La digitalització de l’educació a les aules ha estat un dels objectius més recurrents en els darrers anys. Basant-se en una necessitat imprescindible per avançar i per adaptar-se a les demandes de la societat, en els últims cursos els programes polítics han inclòs aquest objectiu, d’una forma més o menys prioritària. Aules ben equipades; educar aplicant les preposicions amb, en. des de. sobre les TIC; no a l’aula d’informàtica; les TIC sempre dins l’aula; les TIC ja invisibles; les TIC ubiques, etc. Podem anar afegint expressions ben sonants i objectius de tot tipus i tendències, incloses competències i habilitats.
En paral·lel a aquestes propostes sovint s’afegia i es publicava qui posava els diners per a l’assoliment TIC: segons qui financés, segons les partides i assignacions pressupostàries, segons les decisions i els colors polítics, d’acord amb les negociacions… I ara, a més, la caixa sembla que disposa de diners finalistes de fons europeus que, pel que es dedueix, s’han de gastar per assolir objectius de polítiques TIC a les aules. Tot per sumar objectius (millor si són amb diners europeus), indicadors de resultats, propostes que s’han d’aconseguir amb una maquinària que funciona depenent no de peces ni només de paperassa oficial (ara en digital) sinó de persones i les seves realitats, de centres i els seus equipaments, de projectes de centre i de direcció que, tot plegat, el conjunt sovint s’embolica i es cobreix amb paraules màgiques: autonomia de centre, projectes de centre, identitats i singularitats de centre.
A més, en el sector públic, si els esforços per tirar endavant les paraules màgiques s’enfrontaven a diversos entrebancs, un dels quals i molt notable és el canvi i incorporació contínua de professorat nou cada curs (i tornem a començar i a encaixar a tothom amb l’estructura creada), ara, a dos mesos d’haver iniciat l’actual, les direccions ens podem trobar amb persones que s’impliquen en allò que la normativa els permet: sortir del claustre i anar com a mentors o mentores d’un grup de centres fins l’estiu de 2023, amb una recompensa econòmica acceptable, se suposa que europea. Una altra vegada: professorat substitut, posem al dia, encaixem i seguim. No es podria haver planificat per al mes de juliol, mes de formació i que fos obligatòria? Ha de ser durant el curs, se suposa que amb la suma de més tardes de formació, desmuntant les planificacions previstes?
Més realitats
Des del dia a dia d’aquestes aules i des de la gestió en la direcció, les realitats són molt diverses, els ritmes relacionats amb les TIC també i el convenciment de veure-les com imprescindibles… Doncs depèn de molts aspectes, circumstàncies i condicions. Sovint el dubte no està tant en el convenciment, sinó en la impossibilitat de donar abast a tot, perquè sembla que tot cap en les aules, tot s’ha de fer i cal aconseguir-ho. Aules potser estressants i estressades. Ja que es parla molt de salut individual (física i mental) com a efecte de la pandèmia, les conseqüències també arriben a les aules en el seu conjunt. Quina és la salut de les aules, en tots els sentits?
Els que portem molts anys convivint amb les TIC de forma intensiva a les aules (prop de 24 cursos, implicats en programes i projectes que solien estar a l’abast de tothom), deduïm ara que l’emergència provocada per la covid va fer despertar el recurs tecnològic com la gran i única panacea o solució per seguir endavant. Unes tecnologies que feia uns quants anys que ja hi eren al servei de l’educació i dels programes dels governants de torn, impulsades, desinflades, potser fins i tot oblidades o diluïdes dins d’altres i nous termes. Hem conegut projectes i propostes innovadores. Com han impactat en els centres educatius és una incògnita que segur que responen les autoritats educatives, tot i que qui més i millor coneix el mapa i radiografia de cada centre és el seu professorat.
Pandèmies
Dèiem que el virus de la covid ens ha descobert que les TIC són imprescindibles. Menys mal que una pandèmia ha provocat ni que sigui només aquest efecte positiu: l’impuls de la digitalització de les aules, amb una immensa pluja d’ordinadors i connectivitat per tot arreu (cafè per a tots), pagat amb diners públics, a disposició de docents i alumnat. Mai havíem estat tan agraciats. Benvingut el gran i necessari detall en préstec, també diuen que en nom de l’equitat.
Sempre agraint el gran treball i planificació de les autoritats educatives per aconseguir ordinadors i connectivitat per a qui vulgui, tot i que una minoria plantegem algunes objeccions, ara apareix un altre enemic, extern: la manca de semiconductors, el trencament de la cadena de subministraments i l’efecte de no poder complir els terminis, amb centres i alumnat que esperaran el préstec fins a quan arribin els equips, es diu que potser al juny de 2022.
