El calendari recent ha creat unes quantes ocasions per homenatjar, de nou i merescudament, a qui en les darreres dècades ha estat el pedagog internacionalment més reconegut i apreciat: fa quatre anys s’acompliren els vint de la defunció de Paulo Freire (1997); l’any passat es va celebrar el cinquantenari de la publicació del seu llibre més famós (Pedagogia de l’oprimit, 1970); i 2018 tingué una especial significació acadèmica per a alguns de nosaltres, ja que evocarem llavors les tres dècades justes de la seva investidura com a Doctor Honoris Causa de la Universitat de Barcelona.[1]
Ara commemorem els cent anys del seu naixement (19 de setembre de 1921); i per ser 100 la xifra més rodona de totes, segur que durant aquests dies proliferaran encara més els homenatges al pedagog brasiler, sigui en forma d’actes (conferències, taules rodones, jornades …); d’escrits com aquest que ara ens publica el Diari de l’educació;[2] o d’altres formes possibles de reconeixement públic.[3] A la vista de com es solen produir els homenatges, proposaré a continuació algunes reflexions sobre el seu contingut. Aquest article no tractarà doncs directament sobre el que va fer o va dir Paulo Freire, sinó sobre el que sol dir-se d’ell en els homenatges que se li tributen.
En aquestes ocasions bàsicament es poden fer tres coses: parlar de l’obra de Freire; parlar de la seva vida; o parlar de la seva persona. També es pot, per descomptat, parlar de les tres coses juntes i a més a més engranar-les. Això seria sempre el més desitjable, ja que l’obra pedagògica de Freire no es pot interpretar correctament al marge de determinats esdeveniments que li va tocar viure; i viceversa: etapes importants de la seva vida van estar, com veurem després, directíssimament marcades per seqüeles derivades de la seva obra.
Però pel fet que en un acte o un text d’homenatge mai es pot parlar de tot i extensament, cada autor haurà de decidir quin serà el nucli de la seva intervenció i els èmfasis que farà. D’altra banda, com anirem veient, un discurs commemoratiu comporta també certes pautes o patrons que difícilment es poden esquivar.
Parlar sobre l’obra de Freire: repetir, interpretar, reinventar…
L’obra de Freire és abundantíssima i en ella cal considerar tant les seues aportacions “teòriques” (llibres, articles, conferències, entrevistes…) com les seves realitzacions “pràctiques” (l’activitat desenvolupada en les campanyes d’alfabetització, la docència, la gestió municipal i l’acció política…). Per la magnitud de tot plegat i per les limitacions de temps i espai pròpies d’un acte o escrit d’homenatge, és obvi que, tot i que hom hagi optat per centrar la intervenció en l’obra de Freire, immediatament haurà de decidir sobre la part d’aquesta obra a la qual dedicarà més atenció. El neguit que sol produir l’haver d’esqueixar una part de el tot, es pot evitar fent menció, en forma d’inventari, de les principals aportacions de Freire: el seu mètode d’alfabetització; alguns dels seus llibres més coneguts (L’educació com a pràctica de la llibertat, Pedagogia de l’oprimit, Pedagogia de l’autonomia…); i els conceptes o idees nuclears de les seves teories (conscientització, diàleg…). Realitzat aquest ràpid i succint inventari, l’autor passarà llavors a centrar-se en algun aspecte concret de l’obra freiriana que ell, pels motius que sigui i que oportunament justificarà, consideri més interessants o significatius. I ara haurà de triar, una altra vegada, entre un seguit de possibilitats diverses: limitar-se a explicar (presentar, repetir …) el que Freire va dir; intentar interpretar-ho; o atrevir-se a reinventar-ho.
