La petjada de Pilar Tormo s’observa des de Novetlè, en La Costera, fins a València i l’Horta Sud, està patent en la paraula i les experiències dels seus alumnes, que recorden amb gran estima i devoció el seu pas. Tormo escriu a Històries que he viscut (Rosa Sensat), i a demanda, com diu ella, les seues vivències com a mestra i com a persona durant quatre dècades, en una Espanya acabada d’eixir del franquisme, retardada i fosca, i en un País Valencià on la llengua s’obri pas, on l’alegria es viu en les escoles i la cura es torna un sagrat entre les quatre parets d’un edifici; un edifici que, com ella afirma en el seu llibre, “canvia el món”.
He de començar preguntant-li el següent: l’escola canvia el món, o el món canvia a l’escola?
Segurament les dues afirmacions són vertaderes. Quan la realitat del món de fora de l’escola és cruel, punyent, dura… L’escola pateix. En situacions com en els camps de refugiats, una guerra, on la realitat del món és molt dura, la repercussió que té l’escola en la vida de les criatures es nota. Per tant, és evident que la realitat del món canvia a l’escola. Però l’escola és molt sanadora. És a dir, té un microclima i una vida pròpia que fa possible millorar el món. Obri un espai dedicat a pensar i aprendre, millora indubtablement la vida de les criatures, i per tant, del món, en aquest món que és excessivament individualista i competitiu. Una bona escola fa possible que hi haja canvis. Per a mi, amb la distància dels anys, el que em sembla molt important, i més en aquest moment, és que els mestres creguen que l’escola genera vida, que té vida pròpia; és a dir, que les criatures amb circumstàncies i experiències dures poden comptar amb aquesta experiència escolar i que, com diu Marina Garcés, poden salvar o afonar l’experiència humana. És així. L’escola té vida pròpia i hem de saber mimar-la, cuidar-la, atendre-la i viure-la. Paral·lelament a com la influència de la resta del que vivim esdevé una realitat que penetra. Per tant, d’alguna manera, hi ha pessics de veritat en cadascuna d’aquestes afirmacions.
En una societat que tendeix a ser individualista, com es planteja en l’escola la idea de la companyia, la col·laboració i l’ajuda mútua?
La societat, el món, som nosaltres també. I és curiós que siga individualista. El poder, una part minoritària de la societat però dominant, tracta que aquesta siga l’única manera de viure. Tanmateix, els llibres d’autoajuda i de recerca d’una altra manera de viure, creixen. El mateix món és múltiple i manifesta permanentment que el poder no ho domina tot, que les necessitats d’humanitat les sentim, encara que no les puguem satisfer. Per tant, hi ha moments de molta confusió o moments de molts canvis, com el d’ara mateix, en els quals sentim que tot i això el poder no ho ocupa tot, no és capaç de cobrir aquesta necessitat d’humanitat. I hem de saber buscar-la perquè, com que no té poder, té menys veu. Aleshores, jo crec molt que la relació és el centre de la vida humana, que som interdependents, que aquesta idea de l’autosuficiència és molt masculina, molt insatisfactòria, irreal i mentidera. Hem de fer que aquesta relació no siga de domini, sinó de reconeixement, d’autoritat, de recerca, d’intercanvi humà…
Quins són els mecanismes que es poden aplicar a l’escola per a poder aconseguir això que diu?
Saber-ho com a mestra et dona la capacitat de deixar-te tocar per la realitat que tens al davant. Marina Zambrano diu que ha de ser com un vidre, on l’altre se’ns ha de mostrar en tota la seua plenitud, i per tant deixar-nos tocar per l’altre, per les seues necessitats, per les seues inquietuds. Algunes experiències en l’escola parlen d’aquesta manera d’estar. Jo recorde quan estic en l’institut i les criatures em diuen: “Ací no farem assemblees, no?” Un sagrat per a mi, que he mamat de les pedagogies, el lloc d’escoltar-nos, de parlar… En comptes d’intentar convèncer, vaig dir: “Ací hi ha alguna cosa molt forta que m’ha de fer pensar”. Què els vaig demanar? Temps. Sent mestra, cadascuna de les dificultats i experiències t’obrin a unes altres, a la recerca ideal. A mi aquest moment no se’m pot oblidar, perquè frenar i pensar què hi ha darrere de les propostes pedagògiques que fem em sembla que obri el camí a la trobada, a la creació, a la no repetició. La vida de l’escola no pot repetir-se, no hi ha una pedagogia tancada, enllaçada, que serveix per sempre; sinó que hem d’estar de manera permanent a l’altura de les noves necessitats.
