Manel García (Barcelona, 1967) és mestre des de fa 30 anys. Va començar sent professor de filosofia a l’educació secundària el 1991 i el 2021 va fer el salt a la Universitat de Barcelona, on exerceix de professor d’Història. L’ensenyament públic sempre ha estat casa seva i, per això, després de tres dècades, ha decidit dedicar-li un llibre. Finlàndia (Arpa, 2022) és “un pamflet en defensa de l’educació pública”, que García escriu perquè se sent “carregat de raons”. No és un llibre metodològic, ni farcit d’estadístiques o dades. Per a dades i per a posar notes ja estan les PAU, les PISA o les Proves de Competències Bàsiques, que tan durament critica al manuscrit.
Finlàndia és un llibre que arrenca somriures i que arrossega –sovint, de mala gana– cap a l’autocrítica. Però sobretot és un cant d’amor a una educació pública que García considera de gran qualitat i que “funciona bé, encara que molts es neguin a veure-ho o a sobredimensionar els problemes que té, com no podria ser d’altra manera”. I és que el docent critica fortament en aquest llibre la politització que s’ha fet de l’educació, que s’ha convertit en un circ romà més que no pas en un escenari on es formen persones. I, com a conseqüència, tothom en parla. “Cal escoltar els experts en educació i deixar de creure que és com el futbol, que qualsevol n’opina, en sàpiga o no”.
Però, per què Finlàndia? I és que aquest país nòrdic, referent en totes les estadístiques de qualitat educativa –i de serveis públics en general– i que està en boca de tots els gurús de l’educació –o dels qui aparenten ser-ho– també és, d’alguna manera el protagonista del llibre. Manel García no parla en cap cas de Catalunya, ni dels catalans. Ni tan sols d’Espanya. Transmuta aquests noms i gentilicis per Finlàndia, finesos i Rússia, encara que parli de coses tan nostres com les sardanes o el bilingüisme. Aquesta llicència és una manera de posar l’accent en una cosa que també és molt nostra, com el fet d’admirar acríticament allò de fora sense fixar-nos en allò que tenim a casa. Però a la vegada, parlant del nostre sistema educatiu com si fos el finès, García ens confronta davant el fet que “no sabem fer autocrítica. Tenim un gran sistema educatiu, però no sabem criticar-nos”.
I és que, tal com diu l’autor, “no som nòrdics, per molt que ens agradaria. Som llatins i això marca i crec que marca per bé. Jo no em penedeixo de ser-ho, encara que hi hagi coses a arreglar. Però el que no podem pretendre és fer-nos passar per nòrdics, perquè aquí el sistema educatiu finès seria impossible”, sentencia García. Això és així, no només perquè estiguem lluny d’assolir el 90% d’educació pública del que gaudeix Finlàndia, sinó perquè “seria impensable que les famílies tinguessin el mateix grau de participació. És cert que no hem de demanar que assumeixin un rol docent, però es mereixen ser més escoltades i consultades, igual que l’alumnat”, exposa.
Un al·legat contra la nostàlgia
“Les anàlisis sobre el nostre sistema educatiu o bé estan dominades per les veus estentòries i apocalíptiques dels nostàlgics de l’escola del passat, resistents als canvis i sovint defensores de privilegis consolidats, o bé estan tramposament amplificades per l’enginy de veus compulsivament reformistes, quasi sempre al servei d’un programa polític o idea no contrastada de moda”. Això apunta García, el qual, com a bon filòsof, s’agafa de la mà d’Aristòtil per dur-nos al terme mitjà i ajudar-nos a superar el “virus del pessimisme” i els “neologismes que, sense reformes més substancials, no serveixen per a res”. Però, sobretot, el que busca García és ajudar-nos a desbancar la nostàlgia, la que ens fa posar pegats i la que ens deixa immòbils, sempre sota el pretext que “qualsevol temps passat fou millor”.
García està categòricament en contra d’aquesta afirmació: “Si això fos així, totes les persones de la meva generació seríem llicenciats universitaris, tindríem un nivell cultural altíssim i consumiríem premsa, teatre i cinema sense parar. Però això no és així. Cadascú va triar el camí que va poder triar, en un moment en què l’educació no era per tothom. No és veritat que el sistema d’abans fos excel·lent i el d’avui un desastre”, diu l’autor. I aquesta mateixa afirmació és aplicable també a l’alumnat, a qui García dedica un capítol, tot defensant-lo “dels comentaris i valoracions negatives de part del professorat”, i reivindicant-lo com “el millor de Finlàndia”.
El docent carrega fort contra aquells companys de gremi que remuguen i afirmen que els alumnes cada cop estan menys preparats o que els manca cultura de l’esforç. “Parlem de generacions a les quals se’ls ha demanat tot, però no se’ls ha compensat amb res. Són joves que fan un camí molt llarg, amb bona lletra i que, quan acaben, només aconsegueixen feines precàries, si és que aconsegueixen treballar del que han estudiat”, apunta García, segons el qual, tanmateix, els joves avui “estan molt més preparats com a generació que nosaltres”. Però, segons diu, “tendim a culpabilitzar l’alumnat dels problemes de l’escola. Això és fruit d’aquest virus del pessimisme i de la nostàlgia que no ens deixa avançar ni recordar que nosaltres també vam ser joves”.