“Limitar-se a repetir”, no semblaria el més recomanable per a un acte d’homenatge: fora convertir l’acte en una mena de classe tradicional; i d’altra banda, comportaria una contradicció flagrant amb allò que Freire no es va cansar d’advertir: “En ocasiones, Paulo Freire se sentía avergonzado, cuando algunos ‘seguidores’ repetían mecánicamente lo que había escrito, dicho o hecho. Se opuso radicalmente a los «repetidores de ideas»”; “No se trata de repetir a Freire. Se trata de reinventarlo”; “No podemos repetir a Freire como si nos hubiera dejado una iglesia que cuidar””. Això ho ha escrit recentment algú que va conèixer de prop i va treballar molts anys amb Freire –Moacir Gadotti– en el darrer llibre d’homenatge que hem vist publicat i que, significativament, l’han titulat: Reinventando a Paulo Freire en el siglo XXI (Octaedro).[4]
“No podemos repetir a Freire como si nos hubiera dejado una iglesia que cuidar”, això ho ha escrit recentment algú que va treballar molts anys amb ell
Entre repetir i reinventar l’obra de Freire hi ha també la possibilitat d’interpretar-la o ampliar-la. Ampliar-la podria consistir, per exemple, en aplicar alguns elements de el pensament o la pràctica freirianas a realitats no explorades pel propi Freire; o desenvolupar alguns continguts de la seva reflexió que ell només va deixar apuntats. Els homenatges també són proclius a referir-se a la repercussió o influència de l’obra de Freire en algun àmbit, territori o corrent (l’educació de persones adultes, la formació d’educadors, l’educació social, la pedagogia crítica, el tercer món, el tercer món present en el primer, etc.). No cal dir que tot això (interpretar, ampliar, estudiar la repercussió, reinventar) ha estat ja objecte de molts treballs i investigacions de llarg abast (tesis doctorals, assaigs, monografies…). És per aquest motiu que no sempre encaixa del tot en determinats actes d’homenatge: els auditoris no solen ser els més ben predisposats a rebre discursos llargs i erudits; i els autors de les investigacions, al seu torn, tampoc solen quedar satisfets al no poder desenvolupar prou les seves troballes o interpretacions.
Parlar sobre la vida de Freire: contextualitzar el seu pensament i la seva pràctica
Per comptes de dedicar la intervenció a l’obra de Freire, l’homenatge pot centrar-se en la seva vida. Però igual que optar per l’obra obligava a cenyir-se principalment a algun aspecte de la mateixa, optar per la vida obligaria també a limitar-se a un període o moment determinat: 76 anys van ser pocs per Freire i pels qui l’estimaven, però potser serien excessius per poder-los comprimir en un discurs curt d’homenatge.
L’interès de glossar la vida de Freire o una de les seves etapes, té a veure directament amb el que dèiem sobre la interpretació de la seva obra. Fins i tot en el cas que fos possible interpretar una obra a partir només d’ella mateixa, en l’àmbit de l’educació i, encara més en el cas concret de Paulo Freire, aquella possibilitat d’interpretació -diguem-ne- solipsista, resultaria del tot inconvenient i fallida. Ja ho avançàvem, l’obra no és interpretable al marge de la seva vida i del seu context. No cal dir que Freire no s’hagués dedicat a inventar un mètode d’alfabetització de persones adultes si en el Brasil de llavors l’analfabetisme (i les seves causes i conseqüències) no constituïssin un greu problema humà, social i polític; i Freire no hauria hagut de patir la presó i molts anys d’exili si no hagués creat, en el context d’una dictadura, un mètode d’alfabetització amb el qual, a més d’ensenyar a llegir i escriure, pretenia (i aconseguia) conscienciar les persones de la situació d’injustícia i opressió que estaven vivint.
Qualsevol obra està inevitablement lligada a la vida del seu autor: la vida ajuda entendre l’obra i viceversa. I en aquest sentit el cas de Freire resulta modèlic, com també ho és en el cas d’altres grans pedagogs que van saber conjugar teoria i pràctica la mar de bé: Pestalozzi, Freinet, Makarenko, Deligny …, cadascú a la seva manera. Copsar l’engranatge essencial que hi ha entre la seva reflexió i les seves aportacions pràctiques, la coherència entre la seva vida i la seva obra, entre el seu parlar i el seu fer, redunda en la credibilitat de Freire i, per extensió, en la de la pedagogia en general.[5] Per això, els homenatges al nostre pedagog solen també destacar la gran continuïtat i congruència existent entre la seva biografia i la seva bibliografia: Paulo Freire: uma Biobibliografia, era el títol d’aquell llibre tan gruixut (de més de 700 pàgines) preparat per Moacir Gadotti que acollia la vida i l’obra del nostre pedagog fins 1976.[6]
Parlar sobre la seva persona: “Freire i jo”
En els homenatges a Freire s’observa, de vegades, una certa propensió a evocar més a la persona que a l’obra. Pot estar plenament justificat que en un acte d’homenatge es faci més èmfasi en les virtuts personals de l’homenatjat que en el contingut de la seva obra. La importància, la qualitat i l’interès de l’obra es donen per suposats: en cas contrari no se li tributaria al seu autor un homenatge. D’altra banda, l’obra i la vida pública de Freire són fàcilment accessibles per mitjà de les seves pròpies publicacions i de la multitud d’estudis que se li han dedicat; de la personalitat del pedagog i de la seva vida privada, en canvi, només podem saber-ne alguna cosa per mitjà del testimoni dels qui van ser a prop seu.
