xarxa: tutories, equips d’orientació dels instituts, EAP, Serveis Socials, on el fluix d’informació sigui constant. Globalment no té gaire sentit parlar de mesures en casos concrets, ja que el que es qüestionable és el sistema d’actuació en general.
- Seria bo introduir canvis a les aules, com la docència compartida, on parelles de docents es fessin càrrec de la classe, repartint responsabilitats i millorant el clima d’ atenció a l’alumnat. Són un bon suport en moments crítics de conflictivitat.
- Una tasca prèvia de conèixer a fons les diferents realitats del nostre alumnat (situacions familiars i socials concretes, alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu – NESE- , ajuda a tenir una mirada més empàtica i a entendre situacions que es podem abordar des de punts diferents i millorar el clima de l’aula.
- Projecte de Convivència de Centre realista i adaptat a les necessitats concretes, on la resolució de conflictes es faci des d’una mirada d’escola 360º oberta a l’entorn, i la figura de la mediació escolar sigui una forma d’entendre relacions i formi part de la filosofia de l’escola.
Per últim i atenent la realitat socials de determinades escoles, una reflexió: “Si una cosa no funciona cal canviar-la”, no ens podem limitar a mesures disciplinàries i sancionadores, sense donar resposta des del primer moment, on es produeix l’acció disruptiva, a la necessitat conscient o inconscient d’ajuda de l’alumne implicat.
Dolors Gomez Isach, psicopedagoga
Directora de L’EAP de Montmeló
La vulnerabilitat del professorat és un reflex de la solitud de l’escola. Ja fa temps que coneixem la dita africana “per educar un nen fa falta la tribu sencera”. L’escola està educant sola en una societat on diverses administracions treballen pel benestar dels infants i el jovent, però potser treballen descoordinades. També sabem que la baula més feble de la nostra societat és el nostre jovent, en canvi anticipem que el futur de les nostres pensions, el futur de la nostra salut, el futur de les nostres empreses estan en les seves mans. No us sembla que s’hauria de tenir més cura d’aquesta capa de la societat?
En molts territoris trobem que l’educació està centrada en la resposta de l’escola, no es contemplen altres àmbits educatius o es destinen pocs recursos i, per tant, arriba a pocs joves. L’educació es practica a les aules però també en altres entorns: centres esportius, espais d’oci… Sovint trobem que només poden fer esport aquells nens i nens que compten amb molt bones qualitats físiques i emocionals, es volen formar clubs esportius amb els models dels adults basats en la competitivitat, no en l’educació esportiva.
També manquen espais d’acompanyament en els processos familiars de trencament de la convivència. Què pot fer l’escola quan el seu alumnat passa les tardes en places i carrers sense més entreteniment que donar una sortida violenta als seus neguits d’ordre econòmic, emocional, etc.
Segurament l’escola s’haurà de reinventar, segurament haurà de donar resposta a la formació d’una estructura emocional que permeti entomar els envits de la vida. Els lingüistes que tenim als centres hauran de pensar com el llenguatge ens guareix a nosaltres mateixos i també pot guarir els altres. Però per sobre de tot, haurà d’haver-hi el projecte social de protegir els nens i joves que són víctimes de la pròpia estructura de la societat, víctimes que tard o d’hora aborden amb la seva ira les persones del seu voltant: pares, companys, veïns, mestres, etc.
De vegades és la solitud, de vegades és la manca de comprensió dels adults, de vegades és una qüestió orgànica però les dificultats de regulació tenen un perquè, ja fa molts anys que ho sabem. Ens hauríem de preguntar què i on es pot millorar l’acompanyament dels infants i joves quan surten del centre educatiu. A les escoles sentim aquests relats de solitud, de manca de guiatge i supervisió, de manca de suport a les seves interaccions socials, potser és hora de pensar en equipaments en ciutats i pobles que complementin l’educació de l’escola.
Maria Victòria Gómez Serés, docent i pedagoga
Vicepresidenta del Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya
Una nova agressió d’un alumne a una docent és sens dubte un bon titular mediàtic però, al meu entendre, no hauria de ser notícia. Caldria preguntar-nos on resideix el problema i saber per què passa. Tots sabem que com a docents hi ha dos factors importants, com són les maneres de mirar i les paraules que utilitzem. Sobre aquestes dues premisses hem de construir un vincle amb el nostre alumnat. Establir un vincle afectiu i curós amb l’alumnat és el component més important de qualsevol intercanvi educatiu. És fonamental construir mirades narratives que suposen passar d’acceptar la diferència a acollir-la; de parlar de necessitats educatives a parlar de com superar les barreres a la participació; de centrar-nos en el dèficit a centrar-nos en les capacitats. Es tracta de descobrir els punts forts que tota persona posseeix, per tant es tracta de donar una resposta educativa inclusiva.
