Preparar uns campaments d’estiu és una feinada. I sobretot quan es fa de manera voluntària amb vint anys, compaginant la tasca d’educació en el lleure amb els estudis, la feina i la vida familiar, social i associativa. Així i tot, milers de joves dediquen bona part del seu estiu a organitzar els campaments del seu esplai o agrupament. Aquesta preparació es concreta en accions molt diverses: trobar un terreny adient, fer una planificació d’activitats pedagògicament innovadora, tenir tots els permisos en regla, gestionar el transport i la logística, informar les famílies… I un dels aspectes més importants per aconseguir que aquestes setmanes siguin un èxit: dissenyar els menús.
Tot i que fa anys que vaig tancar aquella etapa, no puc evitar recordar la meva pròpia experiència preparant els àpats dels campaments. Els preus baixos i la comoditat passaven per davant de qualsevol altre criteri, portant-nos a consumir aliments produïts qui sap on a grans superfícies comercials. A més de les llaunes i els pots que compràvem en grans quantitats, durant els campaments ens abastíem regularment al supermercat de la ciutat més propera (que en realitat no era tan propera). No va ser fins als meus últims anys de monitor que vam començar a plantejar-nos la possibilitat d’apostar pel comerç local. I no va ser fins anys més tard que vam prendre consciència de la contradicció de fer tants quilòmetres per aconseguir les patates que cultivava el pagès del costat del campament. O de la incoherència d’educar per la transformació social i seguir comprant xocolata feta en condicions d’explotació i sense cap respecte pel medi ambient. Alguna cosa no encaixava entre el que preteníem aconseguir amb les nostres accions educatives i l’abastiment alimentari de l’entitat.
Fer menús és un trencaclosques. Cal ajustar preus perquè els campaments siguin assequibles per a totes les famílies de l’entitat, sense oblidar els aspectes nutricionals i les al·lèrgies, intoleràncies i especificitats alimentàries per motius religiosos i ideològics. A més, hi ha la qüestió de l’ecologisme i la proximitat dels aliments consumits, una preocupació creixent entre els equips de monitores, caps i casaleres. Sembla evident que no podem omplir-nos la boca de segons quins valors i després comprar sense cap mena de consciència, però s’han de tenir tantes coses en compte que l’equilibri no és gens fàcil. I és que, des de fa uns anys, la justícia ambiental s’ha convertit en un eix transversal a l’associacionisme educatiu. Les entitats ja no es limiten a posar contenidors al local i fer manualitats amb material reciclat, sinó que repensen les seves pràctiques quotidianes per evitar els impactes negatius en l’entorn. El consum és un dels àmbits que ha estat objecte de més reflexió als esplais, agrupaments i casals de joves. I concretament, el consum alimentari ha propiciat tota mena d’accions transformadores, que van de la minimització dels materials d’un sol ús a l’aposta conscient per l’agroecologia i els productes de proximitat.
Si diem que la nostra entitat educa per fer un món més just, quin sentit té que l’esmorzar dels campaments sigui fruit de l’explotació, la destrucció del medi i l’empobriment dels pobles?
Aquesta aposta pel consum de proximitat, però, ens fa prendre consciència d’algunes contradiccions. Probablement cap entitat hagi estat capaç de trobar cacau produït al Pallars, cafè de l’Empordà o sucre de canya de les Garrigues. I ben poques hauran decidit renunciar a la xocolata del berenar, als cafès i tes de les pauses o al sucre de l’esmorzar. Ens adonem que hi ha una sèrie d’aliments molt presents a la nostra dieta que, per les condicions climàtiques que demana la seva producció, no es cultiven a nivell local. Es tracta d’aliments com el cacau, el cafè, el te i el sucre de canya, que habitualment es produeixen a països del sud global, recorrent milers de quilòmetres abans no arriben a la nostra taula. I aquí emergeix la nostra decisió com a consumidores compromeses: si apostem per consumir aquests productes, fem-ho tenint en compte les condicions en què s’han produït i les relacions comercials que han permès que arribin a les nostres mans. Fem-ho seguint els principis del comerç just.
En aquesta línia, Pam a Pam i l’Escola Lliure El Sol publicaven fa un any el protocol d’abastiment agroecològic a l’associacionisme educatiu, que animava les entitats a proveir-se d’aliments de proximitat i de temporada per a les seves activitats d’estiu. Enguany, de la mà de LaCoordi, el recurs s’ha ampliat per incorporar una mirada nord-sud, fent propostes per treballar les desigualtats i l’educació per a la justícia global a partir del consum d’aquells aliments que no es produeixen al nostre entorn proper.
Implementar aquests canvis en l’abastiment alimentari a l’associacionisme educatiu és imprescindible per avançar cap a la coherència, també en un sentit pedagògic. En un món interconnectat com el nostre, el comerç just és una de les propostes d’economies transformadores amb més potencial per donar la volta al sistema econòmic dominant. Parlar de comerç just és parlar de drets laborals per a les treballadores, d’acabar amb les asimetries del comerç internacional, de pràctiques feministes, de respecte pels drets dels infants, de justícia ambiental i sobirania alimentària… principis que estan en perfecta sintonia amb les dinàmiques transformadores que plantegen centenars de projectes a través de l’educació en el lleure. És més, aquesta opció de consum conscient –com l’agroecologia i l’economia social i solidària en general– esdevé un gran exemple per als infants i joves de l’entitat, que també són agents del canvi social.
Conscients que no podem arribar a tot i que sempre hi haurà resistències, hem de plantejar els canvis de manera progressiva. I sobretot, acompanyar-los de molta informació. Però hi ha decisions que no poden esperar més. Si diem que la nostra entitat educa per fer un món més just, quin sentit té que l’esmorzar dels campaments sigui fruit de l’explotació, la destrucció del medi i l’empobriment dels pobles? Les contradiccions són a tot arreu, però si algú aspira a la coherència i a canviar les coses des de baix són les monitores, caps i casaleres, que porten anys demostrant que l’educació per una societat més justa ja existeix.
