Fa més d’una dècada un grup de pedagogs i pedagogues de diverses universitats públiques de l’Estat va escriure un article en defensa de la pedagogia enfront d’opinions reduccionistes que ficaven en el mateix sac a tots els pedagogs i pedagogues, i a totes les opcions didàctiques, sense argumentar els seus posicionaments. Recordaven que, per exemple, Ferrer i Guàrdia va ser afusellat per la seva pedagogia, per sortir-se de la docència de les matèries, i escrivien: “Certament, ningú pot ensenyar el que no sap, ni fer-ho bé sense tenir un bon domini dels continguts i, sobretot, sense amor pel saber. Però pensin que tenim la deformació de creure que l’educació és una mica més que ensenyar la matèria”.
Fa molt poc, en un altre article s’incloïa dins del que es qualificava com una “infinitat de propostes absurdes, [que] s’estenen per tot el sistema educatiu com una plaga” el mètode de projectes (per acostar-nos a un exemple, perquè n’hi havia altres). Desconeixen aquests autors que l’aprenentatge basat en projectes és un mètode amb més de cent anys d’existència, ideat per Kilpatrick, mestre i director d’escola, i deixeble de Dewey a la Universitat de Chicago, un dels pedagogs més importants, defensor de l’educació democràtica. Aquest mètode ja es va implementar a Espanya dins de la renovació pedagògica impulsada per la II República per mestres molt formats didàcticament, com el mestre rural Severiano Resa, autor del llibre El Método de Proyectos en una Escuela española, que el va implementar a la seva escola de Barakaldo. Va ser depurat pel franquisme.
Aquests i altres homes al costat d’altres dones (invisibilitzades fins fa poc) conformen la nostra genealogia educativa, la nostra memòria històrica educativa. Van demostrar que una altra educació és possible ja fa molt de temps. Farien bé els qui desconeixen tot això a no desqualificar, des de la ignorància, el treball de pioners i pioneres educatius que van treballar per una societat més justa, més democràtica, creant alternatives que continuen sent enormement vàlides. Chomsky, anys més tard, a La (des)educación (Crítica 2010), ens recordava: “En comptes d’adoctrinar als estudiants amb mites sobre la democràcia, l’escola hauria de comprometre’ls en la pràctica de la democràcia”.
Enfront de la pedagogia de la queixa que no ofereix, a més, cap alternativa al que es critica, Paulo Freire va defensar la pedagogia de la possibilitat, des de la cerca de tots els inèdits viables per transformar el món. L’educació, defensava, no canvia el món, però sí que canvia les persones que el transformaran. Perquè l’educació mai és neutra, ens exigeix posicionament, coherència entre les idees que defensem i les pràctiques que implementem, per això va escriure en la seva Pedagogía de la indignación (Morata 2001), on a més va parlar sobre la nostra utopia, que hem de fer tot el possible per participar en aquestes pràctiques que la faran real. Alhora defensava el caràcter polític i no neutral de l’educació en la seva Pedagogía del compromiso (Hipatia, 2009), perquè quan eduquem sempre defensem un model de societat. I en aquesta educació mai podem excloure els drets humans. Va defensar la pedagogia de la pregunta enfront de la de la resposta, perquè per ser ciutadans i ciutadanes lliures hem d’aprendre a preguntar, a argumentar, a confrontar, a decidir des de la llibertat de pensament, educar per a pensar i no per a obeir, quelcom que combat amb ferocitat l’actual ultradreta a tot el món. També ens planteja Freire a La voz del maestro (Siglo XXI 2018) que qui educa “és tant més seriós i ètic com més explicita el seu somni, sense imposar-lo”. Hem de posicionar-nos molt clarament. Sempre va defensar la necessitat de no silenciar a l’estudiantat, de deixar que la seva veu emergís. Des del respecte que li devem, Freire va escriure a la seva Pedagogía de la autonomía (Publicacions de l’Institut Paulo Freire & Denes 2003) que no havíem d’assumir una neutralitat inexistent, no teníem perquè ocultar el nostre posicionament, perquè suprimir-nos era la millor manera de no respectar al nostre estudiantat, assenyalant: “El meu paper, al contrari, és el de qui declara el dret de comparar, de triar, de trencar, de decidir i estimular l’assumpció d’aquest dret [en l’estudiantat]”.
I va defensar que l’educació és un acte d’amor, de valor. Per això també Appel i Beane, a la seva obra Escuelas democráticas (Morata 1997), ens recordaven que, en el sistema educatiu, la democràcia no s’aconsegueix per casualitat, que és necessari articular estructures i processos democràtics i, a més, crear un currículum que aporti experiències democràtiques a l’estudiantat. La defensa de la democràcia és una necessitat urgent actualment. No en va una de les primeres decisions de Bolsonaro en arribar al poder al Brasil va ser “expurgar la ideologia de Paulo Freire» i «desideologizar l’Educació”. Ódön von Horváth, a Juventud sin Dios (Nordica, 2019) retrata com en el magisteri alemany va calant l’ideari educatiu nazi, per convicció o per por, i com la llibertat de pensament va desapareixent de les aules donant pas a un adoctrinament atroç. Els seus llibres van ser cremats pels nazis.
