1. Paulo Freire. Escriure sobre l’origen i la configuració de les escoles d’adults a Catalunya és, sens dubte, parlar de Paulo Freire. A principis de la dècada dels 70, i en un context de crisi de petroli o del camí cap a la globalització, neixen les escoles d’adults, inspirades en les seves concepcions de l’educació com a instrument d’alliberació de la classe treballadora, per fomentar de consciència crítica i la participació, i per afavorir la transformació social i la lluita permanent.
És obvi que el model pedagògic de Freire, que se sosté sobre els valors de la llibertat, igualtat, justícia i solidaritat, qüestiona des de l’arrel els pilars de la societat capitalista, en la qual les classes treballadores no tenen opció per opinar ni per decidir. Les escoles d’adults en el seu conjunt, sobretot les que estaven en l’avantguarda inserida en el teixit sociopolític, intentaven educar fent política transformadora. Actualment, aquesta concepció de l’educació d’adults s’està perdent, per no dir que s’ha perdut del tot.
Noia de porcellana,
buscava una ànima dintre teu
i això era com buscar
papallones blanques damunt la neu.
2. Educació permanent d’adults (EPA). Educar és, sempre, sembrar la llavor del canvi, però el canvi volgut no és sempre el mateix per a tothom. Si s’entenia l’EPA com la funció educadora d’ensenyar a llegir les realitats quotidianes d’una nova manera per tal d’ajudar amplis sectors de la població a prendre consciència de les relacions de dependència existents en l’interior de la societat, llavors l’educació per una consciència crítica, l’anàlisi política per l’acció i la pedagogia de l’oprimit esdevenien elements conceptuals que ajudaven l’educador i l’educadora, i a la vegada activista, a una pràctica contínua de compromís de lluita contra les injustícies socials i les polítiques del neoliberalisme.
Aquesta concepció de l’educació, portada a l’aula o en el conjunt de les escoles d’adults, com a element de canvi i com a espai de reflexió pedagogicosocial, d’innovació i d’experimentació educativa, ens servia per assajar noves formes per posar l’educació a disposició de tothom, compartir-la amb igual responsabilitat i participació, i on tothom tingués alguna cosa a aprendre i alguna cosa a ensenyar per viure junts un projecte comunitari.
Avui és cada cop més minoritària la idea que l’educació està al servei de les persones i no del mercat, i la majoria de les escoles de formació d’adults s’obstinen més a salvar-se, a posar la pedagogia al servei del sistema i reduir-la a una mena de lectura de la paraula en contraposició a una lectura i una comprensió del món per a una praxis transformadora. El que es defineix com a educació bancària com a instrument d’opressió enfront de l’educació alliberadora.
Noia de porcellana,
buscava força en el teu parlar
i això era com buscar
papallones blaves damunt la mar.
3. Analfabetisme institucional. Una ordre del 5 de juliol de 1973 suprimia la Campanya d’Alfabetització d’Adults propiciada pel MEC des de 1963. El volum de mestres, uns 5.000, que estaven assignats a aquestes escoles van haver de passar a les escoles de règim ordinari de les respectives províncies. El 26 de juliol del mateix any, una altra ordre del MEC creava el programa d’Educació Permanent d’Adults (BOE de l’1 d’agost) però sense cap especificació.
L’any 1976 neix la Coordinadora d’Escoles d’Adults i el SEPT (Servei d’Educació Permanent dels Treballadors), que proclamava que l’educació alliberadora és subjectivament política i adjectivament pedagògica.
El gener de 1981 es produeixen els traspassos de l’Estat a la Generalitat en matèria d’ensenyament. En un principi, es tenien certes esperances de canvi, però la falta de comprensió de la situació i no es va abordar el tema amb prou profunditat per assentar unes bases d’educació permanent i pública d’adults cauen en sac trencat. Es perd el temps en definicions com “l’educació d’adults comprèn les activitats al llarg de la vida…enriquir els coneixements i millorar les competències tècniques i professionals”, o promulgant lleis i decrets des del Departament de Benestar Social, com va ser la Llei 3/1991 de formació d’adults que tenia com a objectiu ”establir el marc general de la formació permanent d’adults”. Més enllà dels titulars, incapacitat des de les direccions tècniques i polítiques (governs i Parlament) per preveure infraestructures i executar actuacions que interrelacionessin els diferents àmbits (ensenyament, professional/ocupacional i sociocultural) que la Llei promulgava. Esperances de canvi truncades, incomprensió i irresponsabilitat tècnica i política, que continua en l’actualitat posant pals a les rodes. Aquesta és la dura realitat.