I després de tants ordinadors, els mentors i les mentores digitals. Però, en la planificació actual, què han de ser abans: els mentors o els ordinadors? Estar formats per rebre els equips i saber com aprendre amb la tecnologia o a l’inrevés?
La covid ens ha obert els ulls a unes pantalles i a programes educatius que ja existien, ens ha mostrat les possibilitats de trencar els espais i les parets (físics, digitals, en el núvol), els horaris (curriculars o no, amb la possibilitat de ser molt versàtils si es permetien), augmentar el professorat que ensenyava (docents del centre, docents digitals, entre iguals, de d’altres cultures), familiaritzar-se amb formats distints per aprendre, gaudir d’auxiliars reals o no, tangibles o intangibles. Aquesta pandèmia també ens ha mostrat les mancances i ens ha ajudat a obrir els ulls per millorar el que es feia amb molts esforços i dedicació. En tot cas, extrapolant, podem deduir que hi ha altres tipus de pandèmies que ara no toca enumerar aquí.
Diccionaris
Els programes impulsors de les TIC a les aules i els equipaments (com ha passat en altres ocasions) han anat acompanyats de documents que recollien paraules, vells i nous termes amb semàntiques concretes. Desplegaven el seu significat en els centres educatius i solien estar acompanyats d’actuacions executives. La terminologia es podia relacionar entre ella, una paraula o expressió podia estar inclosa en una altra o no, ser sinònimes o ser continuistes (mai antònimes!). Hem llegit i escoltat moltes. Per exemple: acompanyament, transformació, innovació, experimentació, gestió del canvi, empoderament, lideratge, maduresa digital, bretxa (o escletxa) digital, facilitadors, orientadors, curadors, tutors, supervisors, assessors, acompanyants, impulsors, guies, coachs. I ara ressorgeix i s’incorpora una altra a la llista, no nova però també necessària en aquests moments: mentors (mentoring). Potser alguns termes responen a inèrcies mentals per repetir el mateix d’una altra forma.
Cada paraula és tot un món i té el seu sentit. Algunes són imprescindibles haver de citar-les en qualsevol posada en comú, en un nou programa o document educatiu, en grups de treball, conferències, xerrades, jornades o articles (qui escriu és un bon exemple). Formen part d’un ecosistema que es relaciona amb canvis i transformacions pedagògiques que impliquen a molt professorat. Segur que tot demostra progrés, necessitat i canvi positiu. Però també cada paraula va acompanyada de connotacions i denotacions que defineixen aspectes concrets, superficials i/o profunds.
Mentories
Tot i que el concepte és antic, molt usat en altres camps i idiomes, per deduccions personals en educació s’ha vist cobert per diferents capes, cadascuna amb un terme, uns citats abans i altres nous que es van acumulant a sobre.
Tal com diuen les enciclopèdies, l’origen de la paraula i el seu significat es remunta a Grècia, al personatge d’Homero anomenat Ulises del llibre L’odisea. Internet aporta etimologies i documentació al respecte. Aplicant idees trobades en l’ús d’aquest terme en el món econòmic i empresarial, es pot descobrir la mentoria natural (informal i no intencional), la intencional (formal o sistèmica), entre pars d’estudiants i/o docents, vinguda des de fora a través d’experts formats per a l’ocasió, amb interacció flexible i simètrica, ajut entre iguals. I també la mentoria fruit d’estratègies particulars de centres que han descobert fa temps la millor solució interna per aconseguir els objectius que poden emparentar-se, més o menys, amb un mentor oficial.
El concepte de la mentoria sempre ha de venir de fora del centre o s’ha d’impulsar des de l’interior? Ha de tenir uns quants centres a la vegada, amb les seves particularitats, diferències i velocitats? Ha d’incentivar les TIC al màxim en tots els ordres de funcionament d’un centre educatiu? Ha de lluitar per assolir del tot les competències i habilitats digitals de l’ensenyament en format digital i tot allò que recull el Pla TAC (si està fet), ara reconvertit en un nou terme: Entorn Digital de Centre?
Les autoritats impulsores de la figura de mentor/mentora són les que responen les qüestions i estem segurs que ho tenen tot molt ben planificat. Potser ens falta el seu coneixement en profunditat. Ens fiem de persones de centres que ja s’han acostat al procés de mentoria digital, la gran feina que implica, la quantitat d’hores i la seva estructuració formativa. Tot convivint a la vegada amb l’organització del curs pròpia del centre educatiu. Benvingut sigui tot i més per aconseguir l’autèntica transformació digital de les aules.
Possibles estratègies
Per si serveix d’ajut o orientació, de forma general fins ara els centres educatius TIC hem tingut present una determinada concepció de la mentoria per funcionar: entre iguals, amb docents interns, d’altres en actiu procedents de centres TIC experimentats en algun aspecte, grups de treball interns o externs, mentories verticals i horitzontals, fins i tot alumnat que els seus ensenyaments s’acosten a una mentoria, en un moment concret. Per què no?
