La generació adulta, la que té la responsabilitat d’educar, té un menor coneixement de les tecnologies digitals, dels aparells que les generacions joves maneguen alegrement. No som prou conscients de les possibilitats dels aparells. No deixem sortir sola de casa a una criatura i potser disposa, sense supervisió, d’una tauleta o un mòbil: com si tingués la porta oberta per sortir a qualsevol hora i anar a qualsevol lloc. Acompanyar, posar límits, també inclou la supervisió de les pantalles d’ús habitual.
Potser critiquem els comportaments però no busquem raons ni explicacions. Hi ha un malestar a la societat que ens afecta: els adolescents el viuen a flor de pell, això explica (no justifica) els comportaments incívics que protagonitzen.
Són equivocades moltes de les crítiques negatives que es fan davant les trobades multitudinàries, perquè necessiten temps i espais per trobar-se en grup, per compartir, per sentir-se propers, per experimentar i descobrir, fins i tot necessiten una certa teràpia de grup. Perquè aspiren a una altra manera de viure, a una altra societat i no a la que han trobat. Han de provar, han de temptejar, s’han d’equivocar… i han de sentir que hi ha unes persones adultes a prop seu, al seu costat, que si fes falta els donarien un cop de mà.
No es tracta de decidir per ells, es tracta de caminar junts cadascú a la seva manera. És molt important que notin que se’ls estima facin el que facin. Caldrà conservar la paciència, alimentar l’esperança. Serem els adults els que haurem de comprendre i apropar-nos als adolescents; ells no ho faran amb nosaltres, no els correspon fer-ho. Sense límits es senten abandonats.
Interpretar una conducta ajuda més que reprimir-la. Cal censurar els fets, no les persones. Mai se’ns haurien d’escapar expressions com “ets dolent”, “no canviaràs mai”, “ets insuportable”… Potenciar l’autonomia dels i les adolescents és fonamental i cal donar-los confiança.
Volen viure el present, potser més que fa uns anys. Les tecnologies els ajuden i ho necessiten atesa la gran quantitat d’estímuls que reben des de petits i en tots els àmbits on es mouen. En Janusz Korczak, pedagog polonès mort als camps d’extermini del règim nazi, va elaborar una llista de drets dels infants als anys trenta del segle passat. Hi incloïa el dret a viure el present [1].
Es rebel·len (necessiten rebel·lar-se) contra el món adult, contra les figures de mare, pare, profes. Ens preocupa una criatura que ens desafia contínuament i fem bé de preocupar-nos; però si alguna no es rebel·la en tota l’ESO també cal esbrinar què passa.
Per tot això, venen a tomb unes quantes ratlles sobre el fenomen del Joc del calamar, sobretot després de l’exagerada repercussió mediàtica que ha tingut.
Hi ha adults, hi ha educadors preocupats perquè menors d’edat vegin escenes violentes a la pantalla del televisor, de la tauleta o del mòbil. A la vida real aquestes criatures o adolescents estan veient escenes greus de violència, agressions, assassinats, violacions… I altres violències que no s’anomenen com a tals: desnonaments, pobresa energètica, propaganda de menjars bons per a animals mentre una tercera part de les famílies catalanes no tenen correctament coberta les necessitats alimentícies, persones obligades a exercir la prostitució; per no parlar de les repercussions del canvi climàtic que estem patint. O de la pornografia que veuen habitualment adolescents i preadolescents.
Les escenes del Joc del Calamar són violentes, però les violències que hem citat són mes greus; i no semblen preocupar tant a les opinions publicades als mitjans de desinformació i a les xarxes socials controlades.
Les escenes del Joc del Calamar són violentes, però els adolescents veuen violències més greus que no s’anomenen com a tals: desnonaments, pobresa energètica, fam, prostitució, canvi climàtic, pornografia…
A alguns centres escolars els jocs imiten les seqüències del Calamar; un fet que ha passat habitualment: infants i adolescents imiten el que veuen a les pantalles. I, sense pantalles, de petits jugàvem a matar. Fa uns anys eren els programes que es veien a la TV, ara hi ha multitud de canals en obert, plataformes de pagament, xarxes socials, i tenen a la seva disposició diferents aparells que faciliten molt l’accés a les programacions. Una manera de fer negoci amb el temps d’oci.
