Després d’un curs com aquest, tota la comunitat educativa podem estar ben orgullosa d’haver lluitat pel dret a l’educació dels nostres infants i joves en un moment històric mai abans viscut. Hem fet front a les nostres pors i hem aconseguit tirar endavant un repte col·lectiu tan dur com el fet d’obrir les escoles amb una pandèmia mundial no controlada, enmig d’un escenari de gran incertesa.
Per mi és un orgull formar part d’aquest col·lectiu de persones dedicades a l’educació, capaces de superar un repte com aquest. Tanmateix, i potser també per això, em dol enormement que entre tots i totes no siguem capaços de lluitar contra un dels problemes més greus que pateix el nostre sistema educatiu des de fa ja massa temps: la segregació escolar. Els nostres infants i joves estudien i s’eduquen en grups socials separats i lluny d’una interacció entre iguals amb diversitat, que només es pot garantir precisament en aquestes etapes escolars. Això, a més, té greus conseqüències, creant una inequitat estructural, dins del mateix sistema educatiu.
Crec que estareu d’acord que veure un grup d’escolars anant d’excursió i saber a quin tipus d’escola van no pot ser bo. O passar per un carrer amb dues escoles a banda i banda i observar clarament les diferències entre les famílies d’una i altra, tampoc. A mi em sembla un fet molt greu el fet que la segregació sigui una realitat tant palpable. I crec que no fa falta explicar que el que s’està segregant és la pobresa.
Hem normalitzat que el centres es classifiquin segons la seva composició social i que més de 500 centres públics siguin de complexitat. També hem normalitzat que dins del sistema públic hi hagi diferències en l’educació segons el finançament del centre per part de les famílies. Si ho pensem bé, no serà d’estranyar que les futures generacions ens retreguin haver consentit aquesta situació.
Quan donava classe a L’Hospitalet, ja fa més de quinze anys, observava bocabadada la progressiva fugida de les famílies del barri dels instituts públics cap als centres concertats i la concentració als centres públics de les famílies immigrants i altres que no es podien permetre les quotes de les escoles concertades. Ja aleshores em preguntava per quin motiu algú de l’administració no corregia aquesta situació, però el cert és que ningú no ho va fer. Mentrestant, les desigualtats en les composicions socials de centres propers anaven pujant any rere any, un fenomen que es feia evident a simple vista.
Al cap d’uns anys, el fenomen que havia observat com a docent el vaig poder experimentar com a mare, quan em va tocar cercar escola. Em vaig trobar que les alternatives que tenia eren ja molt segregades: o bé optava per escoles públiques de màxima complexitat o bé directament per escoles concertades. I això en un barri obrer, no pas allò que diríem marginat, ni molt menys. Va ser el primer cop que vaig evidenciar el deteriorament de l’escola pública dins del sistema públic d’educació. Va ser una bona bufetada de realitat. Mentre augmentaven els vels a les portes de les escoles públiques del barri, el sistema de quotes de la concertada i les pràctiques d’alguns centres per escollir l’alumnat donaven ales per anar teixint cercles d’exclusivitat. I tot això davant la inacció de l’administració i unes polítiques educatives afavoridores de la privatització.
Va ser també en aquell moment que vaig descobrir que les escoles públiques demanaven quotes de pagament per conceptes com material i sortides. El model de cobrament de quotes, impunement implantat a les concertades, havia obert la porta a la seva implantació a l’escola pública. Les quotes són anuals i molt menors que a la concertada, però les diferències entre centres també són evidents. En el nostre cas, a deu minuts de l’escola de màxima complexitat que havíem escollit, una altra escola pública rebia unes majors aportacions de les famílies. Semblava clar que allà on les famílies s’ho podien permetre estaven aportant a l’escola allò que l’administració no proporcionava, provocant una discriminació en l’accés a oportunitats educatives inaudita. Em pregunto que si això mateix passés als diferents centres de salut de la ciutat ho viuríem també amb aquesta normalitat.
La concentració de sectors vulnerables de la població en els centres públics ha anant afegint pressió a un sistema que ja patia degradació pel dèficit de finançament, incrementat pel progressiu increment de fons públics a centres de titularitat privada i agreujat a partir de 2010 per les retallades en educació. Actualment els centres públics reben el finançament amb una reducció d’un 30% del que està pressupostat. No és casual el que indica l’informe dels Síndic de Greuges Estimació del cost de la plaça escolar a Catalunya (juliol 2020): “Els ingressos procedents del Departament d’Educació i altres administracions representa al voltant del 25% dels ingressos dels centres de primària públics, mentre que el 75% prové de les famílies (…). En el cas dels centres públics de secundària representa al voltant del 58,5% dels ingressos dels centres, mentre que el 41,5% prové de les famílies”. Són dades colpidores.
Per tant, és evident que estem permetent que part important del finançament depengui de les famílies, agreujant així la segregació i la discriminació escolar. Els serveis que l’administració no proporciona es privatitzen, com ara les plataformes de comunicació o per fer pagaments, i les escoles que s’ho poden permetre paguen serveis d’infermeria escolar. Fins a aquest punt arriba la discriminació. Col·lectivament s’accepta la justificació: “Si no ho paguem, la meva filla tindrà pitjor educació”. O bé a la concertada perquè volem una escola privada a un preu assequible gràcies al finançament públic, o fent aportacions privades a l’escola pública. Això, qui pot, evidentment. Literalment, estem comprant l’educació. Amb això no vull dir que les famílies siguin les culpables de la situació actual. Penso que hi ha una major responsabilitat de qui ha propiciat l’escenari que ha fet possible que arribem fins aquí.