Fa molt poc vaig saber, pel llibre de Verónica Gerber Conjunto Vacío (Pepitas de calabaza, 2017), que a la dictadura argentina es va prohibir estudiar els diagrames de Venn, perquè no interessava acostar la idea dels conjunts a les nenes i nens a l’escola, perquè el propòsit de la dictadura era “la dispersió: separar, desunir, disseminar, desaparèixer”, és a dir, impedir acostar a la infància conceptes com la comunitat o la reflexió col·lectiva. L’artista Amalia Pica a la seva exposició Venn Diagrams (under the spotlight) (2011), va incidir en aquesta mateixa idea. Es van eliminar del currículum perquè podien despertar un “pensament subversiu”.
Enfront de la vulnerabilitat que genera l’individualisme fomentat pel neoliberalisme educatiu, des de l’educació crítica hem de treballar des del compromís en la (re)construcció de la vida comunitària, teixint xarxes socials, afavorint en l’estudiantat el desenvolupament d’una consciència crítica, solidària.
Freire, en el seu llibre El grito manso (Siglo XXI 2008), planteja: “Com pot un professor masclista escoltar una dona, o un professor racista a un negre? […] Si vostè és masclista, assumeixi’s com a masclista però no es presenti com a demòcrata, vostè no té res a veure amb la democràcia. Si en canvi vostè insisteix en els seus somnis democràtics, llavors haurà de pensar a anar superant el seu masclisme, el seu classisme, el seu racisme”. És quelcom que no hem d’oblidar, es pot ser professora o professor i, alhora, defensar el sexisme, la LGTBIQfobia, el racisme o el clasismo, defensar l’odi a l’altre, a l’altra. En una ocasió, bell hooks li va dir a Freire que el seu llenguatge no incloïa a les dones, ell li va dir que tenia raó i, a partir d’aquest moment, el va fer inclusiu. Freire també va denunciar a aquelles falses feministes que exclouen del feminisme a les dones no acadèmiques, pobres, que treballen per elles a les seves cases. Perquè defensava que on ens afirmem no és en la resignació, sinó en la rebel·lia enfront de les injustícies.
No fa molt es va publicar l’article Rompiendo el Silencio en la Pedagogía Crítica, en el qual es visibilitzava un problema important, l’absència d’inclusió de la Violència de Gènere (VdG) en les publicacions de Pedagogia Crítica, incidint en què autors crítics que escriuen sobre la necessitat d’acabar amb la violència no promouen cap transformació per fer-ho, ni fan costat a les persones que sí que traslladen la teoria a accions concretes, com defensava Freire des del compromís educatiu i ciutadà. Afortunadament, no tots els autors crítics són així, i han treballat i treballen des de les noves masculinitats, en contra de la VdG que té com a finalitat aïllar les víctimes, fins i tot perseguint o assetjant als qui les secunden des de la VdG de segon ordre. Recentment també s’ha demostrat que el 40% de les persones que no actuen donant suport a les víctimes no ho fan per por a represàlies o perquè saben que si ho fan i hi ha problemes, ningú les ajudaria a elles. No es pot identificar un professor com a crític si es posiciona per aconseguir més poder al costat de persones assetjadores. Hem de visibilitzar aquestes contradiccions.
Nuccio Ordine, a Clásicos para la vida (Acantilado 2017), defensa: “L’escola, i també la universitat, haurien sobretot d’educar a les noves generacions per a l’heretgia, animant-les a prendre decisions contràries a l’ortodòxia dominant. […] caldria formar joves capaços de traduir el seu saber en un constant exercici crític”. Com defensava Freire, passar, des del compromís, del pensament a l’acció.
Fa uns anys, en unes jornades de professorat freirià, un ponent que s’autoidentificava com a deixeble de Freire i ensenyava una foto retratat al seu costat (generant el resultat oposat al qe esperava), en una sortida cultural va assetjar en una escala a una companya nostra, una mestra freirinana, valenta, decidida, compromesa. Ningú pot imaginar que algú freirià es comporti així en cap circumstància. Li van recriminar la seva conducta, però la VdG era, llavors, un tema tabú. Fa molts anys. Mai ho he oblidat. Aquest individu exhibint la seva fotografia, no era deixeble de Freire, no importa el que digués, ni el que estigui escrit en el seu currículum acadèmic. Simplement era un assetjador. Freire va escriure a la seva Pedagogía de la autonomía que “la transgressió de l’ètica no pot ser mai vista com una virtut, sinó com una ruptura amb la decència”. Estiguem alerta, doncs, en educació crítica.
He après al llarg de la meva vida del testimoni d’educadores i d’educadors crítics que demostren a la seva vida quotidiana, a les seves classes, a la seva recerca, que ho són. Maleïda la falta que els fa cap fotografia.
