Un cop més el debat sobre la llengua catalana en l’educació s’ha tornat a encendre. Començaré afirmant que la qüestió principal a debatre avui és de naturalesa pedagògica, de model competencial lingüístic, no de percentatges curriculars, com es pensa des de desfasats paradigmes curriculars. En l’actual situació és impensable que es pugui aconseguir el consens que va tenir la Llei d’Educació de Catalunya, del 10 de juliol de l’any 2009 (LEC). Venim parlant, infructuosament, de la necessitat d’un pacte escolar des del 1983. Avui predomina el dissentiment, la confrontació i la bronca permanent: a les antípodes de la voluntat política que va fer possible l’acord en la redacció dels articles 3 i 27 de la Constitució Espanyola.
Des de juny del 2010 no han deixat de qüestionar el model educatiu i lingüístic català, construït al llarg dels darrers trenta anys i sancionat per la LEC. Els atacs frontals al model educatiu propi i a la singular regulació de l’educació establerta i vigent a Catalunya, obliguen a vindicar l’escola catalana, com una prioritat cultural clau. Vindicar l’escola catalana és voler una escola catalana en llengua i continguts; integrada i oberta a tothom; una escola de qualitat; que compti amb el valor educatiu i socialitzador del lleure i promogui el dret de tots els alumnes a accedir-hi en condicions d’igualtat. Periòdicament el model educatiu català és sotmès a atacs, des de diversos fronts i amb diversos pretextes. Sempre que el català ha avançat en l’educació s’ ha repetit un patró similar.
Entenc que el punt de partida ha de ser la situació real i els usos lingüístics concrets, molt diferents segons els territoris, les comarques i fins i tot els centres de què es tracti i el tema central els processos i aprenentatges lingüístics, personalitzats i contextualitzats. Les característiques dels diferents territoris, el variat i diferent domini lingüístic en cada situació concreta i la personalització de l’educació son els criteris a tenir presents, d’entrada, en la necessària adequació de la normativa i el règim lingüístic del sistema educatiu català a les realitats socials d’un nou temps. Aquests elements són quelcom previ al disseny de les polítiques educatives a implementar i dels projectes lingüístics dels centres. L’objectiu a assolir no pot ser un altre que tots els infants i joves, sigui quin sigui el seu origen i la llengua materna que parlin, tinguin un nivell bàsic lingüístic igual, a la finalització de l’educació obligatòria. Les actuacions prioritàries a emprendre són la formació específica dels agents educatius que hi intervenen (del professorat fins als monitors), la creació de noves eines digitals i la seva eficient difusió i la disponibilitat de recursos a peu d’aula.
En el món del lleure recordem com fa dècades que als esplais, en les activitats del temps educatiu del migdia i les extraescolars, venim fent ús preferent del català quotidianament, contribuint, així, a la socialització en català de molts infants, joves i famílies en llocs on el català és llengua minoritària. No podem abandonar l’ús educatiu del català en entorns poc catalanitzats, en tants i tants barris en els quals l’hegemonia lingüística és, aclaparadorament, de la llengua castellana, per raons històriques, demogràfiques i socials de tots ben conegudes.
El cert és que el marc legal vigent, consensuat en la LEC, s’ha vist desbordat amb el pas del anys, per la creixent complexitat del problema i pel plurilingüisme imprescindible en la societat global i digital en què vivim. Les coses no s’han fet, o no s’han pogut fer, com hauria estat desitjable i possible en un context menys controvertit i menys enverinat pel partidisme.
És trist i decebedor comprovar que, per raons ideològiques i polítiques, no s’afronta el tema a fons i que mai falti qui utilitza la llengua en l’educació com un instrument de divisió i conflictivitat. L’ús preferent del català i la immersió lingüística, per més que hagin de posar-se al dia, no mereixen l’espectacle demagògic que s’està donant aquests darrers mesos. Fa just tres anys, l’escola catalana “adoctrinava”, però no ho feia aquell ministre que pretenia castellanitzar-la. Ara, resulta que estaria practicant “l’apartheid lingüístic” o actuant “com els nazis”, però no ho farien aquells que, governant o a l’oposició, s’han oblidat, excepte quan erosiona al rival polític, d’estimular eficaçment les llengües minoritàries i cooficials com una riquesa compartida. Són els mateixos que reiteradament han fet en el passat i fan impossible, encara avui, el pacte escolar. És una història, llarga i esgotadora, que ve de molt lluny.
Segueix essent necessària la defensa la llengua catalana i la promoció del seu ús en l’educació, si volem una Catalunya que sigui un sol poble, una societat plural, rica en la seva diversitat, respectuosa i inclusiva. És precisament això el que podria estar en joc. El reduccionisme, el simplisme, la simple mentida o la negació de problemes mal resolts no creen, precisament, el clima propici per fer un debat seré com necessitem avui. Estant així les coses, no es pot desaprofitar l’oportunitat que brinda la proposta de “Pacte Nacional per la Llengua”, feta des del Govern català. No fa falta dir com desitgem que la majoria més àmplia possible dels partits polítics i les entitats socioeducatives catalanes actuïn en conseqüència i s’hi posin amb lucidesa, voluntat d’acord i visió de país.