Les persones importants, ni després de mortes es lliuren de les amistats interessades, sempre ben disposades a beneficiar-se fins i tot dels homenatges aliens
Parlar sobre la seva persona, sobre la seva manera de ser, la seva forma de relacionar-se amb els altres, el seu caràcter, els seus gustos i disgustos, les seves penes i alegries, els seus éssers estimats, els seus somnis i els seus malsons, els seus costums, aficions i manies, la seva manera de treballar i de divertir-se, la seva manera de parlar i d’escoltar…, aquesta és doncs la tercera possibilitat per omplir de contingut un homenatge a Freire. Una possibilitat possible quan es pot comptar amb persones que van conèixer a l’homenatjat; i afortunadament, en el cas de Freire, encara hi ha qui pot parlar d’ell de primera mà, ja que amb ell van conviure o treballar o passejar… Si va ser durant força temps, millor; però també val si només van estar amb ell tres o quatre vegades; el cas és haver estat a prop i relatar alguna cosa d’allò que només pot conèixer qui va compartir amb ell algun espai o moment privat o semipúblic; això ja faculta per destacar un tret profund de la seva personalitat, o bé per explicar una simple anècdota. És en aquestes ocasions quan el discurs d’homenatge adopta la forma: “Freire i jo”. Un problema d’aquests tipus de discurs que no es pot negligir és el de la veracitat: ¿com garantir que els testimoniatges es corresponen veritablement i sempre amb allò que l’homenatjat deia, feia o pensava privadament? Però aquesta és una qüestió gairebé epistemològica en la qual ara no podem entrar.
També és veritat que a vegades, només a vegades, invertint els termes, aquell “Freire i jo” acaba derivant en un “Jo i Freire” (“Jo que vaig ser tan amic de Paulo …”). El protagonisme canvia de costat i és llavors quan qui fa l’homenatge comença a homenatjar-se a si mateix a costa de Freire. Les persones importants, ni després de mortes, es lliuren d’aprofitats que tot el que pretenen és treure partit d’amics, coneguts i saludats, per utilitzar la famosa dita de Josep Pla. Són les amistats interessades, sempre ben disposades a beneficiar-se fins i tot dels homenatges aliens.
Epíleg (I). Sobre la propietat de les idees de Freire
“… hacerse una cultura es algo por lo menos tan serio y esforzado como aprender un oficio, una técnica cualquiera. Una técnica no se aprende hojeando manuales (…); se aprende creándola, volviendo a inventarla, es decir, produciendo trabajo en un campo determinado. Hay por consiguiente un único medio para popularizar la cultura: procurar que el pueblo, todo el pueblo, esté en condiciones de producir esa cultura, de producirla por sí solo. (…) El hombre nuevo volverá a estar en condiciones de vivir su propia cultura, es decir, de creer en ella y producirla también para los demás; y no de manera abstracta sino a través de un intercambio cotidiano y fecundo de vida.”
Els intents d’apropiar dels homenatges a Freire venen a ser el mateix que la voluntat d’apropiar-se, en exclusiva, de la seva obra i de les seves idees. Seria estèril una disputa sobre a qui correspon la legitimitat de vetllar per la conservació de l’obra de Freire, o per erigir-se en el seu millor exegeta, com si els seus escrits fossin Sagrades Escriptures pedagògiques. En l’afany de convertir-se en els més freiristes de tots els freirians, alguns podrien fins i tot voler superar a Freire; assoliment, d’altra banda, molt fàcil d’aconseguir ja que segurament Freire fou el menys freirista de tots els freirians.