És un fenomen del sistema econòmic que domina les nostres societats i les nostres vides, el capitalisme. Les estratègies publicitàries aconsegueixen fer-nos comprar objectes que després ens són poc útils o seguir sèries que sense la propaganda passarien pràcticament desconegudes. Netflix s’ha apuntat un bon èxit amb el Joc del Calamar, ha aconseguit que el vegin milions de persones a tot el món; de les que tenen accés a les seves plataformes (que no són ni de bon tros la majoria dels habitants del món). Ens pot fer reflexionar sobre el grau de llibertat real que tenim front al poder de les tecnologies posades al servei del poderosos. I la qualitat de les relacions personals que mantenim. El mercat va darrera l’èxit econòmic i, per tant, frena les solidaritats, ens individualitza, ens fa oblidar que som part d’un nosaltres. Aquesta mena d’oci ens imposa uns criteris estandarditzats i impersonals i frena la convivència. La solidaritat i la responsabilitat fonamenten l’ètica que ens humanitza i que evitaria l’incivisme.
Un altre aspecte és el puritanisme sexual. Des de fa molt temps s’intenten limitar les escenes d’índole sexual i no tant les de violència. Això és clar en les pel·lícules censurades sota el franquisme i encara després. Preocupava molt més als educadors que els infants i joves veiessin sexe que no pas matances i violències variades. La sèrie que comentem manté el mateix criteri: el sexe pràcticament no apareix. I el masclisme està molt present, com toca a tot programa que defensa les ideologies dominats a la nostra societat.
He llegit alguna opinió que afirma que hi ha una mínima crítica al sistema capitalista. Les persones que participen als jocs i s’hi juguen la vida representen a marginades per culpa del model econòmic que patim (malgrat queda clar que són responsables de la seva greu situació). Quantes persones perden la vida intentant arribar a Europa o als USA? La paròdia de morir per aconseguir un gran premi és una paròdia insultant per a totes aquelles que moren buscant millorar la seva situació o un futur per als seus fills i filles.
Els límits són necessaris en la nostra societat; ens fan falta normes que conformin la convivència. Per créixer i madurar, per arribar a ser autònoms i a viure en llibertat la vida adulta cal un aprenentatge en les etapes maduratives. És una tasca que ens toca a totes les persones implicades en l’educació: a casa, a les escoles o instituts, als esplais, als clubs esportius i un llarg etcètera. L’infant i l’adolescent han de saber el que està bé o està malament. Han de saber quan transgredeixen les normes o quan les compleixen. Així podran incomplir-les per rebel·lar-se, però sabent el que fan, no amb la inconsciència que malauradament trobem a una part dels nostres adolescents.
No podem fer la nostra tasca d’adults que volen educar sense conèixer com són, sense exigir-los de manera afectuosa, alhora que ens exigim nosaltres mateixos. L’objectiu serà aconseguir la seva autonomia, que no ens necessitin veure’ns al seu davant per actuar de manera responsable… i si confiem en ells ho percebran, se sentiran més segurs, se sentiran acompanyats; ens veuran sempre al seu costat encara que no hi siguem físicament.
[1] La declaració de drets de l’infant de Janusz Korczak (1878-1942) Polònia
- L’infant té dret a l’amor.
- L’infant té dret al respecte.
- L’infant té dret a gaudir de les millors condicions per a la seva creixença i el seu desenvolupament.
- L’infant té dret de viure en el present.
- L’infant té dret de ser ell mateix, ella mateixa.
- L’infant té dret a l’error.
- L’infant té dret a ser pres seriosament.
- L’infant té dret a ser apreciat per allò que ell és.
- L’infant té el dret de desitjar, de demanar, de reclamar.
- L’infant té dret a tenir secrets.
- L’infant té el dret a una mentida, una equivocació, un furt ocasionals.
- L’infant té el dret que hom li respecti els seus béns i el seu pressupost.
- L’infant té dret a l’educació.
- L’infant té dret a resistir les influències educatives que entren en conflicte amb les seves creences.
- L’infant té dret a protestar contra una injustícia.
- L’infant té dret a un tribunal d’infants on ell pugui jutjar i ser jutjat pels seus iguals.
- L’infant té dret a ser defensat davant d’un tribunal de justícia especialitzat en la infància.
- L’infant té el dret a què hom li respecti la seva tristesa.
- L’infant té el dret de conversar íntimament amb Déu.
- L’infant té dret a morir prematurament.