Estratègies específiques utilitzades, de forma més ampla:
- Establiment de formacions internes per a docents, aprofitant persones més expertes de cada centre o convidant referents de fora, a vegades encertant i d’altres no tant però sempre amb la voluntat de compartir i sovint gratis.
- Assistència a la gran quantitat de propostes formatives que han arribat per vies oficials, institucionals, d’entitats diverses o
- Impuls de formacions entre iguals, programades o espontànies d’acord amb les necessitats de curt termini, pensant en mig i llarg termini.
- Anàlisi d’estudis de casos i bones practiques portades a terme, en el mateix centre o en d’altres, conegudes de forma directa, publicades o exposades en congressos, jornades, formacions,
- Grups de treball interns i externs.
- Formar part de projectes i propostes innovadores on les TIC estaven presents o no eren evidents per ser ja dins.
- L’alumnat com a mentor en les classes, d’ajut a companys i també a docents en aspectes concrets.
- L’automentoria com autoaprenentatge continu en un procés de reciclatge, i actualització constants, en un entorn de contínua curiositat docent.
- Banc de recursos i de persones: saber a qui i a on consultar quan es necessita, de dins o de fora del centre. Cal disposar d’una bona agenda personal o demanar ajuts, per exemple a Centre de Recursos Pedagògics o a referents del Departament d’Educació.
- Espais digitals específics que, apart d’incloure punts anteriors, són una font constant d’intercanvis, de compartir, d’aportar propostes, de generar debats, de respondre dubtes o d’orientar per trobar solucions. Seguiren Twitter a algunes persones expertes és un temps ben invertit, tota una font de sabers, que s’alimenten amb molts comentaris i aportacions, no sempre tots de gran qualitat, com sovint passa en les xarxes socials.
Més possibles mentories
A més de la mentoria digital, definida com l’autoritat competent ja ha determinat, per altres ocasions –hi hagi fons europeus o d’aquí– abundem en la paraula i proposem algunes idees, que poden encaixar en el concepte que citem o no, en la feina del professorat i equip directiu de cada centre (sense generar més estrès, clar) o bé que poden ser d’altres línies de treball o d’assessorament als centres educatius, des del nostre punt de vista més que necessàries:
- Mentories que ajudin a trencar moltes bretxes que hi ha als centres des de fa anys, tot i que sempre s’ha de tenir una escala de prioritats. Cada centre és singular i sap quines són.
- Mentories per orientar en la complexitat d’un món en canvi continu, a on som i a on anirà el nostre alumnat.
- Mentories per a la utilització didàctica de tots els dispositius, aplicacions, recursos i novetats, inclosos els telèfons mòbils, restringits o prohibits en molts centres en ple segle XXI.
- Mentories socials per educar en responsabilitat individual: no pot haver una persona policia per a cada ciutadà perquè la societat visqui segura
- Mentories sanitàries, no només en temps de pandèmies.
- Mentories emocionals per entendre’ns i entendre.
- Mentories del sisè sentit per preveure, veure més enllà en mig d’incerteses, dubtes i caos, amb un pensament positiu i crític però també realista.
- Mentories que analitzin el tractament del gènere i dels drets humans relacionats amb les TIC.
- Mentories que abastin els efectes dels pensaments digitals complexos i de les informacions digitals contínues, amb sobresaturació i infoxicació: pensar amb mentalitat en digital significa interioritzar inputs que estan al nostre costat: lectures, escriptures, multimèdia, composició de les informacions, fonts, xarxes socials, poder d’abstracció i capacitat de conclusions raonades, moments de reflexió sobre la nostra salut i higiene en digital, o els perills que genera el món digital, fins i tot relacionats amb la integritat física, per exemple degut a les selfies en llocs perillosos, anorèxia, bulímia, subestima, intents de suïcidi, assetjaments diversos, etc.
- Mentories capacitades per a la integració afectiva de la tecnologia en l’aprenentatge.
- Mentories per entendre les situacions covid i les seqüeles físiques i mentals, una de les quals pot ser l’excés de presència en el món digital.
- Mentories per tractar sobre la possible deshumanització digital degut a prioritats, modes, hàbits i respostes urgents a temes mal enfocats, abusos, sobreexplotació, sense que ningú expliqui on són els límits digitals de les actuacions humanes pròpies i alienes.
Les TIC ja no són tecnologies noves en educació. El context actual les torna a acostar als centres quan d’una forma o d’altra ja hi eren dins. És una oportunitat més per formar al ritme dels temps actuals, pensant en el futur des del present. Desitgem i esperem que aquesta vegada sigui la definitiva i no una més que se suma a les anteriors. És una responsabilitat compartida.