Noia de porcellana,
tot el teu cos és recipient
a punt per ser omplert d’aigua
i posar-hi un lliri quan ve el bon temps.
4. Model escolar o model social i comunitari. Hem defensat que les persones han de ser el centre de la pràctica educativa, però ha estat així en aquests últims anys? Les escoles d’adults i el seu professorat es veuen sotmesos a propostes administratives i teories allunyades dels problemes reals dels joves, del fet migratori, de les dones i de les persones adultes en general, en definitiva, de la pràctica educativa. Ens podem imaginar què passaria si les escoles d’adults fossin espais oberts que potenciessin programes per respondre en el temps i en l’espai a les demandes dels diferents col·lectius que formen l’educació d’adults del territori? Ens podem imaginar que passaria si les escoles d’adults trenquessin amb els compartiments estancs i potenciessin el transvasament de participants i de formacions (reglades, formals i no formals)? Segur que ens allunyaríem del pes a què estan sotmeses les escoles d’adults: una formació academicista[2] que es veu incapaç de cercar relacions institucionals i no institucionals, incapaç d’integrar diferents àrees que permetin una formació bàsica i tecnològica.
Parlem clar: el model d’educació d’adults ha estat basat en la instrucció i no en l’aprenentatge, en professorat que aplica o administra l’educació i allunyat de la funció d’educadora social per limitar-se al rol del treball a l’aula, amb models curriculars tancats i amb poca relació amb la realitat social, i dins una organització burocràtica, rígida i estandarditzada. Aquest model s’allunya d’una resposta que tingui present la flexibilitat i la immediatesa, que vinculi el desenvolupament de les activitats de la vida quotidiana des d’una perspectiva comunitària. A les nostres comarques, van néixer experiències reals i alliberadores: projectes d’alfabetització, el treball amb joves que cercaven una primera ocupació, les escoles taller (que superaven la dicotomia treball manual-treball intel·lectual), l’acollida i formació de les persones immigrades d’origen estranger, els cercles de conversa, les activitats contra l’analfabetisme polític … Un bagatge de pràctiques creatives i constructives, d’oferta educativa flexible, diversa i adaptada a cadascú. Experiències educatives de mirada global n’hi ha, i han estat obertes per ser compartides i exposades, però institucionalment han estat menyspreades. No ha encaixat el model social i comunitari que es propugnava des de les bases.
Som conscients que l’oferta educativa establerta és pur academicisme, que el model escolar s’està imposant i cal superar-lo des de la base. És urgent que l’educació d’adults prengui una dimensió política perquè l’educació de persones adultes sigui un actiu en la lluita contra la manca de drets laborals i socials i contra aquest frau democràtic, contra la xenofòbia i el racisme institucional i social. Per tant, ha de flexibilitzar la seva formació per poder generar processos de canvi que ajudin a capacitar joves i adults per a la participació laboral, social i cultural. S’ensenya i s’aprèn democràcia, però fent democràcia.
Noia de porcellana,
tota ets fràgil que t’has tancat,
a sota una campana
que sona dolça i és de cristall. [3]
- Tesi: Proposició o enunciat que hom pren com a punt de partida o com a objecte de demostració o desenvolupament i que hom cerca de mantenir, d’establir o d’explanar . Gran Enciclopèdia Catalana
- “Ara les escoles d’adults només generen notícies quan obren les matrícules, a part d’algun embolic concret. No en culparia els periodistes, simplement és difícil que una acadèmia generi notícies.” Sebas Parra
- Pau Riba “Noia de porcellana”. No t’oblidem!