Les idees de Freire no haurien de pertànyer a ningú en particular; si de cas només a la Pedagogia, que es va enriquir i continua enriquint-se amb elles
Les idees de Freire no haurien de pertànyer a ningú en particular; si de cas només a la Pedagogia, que es va enriquir i continua enriquint-se amb elles. Les idees no són propietat de ningú; uns encerten a formular-les, desenvolupar-les i aplicar-les molt bé, i per això (i per tot el que s’ha dit abans) mereixen, com Freire, tots els homenatges. Però després les idees han de seguir circulant lliures de copyright i d’esglésies, ortodòxies i sectes que volguessin quedar-se-les en exclusiva. A més, segur que algunes d’aquestes mateixes idees ja havien circulat, també lliurement, abans que algú encertés a conceptualitzar-les i sistematitzar-les. El paràgraf que encapçala aquest epíleg voldria ser una petita mostra de com les idees, les bones idees,[7] volen lliures per tal que qualsevol que pensi bé pugui acollir-les i utilitzar-les. Potser algú haurà pensat que aquell paràgraf, del què he amagat expressament la seva autoria, procedeix d’algun llibre de Freire. Probablement, el propi Freire, sense reticències ni gairebé matisos, podria subscriure aquestes frases que el gran novel·lista italià Cesare Pavese va escriure en un article de l’any 1950.[8] Les idees han d’ésser lliures perquè així puguin ser sempre interpretades, ampliades, emprades, reinventades i compartides.
Epíleg (II). Un exemple exemplar d’homenatge
Quan ja era a punt d’enllestir aquest article, vaig conèixer un llibre que, en bona part i començant pel seu subtítol (Enseñar a transgredir. La educación como práctica de la libertad), és també un homenatge, fins i tot fervorós, a Paulo Freire. La seva autora és bell hooks, així en minúscules per expressa voluntat seva. El deure de complir amb el lliurament puntual de l’article m’ha permès només fullejar l’índex i llegir-ne unes quantes pàgines. Però pel que s’intueix, el llibre és un exemple magnífic d’aquelles formes d’homenatjar Freire que consisteixen més en prolongar la seva obra que en repetir-la, més en dialogar amb ella que en sacralitzar-la. Un homenatge en el qual hooks expressa l’admiració que sent per Freire i reconeix tot el que el pensament d’aquest ha influït en el seu propi, però que no amaga tampoc alguna crítica precisa i segurament encertada. Sobretot, la que el feminisme, encarnat per ella mateixa, va fer a certs components sexistes en les primeres obres de Freire. Una crítica que, segons explica hooks, va tenir ocasió de fer-li en persona un cop que van coincidir. Fou en un taller impartit per Freire a la universitat de Santa Cruz. Ella ho explica així: “… yo quería interrogar a Paulo en persona sobre el sexismo en su obra. Así que, con educación, fui a por ello en el encuentro. Enseguida hubo individuos que criticaron que planteara estas preguntas y que les restaron importancia, pero Paulo intervino para decir que eran cruciales y las abordó. Le adoré en aquel momento por ejemplificar con sus acciones los principios de su obra. Muchas cosas habrían cambiado para mí si él hubiera intentado silenciar o minimizar una crítica feminista. Y no me bastó que admitiera su ‘sexismo’, quería saber por qué no se había asegurado de que este aspecto de su obra anterior cambiara, de darle una respuesta en sus propios textos. Y habló entonces de hacer más que un esfuerzo público por hablar y escribir de estas cuestiones: esto ha sido evidente en su obra posterior.”[9]
Epíleg (ara ja el de veritat). Allò que el mateix Freire pensava dels homenatges que rebia
