El gavadal d’informació disponible i accessible i la velocitat en què es produeix i es consumeix tenen conseqüències: d’una banda pot produir saturació, desconcert, desinformació; de l’altra, tot plegat pot acabar essent fragmentari, fràgil, fent difícil destriar la veritat de la mentida, allò seductor d’allò consistent… No resulta fàcil, doncs, construir coneixement ben estructurat, integrat i funcional per comprendre la realitat i intervenir-hi, ni comptar amb arguments ben fonamentats i contrastats. Aquí hi tenim un repte educatiu de primera magnitud.
Les tecnologies digitals canvien abruptament el paper, les funcions i l’estatus de les generacions adultes (pares mares i avis, professorat, monitors, entrenadors, instructors, mentors…): pel domini pràctic, per la quantitat d’informació a la que tenen accés des de petits, per l’experiència quotidiana d’horitzontalitat en la que viuen les generacions joves… Però molt especialment, perquè aquesta revolució tecnològica ha impactat de ple en totes les estructures d’intermediació i ha obert les portes a noves formes de participació, de formació, de modelització i de presa de decisions.
En política, per exemple, els partits han deixat de ser aquells agents totpoderosos, obligats a consultar la ciutadania de tant en tant i alguns els consideren ja prescindibles. La crisi del sindicalisme és també ben evident, en connivència amb el neoliberalisme triomfant que emfasitza la negociació individual i aïllada… En l’àmbit religiós, cada dia més creients prescindeixen de pastors, esglésies i comunitats organitzades per relacionar-se directament amb els déus. Ho veiem en la premsa, on tots els mitjans de comunicació –no només la premsa escrita– viuen una profunda crisi fins que es reconegui i legitimi el seu paper en aquest nou context. I, naturalment, ho veiem a l’escola: els mestres i els llibres de text han deixat de ser la font única o principal del saber i no és estrany el qüestionament general de la funció i el sentit de l’educació escolar en el món d’avui…
L’era digital, ens diuen, demana aprenentatges d’ordre superior i divergent, que ajudin els individus a viure en la incertesa, la complexitat i la conflictivitat, en societats democràtiques on es manifesten explícitament maneres molt diferents, sovint oposades, d’entendre la vida i les relacions socials. Es tractaria, doncs, de formar subjectes autònoms, crítics i independents, capaços de reflexionar sobre les possibles conseqüències de les seves decisions i actes, segons els espais i moments en què es duguin a terme, preparats per participar lliurement en la vida professional, social i cultural i per seguir aprenent al llarg de tota la vida…
I això, com s’ha de fer? Prescindint de tot el bagatge acumulat de la millor pedagogia i de l’experiència de tantes generacions? Passant de la dependència absoluta, en néixer, a l’autonomia plena, sense passos intermedis, sense acompanyament i supervisió, sense referents ni mediacions?
El nou capitalisme propugna un model de persona per damunt de tot flexible i adaptable; individualista i independent dels altres, sense projectes a mig i llarg termini, perquè l’únic que interessa és el present i el futur més immediat, sense lligams amb el passat, que constituirien només un destorb, i sense hipoteques de futur, que ho podrien condicionar tot.
L’era digital, diuen, demana aprenentatges que ajudin els individus a viure en la incertesa i la complexitat; i això, com s’ha de fer? Prescindint de tot el bagatge acumulat de la millor pedagogia i experiència de tantes generacions?
És possible, però, socialitzar i formar els infants i joves seguint aquest esquema? Com podem preparar-los per al canvi permanent, la competència, el dubte i el conflicte, sense límits, sense vincles i sense dependències de cap mena? Assolir nivells elevats d’autoregulació, de capital relacional, d’autonomia personal i creativitat, de coneixements actualitzats, és un ideal que xoca amb la mateixa naturalesa infantil, perquè el procés de fer-se gran demana límits, autoritat, referents, hàbits, rutines, algunes certeses… tot al contrari de l’ideal que es propugna. El model de persona terciària, poderosa, autosuficient, indiferent… acaba essent un pur miratge.
L’educació és justament aquest procés de fer-se gran, de créixer, i l’escola mira d’acompanyar-lo i d’ajudar cadascú a trobar el seu camí mitjançant l’oferiment de referències per tal que cada infant o jove vagi edificant la seva pròpia identitat. De referències se’n poden trobar en tots els ambients, però l’escola els proporciona de manera intencionada i integrada. La funció dels referents no és pas la d’imposar, sinó la de donar testimoni, d’estar disponible. Els models condicionen, òbviament, però sempre donen la possibilitat de respondre-hi, de fer emergir respostes personals, perquè l’essencial no és pas el seu valor intrínsec, sinó la seva funció d’element de contrast per al desenvolupament de la persona en formació.
Esteve ens convidava a entendre l’educació com una iniciació, com el procés de mostrar un territori nou, que la societat considera valuós, a qui el desconeix; amb ganes d’influir, és clar. Meirieu ho deia sense embuts: qui es recolzi en la llibertat d’aprendre per exonerar l’adult de l’obligació d’ensenyar, és a dir, de convidar a aprendre, de multiplicar els estímuls, de proposar els recursos més adients, de buscar les millors condicions i oportunitats, és que no ha entès res. I Peters ho explicava amb paraules antigues: els infants comencen en la posició dels bàrbars fora de les muralles. El problema és ficar-los dins de la ciutadella, de manera que comprenguin i estimin el que vegin quan hi entrin…
L’esfondrament de les formes tradicionals d’autoritat només pot conduir a l’alienació, a la renúncia del pensament crític, al sotmetiment a les autoritats de la publicitat o dels fonamentalismes del signe que sigui, si no és substituïda per aquella nova forma d’autoritat, la que ajuda a créixer, la que escolta i dialoga, però no defuig la seva responsabilitat. Potser per això, Pere Lluís Reverté, en un llibre de recent publicació (L’educació com a metàfora. Conviure en un món d’incertesa), reivindica que els docents esdevinguin una autoritat tècnica, aquella que sorgeix del reconeixement dels propis educands, un orientador qualificat.
És des d’aquesta autoritat que els han de posar en contacte amb les veus de l’experiència cultural i amb la realitat social, que han de fixar les bastides perquè s’adonin dels conflictes inherents a tots els àmbits del saber, que els han d’ajudar a vèncer la frustració de descobrir que el món no gira al voltant dels seus desitjos, a articular la complexitat i a construir des del diàleg, des de la negociació, des del pacte… Són aquests docents els que els han de fer partícips dels sabers que la comunitat ha identificat com a especialment valuosos i a tenir criteri propi per reflexionar i actuar amb responsabilitat.