Entén llavors que no s’ha d’aplicar una única pedagogia i que s’ha d’adaptar a les condicions de les criatures?
Jo el que diria és: fes el que et funciona. La tàctica de la ploma i el tinter no passaria cap examen ni filtre de noves pedagogies, però va resultar revulsiu perquè em vaig adonar que aquelles criatures, majors però que no sabien escriure, el que estaven demanant era una situació que els provocara. Jo crec que es tracta d’això: que permanentment la teua mirada es fixe en el món de les criatures, i les pedagogies que han construït els mestres anteriors als nostres t’òbriguen a escoltar el que tens al davant. Entendre que no és un paquet tancat. Jo crec que aquest és el misteri pel qual les diferències tan grans que existeixen a l’escola de gènere i d’edat, no tant de capacitats, enriqueixen la trobada; perquè aquest és el món real i aquest no és un món d’iguals. En aquest món hi ha diferències, incomprensions, però també afinitats, i tot això configura l’escola. Aquest per a mi és un aprenentatge d’humanitat i es necessiten mestres que també ho consideren d’aquesta manera.
Parlant de la diferència i de la igualtat, en els teus escrits aculls la idea del feminisme de la diferència. Com s’adapta aquesta manera d’educar pensant en el feminisme de la diferència?
Jo sempre m’he sentit pròxima al feminisme, un feminisme que obria el món a les dones, a allò que volien ser. Però d’alguna forma, sempre dins de la reivindicació, les situava com un menys, com que la seua trajectòria pel món era de carència. Abans la lectura que feia era des de la feblesa, des del que no són, des del que no tenen… I ara em sembla una visió tremenda. Hi ha un moment en què descobrisc altra mirada: les dones han anat construint les peces fonamentals, l’atenció de la vida: des de parir, fins a tindre cura. Per tant, aquest desplaçament per col·locar al centre la vida, com diu Yayo Herrero, és tot el que les dones podem aportar. No som omnipotents, no podem amb tot; això és una mentida, una cuirassa per sentir-se fort front a l’altre. La història de les dones és justament aquesta altra manera d’estar i em sembla molt interessant i sanadora, perquè sempre ha estat present a la vida de l’escola: la cura, l’estima…
De fet, a mi com a alumna m’agradaven les matemàtiques perquè em vaig enamorar del professor. M’encantaven les matemàtiques perquè venien de la seua mà! Jo anava a les classes de biologia amb una alegria què em moria, però és que la mestra m’encantava! Tot el món tenim experiència d’això, és fonamental, és un vincle d’humanitat que fa possible que es descobrisquen interessos. Per això, la millor experiència de formació que poden tindre els mestres a la universitat és viure experiències d’aprenentatge. Que pensen sobre les que hagen viscut i que vagen estirant el fil.
Arran d’això, molt del jovent, especialment universitari, critica que hi haja massa competència entre l’alumnat i massa estudi de taula i no tanta reflexió o filosofia.
Jo crec molt en la universitat, i això que pense que està molt desfasada perquè la majoria de vegades està fonamentada en la informació. Ara la informació ja la tenim per vies tecnològiques, i això pertany a l’era passada. Hi ha molta informació i poca reflexió. La universitat ha de fer possible que cadascú puga extraure pensaments en contacte amb altres reflexions, lectures, etc. A més a més, per a mi és important distingir entre competència i competitivitat. Cal ser molt exigent, és important per al creixement. L’escola és, i ha de ser, molt competent. Hui en dia és molt permissiva, al contrari del que es pensa, i a mi això em disgusta molt perquè cada vegada que renunciem a que l’altra persona es pose en relació amb un aprenentatge que la faça créixer, és una pèrdua.
Cada vegada que renunciem a que l’altra persona es pose en relació amb un aprenentatge que la faça créixer, és una pèrdua
Conte en el seu llibre que va tindre alumnes més conflictius que no anaven a classe, i que va intentar posar de la seua part per què s’animaren a anar, a participar…
És què m’hi anava la vida! Em va la vida! Jo ho recorde amb un patiment. Aquesta funció d’anar per ells, dir “bo, aquests són uns descreguts, porten una vida que jo me la sé dominada, absolutament el sistema els expulsa de la vida” i jo creia que tenia una possibilitat, una. No la vareta màgica, és clar; però que no podien renunciar, i convertir així el que vas vivint en una oportunitat. Jo recorde patir i adoptar la posició de tirar endavant, de creure que això és possible, que la teua presència ho fa possible i que ja aprendràs si no saps. Aprens fent.
