Eduardo Galeano va escriure: “La utopia està en l’horitzó. Camino dues passes, ella s’allunya dues passes i l’horitzó corre deu passes més enllà. Llavors per a què serveix la utopia? Per a això, serveix per caminar”. Estic d’acord que necessitem una línia d’horitzó que ens ajudi a caminar, però de vegades tinc la impressió que no ens movem, que ens trobem en un croma. En el cas de l’escola, en un set cinematogràfic pel qual passen lleis, decrets, recomanacions, innovacions, prescripcions (tothom sap el que s’ha de fer!), artefactes tecnològics… Però en les dimensions reals del context tot continua pràcticament igual.
En la presentació del voluminós informe, al qual s’han dedicat considerables recursos, el president del Govern va afirmar que “Espanya és un país amb fam de futur”. De fet, si miro al que m’envolta, diria que és més un país amb “fam de present”. Perquè, com argumentava Desmond Tutu en el discurs d’acceptació del Doctorat Honoris causa de la Universitat Pompeu Fabra, “l’ahir és història; el demà és misteri, només l’avui és un regal, i per això es diu present”.
A mi em sembla fonamental pensar, discutir, consensuar, cap a on volem anar, en quina mena de món volem habitar, perquè, si no, ens passarà com a Alícia al País de les Meravelles, que en preguntar: “Em podries indicar, si us plau, cap a on haig d’anar des d’aquí?”, el gat de Cheshire ens respondrà: “Això depèn d’on vulguis arribar”. Sí, és important pensar i repensar cap a on volem anar (fins i tot millor, cap a on NO volem arribar). Però que no sempre sigui demà, en el futur, sinó avui, perquè només tenim present.
Fa sis anys, 193 països es van comprometre amb el compliment dels 17 ODS de Nacions Unides el 2030. La major part no ‘progressen adequadament’
Les persones de la meva edat hem llegit molts informes sobre els reptes del futur de l’educació. Però quantes passes significatives hem donat per aconseguir-los per a tots, i no només per a uns pocs?
El 1994, un informe de l’OCDE coordinat per Jacques Delors basava l’educació al llarg de la vida en quatre pilars: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a viure junts, aprendre a ser. La pregunta és: els hem construït?
El marc europeu ET 2020 deia perseguir quatre objectius comuns de la UE: (a) fer de l’aprenentatge permanent i de la mobilitat una realitat; (b) millorar la qualitat i eficàcia de l’educació i la formació; (c) fomentar la igualtat, la cohesió social i la ciutadania activa; (d) incrementar la creativitat i la innovació, inclòs l’emprenedoria, en tots els nivells de l’educació i la formació. S’han aconseguit? Pot la UE passar de curs?
I anem cap a 2030. El 25 de setembre de 2015, 193 països es van comprometre amb els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible de Nacions Unides i el seu compliment l’any 2030. El número 4 se centrava en l’Educació de qualitat. Es pretenia assegurar: (a) que totes les nenes i nens acabin l’escola primària i secundària, gratuïta, equitativa i de qualitat; (b) que totes les nenes i nens tinguin accés a serveis d’atenció i desenvolupament a la primera infància i educació preescolar de qualitat; (c) l’accés igualitari de totes les persones a una formació tècnica, professional i superior de qualitat; (d) augmentar considerablement el nombre de joves i adults amb les competències necessàries per accedir a l’ocupació, el treball decent i l’emprenedoria; (e) eliminar les disparitats de gènere en l’educació i assegurar l’accés igualitari a tots els nivells de l’ensenyament i la formació professional; (f) que tots els joves i una proporció considerable dels adults estiguin alfabetitzats i tinguin nocions elementals d’aritmètica; (g) que tots els alumnes adquireixin els coneixements teòrics i pràctics necessaris per promoure el desenvolupament sostenible; (h) construir i adequar les instal·lacions educatives tenint en compte les necessitats de tot l’alumnat; (i) augmentar considerablement a nivell mundial el nombre de beques per l’educació superior; (j) augmentar considerablement l’oferta de docents qualificats.
Sis anys han passat i, segons la meva experiència professional a diferents llocs, la majoria d’aquests 193 països no progressen adequadament.
I arribem als 50 objectius i nou grans desafiaments per aconseguir a Espanya d’aquí a 2050. El segon desafiament és: conquerir l’avantguarda educativa. I aquí els experts (onze, en el cas de l’educació) ens diuen el que “s’ha de fer”: (a) reduir el percentatge de l’alumnat que, amb 15 anys, ha repetit almenys una vegada. (b) Disminuir la taxa d’abandonament escolar. (c) Aconseguir que el 93% de la població entre 25 i 34 anys tingui una educació superior a l’ESO. (d) Millorar l’equitat del sistema, elevant de manera especial les oportunitats dels qui pateixen majors desavantatges d’origen. (e) Millorar els resultats nacionals d’aprenentatge (en avaluacions com PISA o altres de caràcter diagnòstic). (f) Duplicar l’actual proporció d’estudiants de 15 anys amb rendiment alt en aquestes avaluacions. (g) Incrementar progressivament la despesa pública en educació fins a cotes del 5,5% del PIB a mitjan segle, garantint una millora similar en la despesa per estudiant. Aquest increment del finançament ha de venir acompanyat de millores significatives en l’eficiència i composició de la despesa.
També assenyalen alguns fronts: a) Redissenyar el currículum. b) Avançar cap a una major professionalització de la carrera docent. c) Millorar la governança del sistema educatiu. d) Impulsar un sistema d’avaluació eficaç, secundat per una cultura de la transparència i l’assumpció de responsabilitats. e) Millorar el finançament. F) Ampliar i diversificar les opcions formatives postobligatòries.
En el document ‘España 2050’, els experts convocats pel Govern ens diuen què ‘cal fer’ i els ‘fronts’ a millorar en educació, però un cop més ens falta el ‘com’
D’acord, senyors i senyores del Govern i experts (104 en total, si no he comptat malament) que ens diuen el que “cal fer” i els “fronts” a millorar (encara que es podrien considerar altres visions sobre el significat de la qualitat educativa). Però una vegada més ens falta el com. No trobem a l’informe cap indicació de com, on, quan, amb quins mitjans i mitjançant quins recursos humans i materials començarem aquesta marxa. Perquè els nens i joves d’avui tindran entre 30 i 40 i tants anys el 2050, i l’única experiència educativa que coneixen és la que estan vivint cada dia.
Aquest tipus d’informe fa pensar en l’aparent incapacitat que tenim per viure i transformar el present. En si no estem sotmesos a un permanent efecte NOVSA (no vull ser aquí) que ens projecta al futur perquè no ens agrada el present. En si seguim atrapats per aquest pensament infantil segons el qual, si tanquem els ulls i pensem en alguna cosa amb intensitat, al final succeirà. Però l’única cosa que succeeix són les nostres accions o omissions, i les seves conseqüències.
Per tant, senyors i senyores governants i experts, no desin l’informe al calaix. Ajudi’ns a confiar que la seva acció ha valgut la pena començant amb les primeres passes, perquè avui ja és demà. Si res passa avui, res transformarà ni el present 2021 ni el futur 2050. O sí, però potser (més aviat segurament) no en el sentit proposat a l’informe.