‘En un barri de Nova York’
Un gelat fa estiu. Una colla asseguda en una terrassa amb unes clares fresquetes i una bona conversa fa estiu. Una síndria o un meló sucosos fan estiu. Algú mig endormiscat en un banc d’una plaça ventant-se fa estiu. Abans feia estiu un càntir i una cadira davant de casa i parlaves amb el veïnat. Ara no ho fem. Llàstima.
El musical de Jon M Chu En un barri de Nova York fa estiu. El barri en concret és el de Washington Heights, de Manhattan. Hi viuen, sobretot, persones provinents d’Amèrica del Sud i d’Amèrica Central, molts sense papers o sense els permisos necessaris per instal·lar-se de manera definitiva. El grup majoritari prové de la República Dominicana.
Un noi que es diu Usnavi, i no us dic el motiu de portar aquest nom, té un somni. Però també moltes dificultats per tirar endavant. A més, està enamorat. I tothom somia, tothom espera alguna cosa del futur.
Mentrestant passen molta calor i hi ha una aturada per sobrecàrrega elèctrica que els desanima. Però continuen cantant i ballant perquè aquest musical que ara ens arriba en format cinematogràfic és d’aquells que els protagonistes, per preguntar-se com estan, ho fan cantant.
Ballen com es balla ara i filmen els balls com els filmen ara. Tot va a molta velocitat, costa de veure on posen els peus, però els teus es belluguen dins la sala fosca. Tot va adreçat al camp emocional, tot i que la situació de les seves vides et fa rumiar sobre el món que vivim. Hi ha moments tristos però t’acaben transmeten una gran vitalitat.
A més, hi ha un personatge central, l’àvia Clàudia, que representa tot el que han deixat enrere però també la mirada cap al futur que tots desitgen.
No s’han de rendir i cantar i ballar els ajuda a viure. Potser els hauríem d’imitar.
‘Lucas’
En Lucas és un adolescent de quinze anys. Se sent culpable de la mort del seu pare. Viu amb la seva mare i amb el seu amant, un personatge bastant impresentable. Un dia, quan surt de l’escola, veu un home de mitjana edat, l’Álvaro, que li està fent fotografies. A en Lucas li puja la mosca al nas. El fotògraf se li acosta i li demana permís per fotografiar-lo. A canvi de diners, és clar. El noi, de primer moment s’hi nega, però després ho accepta a canvi de diners i d’una moto. Per què les voldrà, aquestes fotografies?
Dues ànimes ferides, la d’un adolescent en crisi, més sol que la una i amb una profunda sensació de culpabilitat, i un pederasta que necessita crear-se un perfil fals a les xarxes socials per poder conversar amb noietes molt joves. En Lucas no l’interessa, l’interessa el seu perfil. La pel·lícula va avançant i adopta cada vegada més el to d’un thriller inquietant fins que arriba al desenllaç final, un final obert que et deixa alguns interrogants per resoldre. El més valuós de la pel·lícula és aquesta trobada entre dues persones que necessiten explicar-se, donar sentit al sofriment que arrosseguen.
Lucas va ser presentada al festival de Màlaga i va guanyar uns quants premis molt importants. Els dos protagonistes, Jorge Motos i Jorge Cabrera, donen vida a aquestes dues persones solitàries que en un moment de la vida, i malgrat totes les suspicàcies que es van mostrant, s’arriben a fer companyia. I a estimar-se i tot.