Començava l’article fent esment d’un homenatge acadèmic tributat a Freire: la seva investidura com a doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona l’any 1988. Abans i després moltes altres universitats d’arreu del món (27) van fer el mateix; i això que algunes no van ser-hi a temps ja que malauradament la mort inesperada de Freire ho va impedir. És el cas de la Universitat de Màlaga, que l’hauria investit Doctor Honoris Causa pocs mesos després.[10] Sí que va ser-hi a temps una universitat argentina (la Nacional de San Luís). En el seu discurs d’investidura Freire ja va confessar certs problemes de salut que l’amoïnaven: “Estoy en mis setenta y cinco años con alguna dificultad desde el punto de vista del cuerpo. Estoy atravesando una especie de desacople del cuerpo y la mente, como si mi mente tuviera veinticinco años y el cuerpo setenta y cinco, y sabiendo por anticipado que el cuerpo no podrá acompañar a la mente.”[11]
Però al que va dedicar Freire la major part d’aquell discurs en la universitat argentina fou precisament a explicar, sense cap mena de petulància però també sense hipocresia o falsa modèstia, el que ell pensava i sentia quan se li feien aquests homenatges. El discurs sencer no té preu; valguin com a mostra aquestes línies que tanquen, ara sí, l’article:
“Esta fiesta, esta cantidad de gente, las palabras que escuché, todo esto no me da derecho a la arrogancia, pero sí, a sentirme contento, feliz. Incluso diría: ¡que vengan otros doctorados! Digo esto con sencillez y sin vergüenza porque me siento desafiado. Cuantos más homenajes como este reciba, más siento el deber de ser responsable. El doctorado Honoris Causa no se da a cualquiera. Se da por algo. Es necesario saber si se justifica desde el punto de vista del respeto a la verdad, a la historia, a la ciencia, desde el punto de vista ético. En un mundo al que le queda tan poca vergüenza, es preciso saber si la universidad que otorga un doctorado está o no cometiendo un error. Pues bien, yo estoy convencido de que la universidad no está cometiendo un error al homenajearme. Y digo esto porque le tengo horror a la falsa modestia. Para mí, la falsa modestia es peor que la inmodestia. Cuando de joven escuchaba un orador que comenzaba diciendo: ‘no debería ser yo quien estuviera aquí, sino alguien más competente que yo’, siempre me preguntaba ¿por qué no se va? Entiendo esta fiesta como un llamamiento a mi responsabilidad. De la misma manera en que la universidad reconoce hoy algo de lo que hice, de la misma manera puede retirar simbólicamente el doctorado el día de mañana si traiciono mi pasado y mi presente y me desdigo. Yo busco mi fuerza más en el reconocimiento que me da la universidad que en mí mismo. Busco en ustedes la fuerza que necesito para no traicionar los principios que llevaron a la Universidad a homenajearme. Cuando digo: bienvenidos los doctorados, lo digo porque cuantos más doctorados tenga, tanto más humildemente responsable me sentiré. Por todo esto, les doy las gracias.”[12]
[1] En un article recent m’he referit a aquella ocasió: “Paulo Freire, el primer Doctor Honoris Causa de Pedagogia investit per la Universitat de Barcelona”, a Temps d’educació, 57, 2019, pp. 259-264.
[2] Fa uns mesos Diari de l’educació, ja s’anticipava a la celebració del centenari mitjançant un excel·lent article de Paco Imbernón: https://diarieducacio.cat/centenari-del-naixement-de-paulo-freire/ https: // eldiariodelaeducacion. com / 2021/02/18 / centenari-del-naixement-de-paulo-freire /
[3] Potser es produeixin també altres formes d’homenatge. A dia d’avui, no són pocs els llocs (escoles, biblioteques, centres culturals, institucions d’educació no formal …) batejats amb el nom de Paulo Freire; i també carrers: sense anar més lluny, a Barcelona i molt a prop de la Facultat d’educació de la Universitat de Barcelona hi ha un carrer amb el seu nom; sabem que a Málaga n’hi ha un altre. Segur que al món i sobretot a l’Amèrica Llatina hi ha força espais i institucions amb el seu nom. És possible que algú s’hagi dedicat ja a elaborar, recercant en els nomenclators, l’inventari de llocs als quals Freire ha cedit el seu nom.