Ha estat molt vinculada a moviments socials, polítics, que també afavoreixen que no haja eixa exclusió, dedicada a assemblees… Com expose aquesta manera seua de viure dins de l’escola?
Jo crec que ni naixem sols, perquè naixem en relació amb una mare, ni ens fem en solitari. Arran d’això, he tingut la necessitat d’envoltar-me de gent de la qual vols aprendre. A més a més, considere que el capitalisme destrueix el món. De fet, molts dels capitalistes actuals no pensen a salvar el planeta, sinó que estan creant una fantasia fora. Jo estic convençuda que el capitalisme és un destructor i un devorador, però no solament del planeta, sinó també per a nosaltres mateixos. Aquesta manera de veure la situació genera insatisfacció, però jo he tingut la sort què sempre m’he trobat pròxima a moviments renovadors de pedagogia a l’escola, en la recerca de noves formes d’estar a l’educació que possibilitaren el creixement humà, que han sigut imprescindibles en la meua vida. Formar part d’aquests moviments és pensar junt amb altres per intercanviar experiència, per donar passes endavant i és una altra manera d’entendre no solament l’escola, sinó el món, i també el món fora de l’escola, perquè si el món es va destruint, aquest element destructor t’erosiona i et fa patir. Una mestra que fa tot això fora, també ho fa dins de l’escola i no domina a les criatures, sinó que estableix una relació amb elles i enriqueix el món.
Creu que la virtualitat actual a causa de la pandèmia ha empitjorat la relació entre professorat i alumnat i entre persones en general?
Jo el que crec és que el capitalisme, des de fa molts anys, preparava l’assalt tecnològic a la vida privada, a allò més sensible dels éssers humans com l’educació, la sanitat… I no sabia com fer-ho, anava a poc a poc. De cop i volta, la pandèmia ho va possibilitar. Al curs 2019-2020 els mestres havien pogut crear una relació amb els alumnes i, encara que el que va ocórrer va ser de cop i volta i molt bèstia, com que la relació estava creada, la pandèmia no la va tallar. Però ara és diferent perquè ve per a instal·lar-se i substituir-la. Ja no és un recurs més. El problema és que la comunicació virtual no és la real; necessitem un cos, necessitem la mirada de qui tenim davant; estem en la mirada de l’altre, i això és el que ens fa humans. A la sanitat la substitució entra a lo bèstia, i el titular serà “pel teu bé”, sempre, perquè és més eficaç, més ràpid… Però perdem molt. En l’àmbit laboral s’obri la disgregació, l’atomització de la vida laboral que fa que tornem a etapes esclavistes d’usar i tirar del treballador perquè el treball, com que s’ha fet virtual, o tecnològicament sense establir una relació i sense presència, a poc a poc va envaint l’esfera d’allò personal i familiar. A canvi no saps a qui tens darrere.
Davant aquest canvi, la societat demana que no es renuncie a aquest espai d’allò comú que és l’escola. Aquest espai on ens humanitzem, on ens barallem i busquem després la manera d’arribar a acords, aquest espai de vida. L’escola, hui en dia més que mai, ha de lluitar per ser aquest espai, i treballar les percepcions, el que vegem.
El capitalisme fa molts anys que preparava l’assalt tecnològic a la vida privada, a allò més sensible dels éssers humans, no sabia com fer-ho i de cop i volta la pandèmia ho va possibilitar
També li agrada acostar-te a la gent, viure als pobles on està l’escola… L’exemple de Gúdar. Per què és tan important per a vosté viure al mateix poble on fa escola?
Si la meua percepció de la realitat és la realitat en la qual visc, jo puc pensar-la, no me l’han de contar, i viure-la de la meua manera. I jo, d’una manera natural, sempre he viscut en els pobles on he treballat. I ha sigut fantàstic! M’ha fet prendre contacte amb aquesta realitat i sempre he eixit guanyant, encara que d’entrada haja estat hostil, com la de Gúdar. Jo en la vida havia plorat en entrar a un poble, i ho vaig fer. En el llibre no conte ni un cèntim. Quan puge al poble ho faig plorant, pensant: “Què he fet jo per a estar ací?”. Era la primera mestra que vivia al poble des d’abans de la guerra civil i, a més a més, tots convencent-me que els mestres es quedaven al poble de baix perquè d’aquesta manera quan arribava la neu ja no tenien escola i jo tindria més vacances. La casa dels mestres era un magatzem ple de trastos! D’una manera hostil la realitat de vegades se’t presenta, però viure allà on m’ha portat l’escola ha sigut molt enriquidor perquè vius la realitat del lloc.