Potser ha arribat l’hora de tornar a descobrir el famós efecte Pigmalió, doncs les nostres creences sobre els altres influeixen en les nostres accions vers els altres i per tant impacten en la manera de tractar i mirar els altres. I aquest fet no passa desapercebut per als nostres alumnes. Quan utilitzem el terme “conducta” ens referim al que fa una persona, és a dir, l’expressió de la interacció entre una persona i el seu entorn i l’impacte sobre l’ambient, sobre els altres i sobre un mateix. Així doncs, l’actuació o conducta d’un determinat alumne/a -o grups d’alumnes- a l’escola expressada en dificultats per a la regulació del comportament, posa de relleu un seguit de necessitats que hem de veure i saber interpretar, entendre i atendre.
A partir d’aquí per establir vincles cal tenir en compte la gestió d’aula, és a dir, crear un bon clima d’aula on té molta importància la gestió dels límits, del temps, així com la gestió de normes i com les consensuen entre tots i totes. Arribats a aquest punt el Pla d’Acció Tutorial i l’empatia del tutor/a tenen molt a veure. Tot i així de vegades potser és insuficient i cal fer una anàlisi de la conducta de l’alumne/a, recollint:
- Informació sobre els esdeveniments que precedeixen a la conducta (antecedents).
- La conducta en si (forma, intensitat, freqüència).
- Les conseqüències que té sobre el medi (físic i social).
Es comença a fer l’observació i seguiment per entendre el perquè d’aquell comportament, quina és la història de vida d’aquest/a estudiant, quines circumstàncies l’han portat a ser inflexible, a tenir que protegir-se dels adults… i en acabar entre tots els agents implicats es dissenya un projecte d’acompanyament a l’alumne/a. Cal dir també que en ocasions certs estudiants necessiten l’ajut de professionals externs a l’escola.
Darrera d’una falta de regulació del comportament hi ha sempre una història.
Andrés González Bellido, orientador i psicòleg clínic i educatiu
Coordinador general del Programa TEI (Tutoria entre iguals)
Lamentar profundament els fets, tant des de la perspectiva de violència en si mateixa, com l´impacte social i mediàtic que ha generat. La manca de coneixements de forma exhaustiva del fets dificulta una aproximació a les causes i propostes d´intervenció. De tota manera, considero que aquestes situacions són puntuals i molt greus, és molt difícil fer una previsió de possibles actes semblants, però sí que es possible fer una prevenció de conductes de violència encaminada a la generació de conductes saludables i fer de la convivència un tret d’identitat dels centes educatius, on el màxim exponent i protagonista de la prevenció és l’alumnat.
Considero que la intervenció que s’ha fet des de les institucions educatives i de salut (a nivell de procediment, part pública coneguda), donant suport i acompanyament a les persones afectades, és correcte. I, si bé la intervenció sobre els fets és necessària, la prevenció de les conductes violentes en entorns educatius és imprescindible.
Algunes propostes per a la reflexió que ens ajuden a caminar:
- L’essència de l’educació és la persona i el seu desenvolupament en comunitat
- La convivència saludable ha d’estar integrada en el currículum amb recursos humans, econòmics i organitzatius.
- La prevenció de la violència no és una opció, és una necessitat i una obligació ineludible de les institucions i comunitat educativa.
- Per fer prevenció és necessari treballar amb anticipació de conductes, no sobre fets. Que s’apliquin programes i estratègies amb evidencies científiques de resultats. Implicació de tota la comunitat educativa. La necessitat de reparar el dany com a substitució de les mesures coercitives. I sobretot amb la inclusió de l’alumnat com a protagonista de la seva pròpia convivència.
Si volem generar comunitats educatives lliures de violència, el camí és la convivència, la clau l’exemple i el/la protagonista, TU i NOSALTRES. I hem d’arribar a un compromís com a comunitat: ESPECTADORS/ES MAI MES.