[4] Gadotti, pp. 83, 10 y 23. Tampoc cal amagar el perill cert de repetir i repetir que no cal repetir a Freire. En això vaig incórrer jo mateix en una intervenció arran de la mort del pedagog. La possible disculpa és que llavors (1997) encara no eren molts els que repetien que no calia repetir Freire. Sota el títol de “Allò que no s’hauria de fer amb Freire””, vam organitzar aquell petit discurs sobre la indesitjable “sacralització” de Freire i de la seva obra a partir de tres paràfrasis religioses: “No usar el nom de Freire en va”, “No donar a Freire allò que no és de Freire” i “No ser més freirista que Freire”. El text d’aquesta intervenció el vam publicar després en el llibre La aborrecida escuela. Junto a una pedagogía de la felicidad y otras cosas. Barcelona, Ed. Laertes, 2002, pp. 174-180. Publicat també al Brasil: A pedagogía da felicidade. Superando a escola entediante. Sao Paulo, Artmed Editora, 2006.
[5] En un altre lloc vam proposar interpretar el conjunt de l’obra de Freire a partir del nexe, pedagògicament indefugible, entre les seves aportacions teòriques i les seves realitzacions pràctiques. Això va ser en el discurs de presentació en l’acte d’investidura de Freire com a Honoris Causa de la Universitat de Barcelona: “La relació teoria-pràctica en la pedagogia de Paulo Freire”, text publicat en català i en castellà a Temps d’Educació, nº 1, pp. 243-254. (https://raco.cat/index.php/TempsEducacio/article/view/139283/245964)
[6] Sao Paulo, Cortez/UNESCO/IPF, 1996.
[7] Dissortadament, també les dolentes.
[8] “Cultura democrática e cultura americana”, Rinascita, 1950, artículo recopilado en PAVESE, C., La literatura norteamericana y otros ensayos. Barcelona, Penguin Random House, 2008, pp. 304-305.
[9] Enseñar a transgredir. La educación como práctica de la libertad. Madrid, Capitán Swing, 2021, pp. 77-78.
[10] Pel que fa a l’estat espanyol, a més del cas desgraciadament truncat de la Universitat de Màlaga, la Universitat Complutense de Madrid va conferir a Freire, l’any 1991, seu Doctorat Honoris Causa. Però cal ressenyar que hi va haver un altre intent espanyol frustrat de conferir aquest grau honorífic al nostre pedagog. En aquest cas es va frustrar no per factors “naturals”, sinó per motius ideològics. Coincidint amb una de les visites de Freire a Espanya (1984) els seus organitzadors van plantejar la possibilitat que la Universidad Pontificia de Salamanca li concedís l’Honoris Causa: la iniciativa no va prosperar ja que la jerarquia eclesiàstica no ho va veure amb bons ulls (García Madrid, ed., Freire en Salamanca. Madrid, PPC Ed., 2016, pp. 237-238). No és l’únic cas en què intromissions ideològiques reaccionàries van impedir algun homenatge a Freire; per exemple, la concessió del Premio Príncipe de Asturias. En aquells mateixos anys el moviment de les Universitats Populars prengué la iniciativa de proposar Freire per a aquell important guardó. La proposta va rebre el suport entusiasta de moltes organitzacions populars i d’entitats educatives i culturals prestigioses com la pròpia UNESCO. Tot i això, a Freire no se li va concedir el premi, ja que va comptar amb l’oposició del llavors president del jurat: Manuel Fraga Iribarne (el famós ministre franquista, fundador d’Alianza Popular, després Partit Popular). El motiu de la seva bel·ligerant oposició va ser, segons s’explica, que als ulls de l’exministre de Franco, Freire era un comunista. (De la Riva, “Seis pasajes con Paulo Freire al fondo”, Documentación Social, nº 110, enero-marzo, 1998, p. 150). En un article recent hem pogut documentar vuit visites de Freire a Espanya (i no només quatre, com en algunes publicacions se li atribueixen): Ayuste, A.; Trilla, J., “Paulo Freire y España: influencia, encuentros, homenajes y mitos”, Eccos. Revista científica, n. 52, 2020, pp. 1-14.
[11] Paulo Freire, “Feliz y desafiado”, en El grito manso. Buenos Aires, Siglo XXI Editores, 2003, pp. 16-17.
[12] Ibídem, pp. 15-16.