Com va viure en l’escola el postfranquisme?
Jo entre en un postfranquisme que té por a la democràcia i al que passarà. El pitjor de qualsevol dictadura és quan t’incorpores l’autocensura i reconeixes el poder de l’altre. I en aquest reconeixement tu et fas xicotet i desapareixes. Sort que els mestres que jo em vaig trobar a partir del 72 volien canviar aquesta escola trista, marrida, fosca… Fosca fins i tot en la pintura, en els materials… Jo no tenia ni idea del que havia significat la República, va ser Carmen Agulló qui me la rescatà: unes escoles imponents, de llum, de contacte en la natura… I el franquisme tanca tot això. Els edificis de les escoles franquistes, les primeres a les quals vaig anar, Novetlè i Algemesí, eren tètrics, tot just una finestreta allà dalt. Però jo em vaig trobar de seguida amb molts mestres que canviàvem aquesta situació sense demanar permís, sentíem que era necessari. Gonçal Anaya deia que l’única fidelitat del mestre és el seu alumne, i això ho vaig trobar en aquests mestres, que malgrat tindre unes lleis i un sistema educatiu horrible, introduïren a l’escola una alegria. Els problemes, el temps lliure, cantar, aprendre… Era un goig. Tot passava pel mestre. Era qui creava aquesta manera, i jo crec que es produïa un contrast entre un sistema molt autoritari i unes experiències; molt locals, és veritat, molt particulars, però que obrien una altra manera de ser mestre i viure el nostre ofici.
Té la petjada de la seua mare alguna relació amb el projecte ‘Aprenem entre dones’?
Aprendre entre dones és un projecte gràcies al qual vaig poder experimentar molt amb aquesta actitud de mares: ajudar al fill perquè els vaja bé a l’escola. Per a mi el valencià és sagrat i on jo em trobava fent escola en valencià eren zones amb molta immigració. Les mares em deien sempre que ja no podien ajudar al seu fill perquè no sabien la llengua. Aleshores, quan em vaig jubilar, vaig pensar que era el moment de dur a terme un projecte com aquest. Va ser preciós i he aprés… però moltíssim! Per a elles era el moment d’aprendre una llengua i també aprendre a parlar d’una altra manera, des de cadascuna.
Per altra banda, pense que entre les mares i les filles hi ha una relació diferent de la que n’hi ha entre fills i mares. Entre la mare i la filla es dona la tensió generacional normal, i una altra tensió, la demanda de la mare, dona, per què la filla no renuncie a ser filla, dona. Per a la filla això és complex, perquè ha de saber distingir allò que queda d’ella de sa mare, i allò que emana d’ella mateixa. Ma mare va ser una dona d’estudis i he tingut un pare exquisit. Recorde que quan tocaven el timbre a ma casa, jo anava corrent perquè em donava vergonya que veiessen a mon pare amb un davantal. Després això et fa pensar en la sort que vaig tindre. A ma casa es descomptava que havia d’estudiar igual que els meus germans i ella ens deia: “No és precís per a una dona ni casar-se ni tindre fills”. Aquest terme, “no és precís”, em posa la mesura. És preciós. Ella no diu que és dolent, al contrari, està satisfeta perquè té quatre criatures, però ha de ser una experiència lliure. Quan la mare no està perquè no exerceix, es nota. Es veu en el nostre vocabulari, amb les frases fetes castellanes “se te ha ido de madre” o “esto es un desmadre”. És a dir, la mare situa un camí de relació humana que cal rescatar i revisitar.
Per acabar, què és per a vosté ser i fer escola?
L’escola és un espai que dona possibilitats d’humanitat a tot el que accedeix a ella, tant les criatures com els mestres compartim un espai privilegiat. Per als mestres, i per a mi, ha sigut l’oportunitat constant de preguntar-se què és aprendre, com aprenem les persones… en aquest sentit relacional de l’educació que fa aproximar-te a la vida d’un altre ésser humà que no eres tu. En aquest entramat de l’educació sempre tens la carpeta oberta de la recerca, d’anar buscant noves formes que t’aproximen a una manera d’estar en la qual sempre estàs aprenent, perquè sempre hi ha coses i respostes que no entens, i preguntes que et fas de manera contínua, igual que la vida. I jo crec que això és un privilegi que té el nostre ofici respecte d’altres. A més a més, independentment, crec que l’ésser humà no pot renunciar al fet que el treball forme part de la nostra vida.
