“L’aprenentatge no és important, sobretot ara que tenim tants mitjans de coneixement i informació; l’important és crear llibertat intel·lectual i capacitat de pensar” Emilio Lledó
Fa pocs dies, el Capítol Espanyol del Club de Roma i la Institución Libre de Enseñanza (ILE) van organitzar un Cicle de Debats sota el títol: Què aprendre en un món complex i en canvi? Jo vaig tenir el privilegi de participar en una sessió en la qual se’ns interpel·lava amb la pregunta: Amb quin bagatge ha de sortir el ciutadà dels nostres dies del sistema educatiu? La meua resposta, en un esforçat intent de síntesi, va estar: aprendre a llegir, aprendre a escriure, i aprendre a pensar per a poder aprendre a viure. Apunte a continuació alguns dels arguments que vaig poder proposar.
Vivim en un món complex, contradictori, amb múltiples interessos humans enfrontats entre sí i alguns d’aquests múltiples interessos estan clarament enfrontats amb la sostenibilitat del planeta. És un temps ambigu, paradoxal, en el qual tenint el millor també ens passa el pitjor. Potencialment augmenten les nostres capacitats i condicions de vida, i això és de celebrar. Però al mateix temps vivim una època en la qual s’han intensificat les possibilitats d’explotació i dominació dels éssers humans, en la qual un nombre creixent de persones veuen disminuïdes cada vegada més les seues possibilitats de constituir-se com a subjectes de les seues pròpies vides. Una època en què la identitat hegemònica del ciutadà la construeix el discurs neoliberal, la racionalitat tecnocràtica del mercat.
En aquest context, cada dia es generen situacions controvertides que creuen les nostres vides i necessiten ser pensades. Situacions que ens posen enfront d’un dilema moral, ètic. I per a poder enfrontar-nos als dilemes del món necessitem eines. Aprenentatges. Educació.
Quines són les eines que ens poden ajudar a entendre aquest món i poder intervenir sobre ell? Assenyalaré tres en estreta relació: aprendre a llegir, aprendre a escriure, aprendre a pensar.
Aprendre a llegir
Paulo Freire, del qual enguany es compleix el centenari, ens va ajudar a entendre que la lectura és un exercici d’interpretació crític i creatiu, que aquesta interpretació ens facilita entendre el que passa i el que ens passa, i que aquesta lectura del text és inseparable de la lectura comprensiva i crítica del context. El text en el context. I el dramaturg i poeta Bertolt Brecht va proposar una forma teatral basada en el que va anomenar teoria del distanciament. En generar un distanciament (entre personatge i espectador) es permet que l’espectador reba el missatge, que pense, que raone i que interrogue de tal manera que no puga ser manipulat. Bàsicament la idea era que l’espectador (el lector, dic aquí) es faça preguntes, que l’obra teatral, que la lectura li provoque, li facilite fer-se preguntes. Llegir amb distanciament, com el teatre de Brecht, per a objectivar la mirada. Aprendre a llegir és anar a la part de darrere del text, interpretar el que hi ha més enllà d’ell, preguntar-nos per a qui l’escriu i des d’on l’escriu.
A la meua manera de veure l’aprenentatge de la lectura requereix de l’anàlisi del discurs. El concepte de discurs, en el sentit que li atribueix Foucault, posa en relació les pràctiques institucionals amb les maneres de parlar, de dir. El poder genera significats amb els quals acabem conformant una manera de comprensió de la realitat que té a veure amb la manera en què se’ns diuen, se’ns nomenen, les coses però també de la manera en què unes altres se’ns oculten, se silencien. I alhora segons el que nomenem i com ho nomenem acabem conformant les nostres pràctiques.
[Veig la il·lustració amb la qual s’inicia en el llibre de text escolar el tema 7 que tracta de la ciutat. Homes i dones somrients entren o surten del banc, la perruqueria, la botiga de comestibles, o viatgen en un taxi, passa un autobús o travessen el carrer. Totes i tots són de raça blanca i treballen. No obstant això, en el moment en què vam fer l’anàlisi d’aquest recurs didàctic l’índex d’atur era altíssim i fa ja molt de temps que les ciutats s’havien enriquit amb la presència migrant arribada des de molts i diferents llocs del món. El llibre de text no és, llavors, només un recurs didàctic. És també i fonamentalment una construcció discursiva, un discurs de poder que ens explica el món en una determinada direcció des d’una determinada ideologia].
