Començaré per dos aclariments. Primer: no poso en dubte, i crec que seria molt injust fer-ho, que la majoria dels professionals que treballem al món educatiu, des de l’aula i fins als despatxos de Via Augusta, ho fem amb la nostra millor intenció i amb professionalitat. Segon aclariment: no busco enemics, només sacsejar per poder reflexionar; i si m’equivoco, millor per a tots.
I ara sí, opino. Ja sé que tothom estarà d’acord. Ja sé que, d’entrada, no hi haurà discussions i tothom afirmarà amb seguretat que l’alumne és el centre de la tasca educativa, de tot acte lligat a l’educació. Qui podria dir el contrari! Ara bé, una vegada acceptem el nostre acord incontestable, s’ha de veure com es reflecteix en els nostres actes, en la nostra tasca, en el dia a dia. I millor fer-ho a tots els nivells, des dels despatxos més alts, passant per les direccions dels centres i arribant a les aules. Perquè, i segur que tots estareu d’acord, una cosa és predicar i una altra cosa és fer. Dir és massa fàcil. Fer és sempre molt més complex i requereix enfrontar-nos amb una realitat (o obviar-la, que sempre és l’estratègia dels covards). Així doncs, pontificadors, us commino a reflexionar un moment (i sí, ja sé que hauré de dir i que dir és massa fàcil, però, no us amoïneu, soc conscient de moltes de les meves contradiccions).
En aquest primer article voldria reflexionar sobre el nivell superior: els despatxos. Analitzem doncs a la llum dels actes, no de les paraules, fins a quin punt els alumnes són el centre de les decisions que s’han pres o s’estan prenent des de les altes instàncies del Departament d’Educació. Decisions molt importants perquè determinen d’altres i condicionen la vida als centres. La vida dels professionals, sí, però sobretot la vida present i futura dels alumnes (que, recordem, haurien de ser el centre de la nostra reflexió).
Comencem pel calendari, per exemple. El Departament s’ha esforçat a presentar la modificació del calendari com una solució a la conciliació familiar (l’alumne i la seva família com a centre de la mesura, diuen). També s’ha deixat anar a l’opinió pública (molt subtil, això sí, perquè tot i no veure la mà que llança la pedra, sí que sabem a qui l’interessa el cop de pedra) que el problema dels treballadors de l’educació i de les reticències en acceptar l’avançament de l’inici de les classes és el seu egoisme i la defensa d’unes “vacances massa llargues”. Bé, analitzem-ho. Si no estic mal informat, aquest avançament de les classes al setembre té com a contrapartida l’increment de dies festius entre l’inici i el final de curs. Per tant, com a conseqüència: 1) no hi haurà un increment de dies lectius; 2) si no hi ha increment de dies lectius, el problema de la conciliació continua sent el mateix que abans, tot i que repartit al llarg del curs; i 3) si no hi ha increment de dies lectius, els treballadors tampoc no perdran dies de presumptes “festes o vacances”. Plantejada així aquesta primera qüestió, on està l’alumne com a centre d’aquest canvi? Exactament, com ajuda a la conciliació un avançament que trasllada el problema a altres dies durant el curs? Algú veu en aquesta mesura alguna intenció més enllà de la cosmètica o el màrqueting?
On està l’alumne com a centre en el canvi de calendari? Exactament, com ajuda a la conciliació un avançament que trasllada el problema a altres dies durant el curs?
Continuem per un decret famós, el 150/2017, el decret d’inclusió. El recordem, oi? No entraré en detalls que, segur, molts especialistes valorarien millor que jo. Però, com a opinió molt personal, crec que aquest era un decret necessari, amb el clar objectiu de millorar el servei educatiu i apostant per la inclusió i l’equitat com a valors fonamentals de l’escola dins d’una societat també inclusiva i oberta. Ara bé, aquest decret potser és paper mullat, si no va acompanyat de recursos. Recursos que els mateixos despatxos de la Conselleria sempre han valorat com a necessaris. Però, després de cinc anys, ens podem preguntar: ¿S’ha dotat a les escoles i instituts dels recursos necessaris per a fer-los realment inclusius? ¿On són els professionals especialistes necessaris? ¿Els TIS, auxiliars d’educació, psicopedagogs, educadors, especialistes SIAL, docents d’aules d’acollida… són suficients? ¿Tenen les escoles recursos suficients per organitzar, per exemple, codocència i atendre així millor una diversitat complexa? ¿Hem preguntat a les direccions què necessiten per a treballar per la inclusió?
Haurien de reclamar dades concretes i potser tots els que treballem a escoles i instituts quedaríem sorpresos en veure que tenim una impressió equivocada i que hi ha hagut una gran preocupació en dotar de recursos als centres. Qui sap! Però, sense aquestes dades concretes, ara per ara l’opinió generalitzada és: paraules, discursos buits, menyspreu als professionals i, el que és pitjor, als alumnes que necessiten ser el centre i objectiu últim de les seves decisions (i en aquest cas, a sobre, els alumnes més vulnerables).
Els decrets. Fa tres o quatre mesos se’ns va oferir als centres uns esborranys dels decrets que configuren una reforma de l’educació (encara no publicats, per cert). Aquests decrets, ja sigui el de l’educació bàsica (primària i secundària obligatòria) o el de batxillerat, exposen en els seus fonaments que serà l’ensenyament competencial un dels “vectors” clau. Però, aquesta proposta competencial neix a partir de quines evidències? No discutirem ara si competències o “sabers”, no discutirem si hem de donar més pes als continguts o a les competències (quin avorriment de discussió! No aprendrem mai que és una discussió maniquea i estèril!). El que sí que podem discutir és sobre quines evidències científiques el nostre estimat Departament aposta per un tipus d’ensenyament.
Si realment l’alumne és el centre de les seves preocupacions, sobre quines propostes contrastades engega una reforma d’aquest tipus? Com podem escapar de la sospita que tot és fruit d’una moda de creences? El Departament no té mitjans per proposar un debat i una reflexió profunda sobre com ha de ser l’educació del segle XXI, sense caure en el parany dels predicadors? Si de veritat ens preocupen els alumnes, en comptes de defensar un sistema molt maco fruit de les modes pedagògiques sense cap mena de contrastació, per què no preguntem als professionals de l’educació què necessiten o convoquem als savis i els demanem una reflexió amb evidències de com ha de ser l’escola del segle XXI? O potser no ens preocupen tant els alumnes i sí defensar algunes creences, ideologies o maquillatges? [Atenció, tampoc no vull donar aire als defensors de les bondats exclusives dels continguts i de l’excel·lència selectiva, no sigui cas que creguin que ells tenen més raons que el Departament].
Tres elements claus i molt actuals: calendari, decret d’inclusió i reforma educativa. Tres elements fonamentals que haurien de millorar l’educació i la perspectiva futura dels nostres alumnes. Però, ho fan? Realment des dels despatxos tenen els alumnes com a centre de les seves reflexions? Em fa por contestar i encara desitjo estar molt equivocat.