Des de la comunitat escolar podem revertir una part de la discriminació eliminant el sistema de quotes a la pública. Cal que se’n parli als claustres, a les AFA i als consells escolars
Però parlem de quotes. Les quotes que avui dia es fan pagar no haurien d’existir. De la concertada ja ho sabíem, però tampoc a la pública. Per molt que es digui que són voluntàries, a la pràctica les famílies les perceben com a obligatòries i en alguns casos se’ls reclama el pagament si no s’efectua. Si busquem la paraula “quota” a l’enciclopèdia catalana, cap de les accepcions ens serveix pels pagaments que es demanen actualment als centres escolars de Catalunya. No veig que s’hagi d’aplicar el concepte de “quota escolar” com qui paga un gimnàs, ni molt menys “quota de matrícula”, quan la matrícula és gratuïta per llei i el dret de rebre l’ensenyament ni serveis obligatoris no pot estar condicionat per cap pagament (art. 88 de LOE i modificacions a LOMLOE).
Tanmateix, segons la llei actual hi ha conceptes de pagament, que és diferent de pagar una quota. Són de pagament el preu de les sortides (que són voluntàries i per tant han de tenir el preu desglossat, tot i que es cobrin en conjunt), les activitats complementàries, els serveis escolars (com acolliment o menjador) i les activitats extraescolars. Tampoc no són gratuïts els llibres de text ni el material individual. Però aquí és on rau la confusió. Molts cops se’ns demana aportacions pel concepte “material”. El material escolar d’ús individual no és gratuït, però no són les famílies les que han de pagar altres materials de l’escola per al seu funcionament, com ara projectors, fotocòpies o mobiliari. Ni per tot allò que es necessiti pel desenvolupament de l’activitat lectiva. Si el Projecte Educatiu del Centre promou activitats que requereixen de més pressupost, és el Departament qui l’ha de proporcionar.
Pertoca a l’administració educativa supervisar el compliment de la llei per part dels centres educatius. Tot i així, des de la mateixa comunitat escolar podem revertir una part de la discriminació actual eliminant, com a mínim, el sistema actual de quotes a la pública. Primer de tot, cal que se’n parli als claustres, cal que se’n parli a les AFA i cal que es porti als consells escolars, que aquests aprovin revocar les quotes de pagament únic i poc clares, i que es cobri per allò que toca i des de la transparència de saber el que estem cobrant com a escola i pagant com a família. Segons la meva experiència, a l’institut de secundària on vam eliminar les quotes de l’ESO al 2019, no és un canvi que es faci sense pors ni dubtes, però val la pena aportar allà on podem. Sovint la gran pregunta que impedeix fer el canvi és: i com ho pagarem, tot això? Cal tenir visió col·lectiva d’un problema col·lectiu i traslladar aquesta pregunta als nostres representants. Perquè d’alguna forma hem d’actuar. I cal fer-ho ja.
Igualment, cal exigir polítiques d’esquerres compromeses a elaborar un pla d’eliminació progressiu dels concerts educatius en el sistema educatiu públic. És necessari un debat obert, serè i honest, on es posi sobre la taula el tema del finançament de l’educació i les implicacions de la seva gestió, en termes de segregació.
La segregació escolar és considerada el principal problema del sistema educatiu i ha estat objecte de consideració al Parlament el 2019 amb el Pacte contra la Segregació. Des d’aleshores s’ha fet evident la dificultat d’implementar mesures concretes. Les que s’han posat en marxa, com el nou decret d’admissió del 2021, incideixen en el repartiment de l’alumnat pobre entre els diferents centres. El que en un principi pot semblar una bona idea acaba per indicar a famílies vulnerables concretes el centre on escolaritzar els seus fills, mentre la situació a nivell “macro” continua exactament igual. Aquesta mesura vol corregir les conseqüències de la segregació sense corregir-ne les causes, i a més no sembla prou efectiva, pel nivell de segregació al que estem ja sotmesos. I sobretot no la trobo moralment acceptable. No em sembla acceptable que seguim obviant les grans causes de la segregació i carreguem de nou sobre les espatlles de les famílies vulnerables el pes de corregir aquest desgavell, sense altres actuacions més contundents.
Cal revertir concerts. Cal eliminar quotes. I a partir d’aquí, quan tota l’escola pública es pugui recuperar, podrem començar a combatre la segregació escolar. És un llarg camí. I ja fem tard.
1 comentari
Crec que ens entretenim en aspectes col·laterals.
El problema és un i es diu “incompliment de la llei”
Els polítics, tots, incompleixen la “Constitución Española” que diu que l’ensenyament obligatori és gratuït. I gratuït, per a mi, vol dir gratuït. I a partit d’aquí tota la corrua de lleis, decrets, reglaments, etc. també son incomplerts.
Sembla que això no és motiu de presó. Un referèndum si però això no.
I això és tot.
Gràcies,