Als joves d’avui se’ls demana tot, però no se’ls compensa amb res; fan un camí molt llarg i amb bona lletra, i quan acaben només aconsegueixen feines precàries
Així, García apel·la a la responsabilitat del docent, més que de l’alumnat: “És molt difícil fer que un jove vibri quan se li expliquen derivades o el mite de la caverna. Ens falta reconèixer que als mestres ningú no ens ensenya a ensenyar”, diu García, que també va ser tutor d’alumnes del màster de professorat. “A la facultat d’Història formo futurs docents, no només acadèmics. Però no hi ha cap assignatura de didàctica. Al màster hi ha molta més teoria que pràctica. Així doncs, el que fem és transmetre els coneixements de manera lineal, sense pensar en qui tenim davant i en les seves necessitats o interessos”, diu.
Segons apunta, el sistema està sent injust amb els joves: els demana massa. “L’educació ha de ser una etapa formativa, no professionalitzadora. I cada cop se’ls exigeix que es defineixin com a professionals abans, gairebé a tercer d’ESO, quan no tenen prou maduresa”. Considera que la pressió a la qual se sotmet els alumnes tampoc no és justa: “Se la juguen a un tot o res. L’avaluació continuada de la qual parlem tant no existeix i, en contra, tenim unes PAU i un batxillerat en els quals algú que vulgui estudiar medecina no pot cometre cap error. No és sa que la teva vida adulta depengui tant dels teus 16 anys”, apunta García. Creu que tot plegat és un peix que es mossega la cua: “Això ens passa perquè valorem poc l’educació. Com, si no, s’entén que s’entri a la carrera amb la nota mínima?”, es pregunta.
La politització de l’educació
Un altre dels problemes de l’educació, segons García, és la politització a la qual se la sotmet. I això aplica a tots els canvis que s’hi fan: des de les reformes educatives fins als canvis de currículum o a l’exigència de tenir el C2 de català per ensenyar. “És una bajanada dir que no s’han de fer canvis, perquè sempre es pot millorar. Ara bé, han de ser per millorar l’experiència, no per política”, assegura. Un exemple evident per García dels efectes de la politització de l’educació la trobem amb l’ús del català a les aules. “Per entendre per què els joves no parlen català no hem de mirar dins l’escola, sinó fora. L’alumnat està sis hores al dia a l’aula. El dia en té 24… Es tracta l’escola com si fos causa i solució de tots els mals socials, i no és així”, assegura.
Així i tot, considera que l’escola sí que té marge de maniobra per fer que el català sigui més engrescador. “Hem de parlar una llengua que els engresqui, que no la vegin com un destorb que només els podria ser útil per aprovar o per ascendir socialment. La llengua materna tira moltíssim i si el català només és una llengua acadèmica, ni l’aprendran ni la parlaran”. En aquesta línia, aposta per fer “menys canònic” el català i obrir-lo als referents de fora l’escola. “Potser podríem provar de fer llegir menys Narcís Oller i més Quim Monzó. No hem de renunciar al nostre llegat històric, però hem d’acceptar que hem de fer un esforç que el castellà no necessita perquè no és una llengua minoritzada”, assegura. Tot i això, considera que “s’ha polititzat el bilingüisme, problematitzant allò que no hauria de ser problematitzat”.
Es tracta l’escola com si fos causa i solució de tots els mals socials, i no és així; per entendre per què els joves no parlen català no hem de mirar-hi a dins, sinó a fora
Per García, les solucions per part de la política a aquest problema que la mateixa política ha creat no són més que “simbòliques”, com ara demanar el C2 als docents. “Fa quedar molt bé i fa país, però el fet que els mestres parlin millor català no farà que els seus alumnes el parlin més”. Tot i això, no es mostra en contra de la mesura; al contrari, veu l’oposició per part d’alguns dels docents com a clau per entendre el problema: “És essencial que un mestre parli bé. Hi ha circulars, pissarres o exàmens que contenen errors garrafals que en castellà serien imperdonables. Però no així en català. Nosaltres mateixos maltractem la nostra pròpia llengua, mentre al jovent li demanem excel·lència”.
Manel García fa en el seu llibre una defensa, sobretot, de l’educació pública i del seu alumnat, però no deixa fora el professorat, al qual qualifica de “majoritàriament molt competent”, però diu que fallen les condicions. “Sovint hi ha reticències a formar-se, a escoltar l’alumnat i a fer autocrítica”, reitera. “He estat a avaluacions d’alumnes vergonyoses, en què es feia broma del jovent i es feien afirmacions categòriques com que no aprovarien mai. Com pot dir això un mestre? Com es pot sentenciar així un alumne? I, si això fos veritat, potser el seu mestre tindria part de culpa, no?”, es pregunta.
Durant la narració de Finlàndia, Manel García s’autodefineix diverses vegades com a “mestre càndid”, en referència a l’obra de Voltaire; l’optimista, que creu i defensa els seus alumnes, que reconeix i ressalta les seves facultats i capacitats front a l’embat dels pessimistes. “Jo em dic càndid, però els meus companys em veuen com un idiota”, bromeja. Però ell realment creu en els alumnes, en el potencial del sistema d’educació públic. “En el dilema de Gramsci prefereixo posicionar-me en l’optimisme de la voluntat abans que en el pessimisme de la raó”, diu. I és que veu les mancances i els problemes, però també reconeix tota la capacitat i la qualitat d’un sistema públic d’educació que no té res a envejar a Finlàndia.
1 comentari
Completament d’acord amb la posició i les opinions d’en Manel Garcia!