José Ramon Ubieto, psicoanalista, professor de la UOC
Aquest acte és poc freqüent i les seves raons són molt particulars i, per tant, poc prevenibles. Però hi ha altres manifestacions violentes a l’escola més freqüents i sobre les quals sí que podem intervenir preventivament: agressions verbals, contra objectes, violència passiva (rebuigs), autolesions, bullying, baralles entre iguals…
L’objectiu, més que prevenir un acte puntual, és mitigar el costat destructiu (Tanatos) –sense paraules– de la violència. Per a això, hauríem d’aprofundir en la conversa com a mètode que inclou a tota la comunitat educativa. Una conversa que no és un bla-bla-bla ni una xerrada unilateral, sinó un procediment que compromet a cadascun i cadascuna personalment. Ens espanta pel seu vesant imprevisible –i, de vegades, incomprensible–, però tots els metaanàlisi confirmen que és la via més eficaç per abordar les manifestacions violentes en els centres educatius. És la via que permet anomenar amb paraules allò que no funciona en els vincles, però també en cadascú de nosaltres. Amb l’acte d’anomenar-lo i donar un destí a aquest missatge o pulsió destructiva li donem la possibilitat d’evitar que acabi passant.
No hi ha comentaris
Que alguien me explique pq las familias que hacen lo que deben y llevan su hijo a la pública tienen que aguantar alumnos como el de Vidreres.
I pq los que se creen ricos y los llevan a la concertada no.
Pues por culpa de gente como la que da opiniones aquí.
Alguien es consciente de lo que han tenido que aguantar los compañeros del alumno agresor antes de que atacara al profesor o profesora?
Ràpidament ‘ho censuraràn. Ell o el seu equip. Ho disfressen d’agressivitat, enveja, odi, calumnia [sense acusar de cap delicte contra la imatge i l’honor]…però quan convé lloa i llepa el que sigui…, que al cap i a la fi, tothom llepa per guanyar-se la vida, sobreviure, viure o viure superbé. per tant que aquest digital es mantingui és el seu objectiu, la qual cosa té lògica. No és el mateix anar a collir els fruits de la terra ajupits que guanyar unes quantes vegades l’SMI sense despentinar-te i xiulant. I amb els diners poder anar al restaurant més car i elegant, amb anys de llista d’espera (un o més d’un). La resta a la fonda de barri
O deu barra deuen pensar que poca gent ho llegeix, mentrestant tu ves dient que elles i ells van cobrant, lògic, per la feina que fan (no va amb segones).
No és el que es guanya si no com es guanya. Un altre exemple: fer de porter de discoteca o en canvi, cobrar molts diners per una feina qualificada universitària o no, que hi ha molta demanda, sense ni arrossegar-te pel terra ni embrutar-te. Bé és el meu parer.
El joc és ben desigual, perquè pot extractar les poques intervencions que es publiquen. És subjectiu per no trobar-se obligat per cap norma catalana o no de trasnparència.
Possiblement escriu molta gent, persones que ni ell no coneix ni els seus. O si els coneix, anteposa o anteposen els seus interessos, normal com tothom. I qui no li falta un cargol si més no.
Ara dirà que sigui si la resposta és individual o col·lectiva: que l’objectiu de l’organització és que ho fa o fan pels valors comuns de l’imaginari col·lectiu català, amb els valors de tal i tal….bla bla bla.
I empatitza si crea tràfic a internet, per pensar que aconsegueixen objectius de caire qualitatiu.
Igual no i les publicacions, són centenars de mil, que dic, milions que cap servidor al món ho pot aguantar…
Ara de debò, jo crec que a banda de jo ens mirem aquest diari digital quatre i el gat.
Fins i tot els responsables de controlar els comentaris i que res es puguí sortir de mare no es dediquen gaire. Ans al contrari amb els escrits…és el meu parer i jo no sóc ningú per dir el que han de fer a casa seva. Altra cosa seria si fos una democràcia seriosa segons els meu pare o no rebre cap subvenció, que sigui el mercat qui decideixi. No vull dir que l’Administració, l’Estat, el Govern no intervingui en l’economia però en allò de l’anomenat Estar del Benestar. Recursos limitats necessitats il·limitades.
Després molta democràcia…em recordo d’en Felipe, l’Azor i el guirigall creat en el seu moment…
Però ni el Just for Man a les zones on es veu ni a les zones on no es veu, a mi em permet veure igualment el llautó.
Què a què ve aquesta “perolata”? Doncs ho sabeu de sobres i si no el nivell de la Universitat és baix, no dic quina perquè de seguida em podríen passar coses.