Aprendre a escriure
Escriure és un acte de compromís i reivindicació que ens projecta com a subjectes, ens fa presents i ens atorga veu pròpia. Escriure és deixar constància de la veu que neix de la voluntat d’exercir la paraula, la voluntat de dir-nos coses, d’escriure amb veu pròpia, amb llengua pròpia, amb nom propi.
No em referisc, per tant, a l’escriptura mecànica, estandarditzada, no em referisc a l’escriptura de la còpia i el dictat, l’escriptura de l’examen. No em referisc a aquesta escriptura adormidora. Escriure és aprendre a triar, a fer de la paraula un moment i un espai de creació i de llibertat, en el qual entren en tensió el coneixement com a regulació i el coneixement com a emancipació.
Amb l’escriptura sembrem la memòria, obrim la reflexió, conreem el pensament. Diu Emilio Lledó. “La veu sense ressò no hauria inventat mai el temps de la història, és a dir, el temps humà. Cada època successiva hauria quedat clausurada en el seu propi opac temps”. En efecte, escriure és també un compromís amb la història.
Aprendre a pensar
El tercer aprenentatge que propose, en estreta relació amb els dos anteriors, és aprendre a pensar. Si aconseguim amb la lectura un exercici d’interpretació crític i l’escriptura ens compromet i projecta enfront del món, pensar ens involucra en una relació amb els altres, ens posa enfront de l’altre, ens proveeix d’eines per a prendre distància, analitzar, imaginar un altre món possible, i transformar el món en el qual ens hem anat fent, el món que ens ha anat fent, el món que ens ha conferit identitat imposada. Pensar és poder dir nosaltres i fer-ho amb autonomia enfront del poder, suggereix Marina Garcés. Pensar és pensar junts, no per a pensar igual, però sí per a conèixer opcions diferents i prendre decisions. Pensar ens projecta en l’espai públic a través de les paraules, del llenguatge.
Pensar requereix un temps renyit amb la pressa, per a poder prendre una distància respecte al que normalment donem per fet; aprendre a pensar és aprendre a conviure i és també ordenar la nostra experiència humana i dotar-la de sentit
Hi ha una expressió que diu “detenir-se a pensar”. En efecte, pensar requereix un temps renyit amb la pressa, per a poder prendre una distància i alhora un desplaçament respecte a això que normalment donem per fet. Aprendre a pensar i aprendre a conviure, pensar-nos críticament és aquí no sols el que ens diuen els llibres, el coneixement expert, és també el que està present en els discursos quotidians de la gent i en les seves accions quotidianes. Pensar és també pensar per a ordenar la nostra experiència humana i dotar-la de sentit.
Escriure, llegir i des del pensar junts, aprendre a viure, a viure en comunitat, en una democràcia de veritat, una comunitat d’iguals en la qual es respecte la diversitat, es reconega la diferència, es combata la desigualtat, es visca en pau, es construïsca polis, s’exerceixi el poder de manera solidària, igualitària, amiga, cooperativa, atenta, sensible, democràtica.
Òbviament, els acabe de formular un desig. La pregunta inicial era: amb quin bagatge ha de sortir el ciutadà dels nostres dies del sistema educatiu? Hi ha un mandat constitucional i un dret: el ple desenvolupament de la personalitat humana en el respecte als principis democràtics de convivència i als drets i llibertats fonamentals (art. 27 de la Constitució). Crec que la formulació que els acabe de proposar s’acosta bastant a aquest dret educatiu. I té, clar que sí, diferents concrecions per a l’aprenentatge escolar. A això se’n diu currículum i és un altre el moment del seu debat, però convindria almenys deixar aquí formulada una primera qüestió: això que estem plantejant és l’inici del debat sobre el currículum, que requereix d’un ampli debat públic que desborde clarament la discussió sobre més d’això o menys d’allò, més d’aquesta assignatura o menys d’aquesta altra.
No puc imaginar la possibilitat de reflexió i la capacitat per a pensar de manera crítica i creativa sense el concurs de les disciplines acadèmiques, de les Humanitats, les Ciències i les Arts, però això no necessàriament té per què traduir-se, per a l’aprenentatge escolar, en un format que fragmenta i separa sabers, els distancia de la vida quotidiana i els nega una condició fonamental de qualsevol pedagogia que pague la pena i és la necessitat d’aprendre a fer-se preguntes.