Benvolgut lector/a. Li he de reconéixer que del seu comentari no he entés pràcticament res. Però li puc assegurar que en aquest diari no guanyem unes quantes vegades l’SMI, de fet, ni tan sols el dupliquem. En tot cas, no pateixi que els únics comentaris que eliminem són els que considerem injuriosos o irrespectuosos amb algun col·laborador, i no és el cas del seu. Si ens vol comunicar alguna queixa o comentari ens pot escriure a: redaccio@diarieducacio.cat
Gran article per un problema de primer ordre. Moltes coses interessants s han dit, per exemple darrere una mala conducta hi ha una història. Identificar que no tan sols és la víctima la persona agredida, sinó també l agressor/a.
En fi un tema del qual s hauria de debatre i parlar ne molt més.
Felicitats, Saura.
Bones,
A tots aquells professionals que en sabeu tant, si us plau, passeu un trimestre pel meu centre i ensenyeu-me com s’han d’implementar les vostres idees.
Els agressors també són víctimes? Això que vol dir? El mateix tractament per la víctima i el botxí? Pel violador i el violat?
El problema és que s’ha perdut el sentit comú entre tanta il·lustració egòlatra de persones que no han trepitjat o fa molt que no trepitjant un centre educatiu i predicant la pedagogia del “cumbayà”. Amor i respecte han d’anar lligats a límits i conseqüències instantànies. Els professors de determinats centres educatius hem d’aguantar la falta de respecte contínua: alumnes que s’adrecen irrespectuosament o directament amb insults. Desfiant qualsevol indicació que els hi puguis fer i menys tenint la figura de l’adult i del docent. I què passa? Res de res. Una incidència lleu o greu, que comporta papers i temps (burrocràcia) del docent per trucar a la família, que la família agafi el telèfon i, que quan l’agafi, no sigui el pare o la mare qui t’engegui a passeig.
Estic d’acord en gran part de les mesures que es postulen per tal d’ajudar als alumnes que són agressors i que no deixen de ser nens i joves amb tota una vida al davant. Però aquestes mesures han d’estar acompanyades de disciplina. D’accions clares, objectives i immediates que faci veure a l’agressor, a l’agredit i al públic que acompanya que hi ha conductes inacceptables que atempten contra les persones i la convivència. Fer servir el bonisme igual que fer servir l’autoritarisme per si sol, no donarà cap resultat. Els alumnes que són violents o molt violents necessiten tant ser estimats com que algú els marqui els límits de manera clara i contundent. Pedagogia del sentit comú.
Estic molt d’acord amb aquesta opinió. Solament vull afegir que quan agredeixen a un professor o professors, es parla més de l’agressor ( l’alumne o alumna) i es tracta com una víctima i poc o gens de la persona agredida i víctima del fet. Ja n’ha prou de fer el papanata
Pedagogia moderna de ” low cost”.
La disciplina ( què no espartana) s’ha erradicat dels centres educatius a base del joc, la disbauxa i el mètode projectes on tot si val en nom de la innovació. I així ens veiem. Ni respecte, ni esforç per crear un món millor on el coneixement nou sigui el protagonista. Aquest país se’n va a norris i mestrestant la resta de pedagogs i Gurús educatius que no trepitgen un centre educatiu ens diuen què i com ho em de fer.
D’això se’n diu dictadura dels pedagogs.
Hem arribat a vosaltres a través del Programa l’ofici d’educar de Catalunya Ràdio. Hem llegit amb atenció aquest article i hem vist el vídeo resum de fundaciobofill.cat.
Estem molt interessats en aquest tema concret per la situació viscuda durant el dos darrers cursos a l’escola publica a la comarca del Vallès Oriental amb un adolescent que ara acabarà 2n de ESO.
Ens preguntem què falla al Departament d’Educació perquè coneixent les línies estratègiques que professionals de l’educació divulguen, permet que un adolescent de segon d’ESO hagi estat 60 dies lectius expulsat, aquest curs 20/21, en plena pandèmia, per actituds disruptives com baixar mascareta, posar caputxa, portar un auricular, mirar el mòbil… tot i havent-ho fet saber a la Inspecció.
Considerem inadmissible l’abandonament i la vulneració de drets que estem patint la nostra família, però trobem aquest article i estudi (magnífic) inutil si després la Generalitat no ho aplica incomplint “així” els propis decrets.
#perquelaescolapiblicanofunciona?