Opinió

Educació concertada i polítiques d’equitat: la necessitat d’una narrativa

En el context català, l’educació concertada és periòdicament motiu de controvèrsia. Més enllà d’altres consideracions, com l’orientació religiosa de la majoria de proveïdors privats, un dels principals motius de debat és l’alt nivell d’estratificació social entre escoles públiques i concertades i els desequilibris en la distribució de l’alumnat vulnerable segons la titularitat del centre.

Davant les desigualtats i els alts nivells de segregació escolar associats a aquesta doble xarxa, el debat sobre el model de concerts ha tendit a confrontar dues posicions antagòniques. A una banda, trobem bona part dels representants del sector concertat, partidaris de mantenir l’statu quo. Per a aquests, fins que no s’augmenti el finançament de les escoles concertades no es poden abordar qüestions relatives a la corresponsabilització del sector en la matrícula de l’alumnat vulnerable.

D’altra banda, trobem veus que reivindiquen la necessitat d’eliminar el model de concerts. Aquesta postura, legítima des del punt de vista del debat democràtic, sovint no té en compte quina és la correlació de forces necessària per a la seva implementació. Més enllà de les implicacions pressupostàries, nombrosos països que han optat per modificar substancialment (ja no diguem eliminar) el model de concerts educatius han afrontat l’oposició no només de la patronal del sector, sinó també de grups polítics partidaris de la doble xarxa, de famílies i d’una part important de l’opinió pública.

En aquest escenari de polarització, el Departament d’Educació ha optat pel que podria considerar-se una posició intermèdia orientada a corregir els efectes més negatius de la doble xarxa. Amb l’arribada d’ERC a la Conselleria d’Educació l’any 2018, de la mà de Josep Bargalló, es va iniciar una estratègia de reforma orientada a reforçar el principi d’equivalència entre les xarxes pública i concertada, en línia amb els principis recollits a la LEC o més recentment al Pacte contra la Segregació Escolar. Algunes de les iniciatives més destacades en aquest sentit són el projecte de renovació del decret de concerts iniciat el 2019 (aturat amb el canvi de govern de 2021) o el nou decret d’admissió de 2021. Són iniciatives que busquen incrementar la responsabilitat del sector concertat en l’educació de l’alumnat vulnerable, alhora que reforcen el protagonisme de l’administració educativa en la planificació de l’oferta concertada. Aquestes dues iniciatives es complementen amb el decret pel qual es regula la integració d’escoles concertades a la xarxa pública, aprovat l’any 2019.

Tant el decret d’admissió com el projecte de decret de concerts han afrontat fortes campanyes d’oposició. Ambdues iniciatives han estat fortament criticades pels grups polítics conservadors (JxCat i PP) i les principals organitzacions d’escoles i famílies del sector concertat, que van recollir signatures en contra del projecte de decret de concerts i en contra del nou decret d’admissions. Aquests actors sostenen que les iniciatives del Departament d’Educació ataquen la llibertat d’elecció de les famílies, posen límits a la diversitat de projectes educatius i exigeixen canvis que les escoles concertades no poden assumir sense una millora del finançament.

Davant la magnitud del repte, la (falta de) narrativa i l’estratègia comunicativa amb què el Departament d’Educació ha acompanyat aquesta aposta regulativa resulta, com a mínim, sorprenent.

Veiem com la bateria de mesures no s’ha envoltat d’un discurs clar i articulat sobre els seus objectius i la problemàtica a la qual respon. La importància del decret d’admissió, i la urgència d’un nou decret de concerts, rauen en els alts nivells d’estratificació social dels centres educatius catalans, indissociables de l’elevat pes que l’educació concertada té a Catalunya. Ara bé, des de l’administració no hi ha hagut un esforç sistemàtic de sensibilització i informació de l’opinió pública respecte a la importància de la problemàtica, ni s’han emmarcat les noves mesures com una resposta necessària davant un dels majors reptes a què s’enfronta el sistema educatiu català. Aquesta falta de narrativa té, a més, conseqüències sobre part dels responsables i tècnics del Departament d’Educació, els quals sovint no disposen d’un fil argumental compartit amb el qual poder legitimar i recolzar l’aplicació d’aquestes polítiques al territori.

En l’anàlisi de polítiques públiques es considera que mobilitzar narratives convincents amb les quals problematitzar una situació i identificar solucions és imprescindible per garantir l’èxit dels processos de reforma, sobretot en temes que generen controvèrsia i debat públic. En l’àmbit que ens ocupa, cal tenir en compte, tal com mostra una enquesta recent del CEO, que bona part de la població està d’acord amb la necessitat d’una distribució equilibrada de l’alumnat vulnerable. Ara bé, les mesures a través de les quals el decret d’admissió i el decret de concerts pretenen assolir aquest objectiu no generen el mateix grau d’acord, precisament donada la seva lògica redistributiva.

Són mesures que incideixen sobre els privilegis que històricament han gaudit alguns grups i agents del sistema educatiu, i això genera oposició i resistència. Ens referim, per exemple, a una part de les escoles concertades que pel seu elevat cost per a les famílies matriculen alumnes de major nivell socioeconòmic; i a una part de la classe mitjana que ha vist en el sistema de la doble xarxa una oportunitat de disposar de circuits d’escolarització socialment homogenis i allunyats d’una realitat social que és molt més diversa. Donada l’atenció mediàtica que envolta el procés de preinscripció i la preocupació amb què moltes famílies afronten l’elecció d’escola, una estratègia discursiva per justificar el sentit de les noves mesures és una condició indispensable per minimitzar resistències i malinterpretacions.

L’absència d’una narrativa clara i compartida per part del Departament ha facilitat la difusió de missatges contradictoris entre la comunitat educativa i reforçat la polarització del debat sobre la concertada

Les implicacions socials i polítiques d’aquesta falta de narrativa ja han quedat paleses durant la preinscripció pel curs 2022/23. Aquest procés ha anat acompanyat de diverses polèmiques referents, justament, a les novetats introduïdes pel decret d’admissió, inclosa la reserva de places per l’alumnat amb necessitats educatives específiques o la reducció de ràtios, interpretades per algunes famílies com una vulneració de la seva capacitat d’elecció de centre.

Representants de l’educació concertada han argumentat que el creixent protagonisme de l’administració a l’hora modificar l’oferta de places els deixa en una situació d’inseguretat jurídica, o que la falta de recursos per a l’atenció de l’alumnat vulnerable posa en qüestió la seva viabilitat econòmica. D’altra banda, organitzacions partidàries de l’eliminació del sistema de concerts han fet una lectura oposada del mateix decret, argumentant que es tracta d’una forma de consolidar i donar més recursos a la xarxa concertada. L’absència d’una narrativa clara i compartida pel part del Departament d’Educació, capaç d’avançar-se i contrarestar aquestes interpretacions, ha facilitat la difusió de missatges contradictoris entre la comunitat educativa i reforçat la polarització del debat sobre la concertada.

Part, doncs, de les dificultats d’implementació del nou decret d’admissió són conseqüència d’aquesta absència de narrativa que, a banda de transmetre una sensació d’improvisació i debilitat tècnica, no permet traslladar a la comunitat educativa la importància i l’oportunitat de les mesures aplicades, ni els objectius de sistema a què responen. La falta de legitimitat social no només desgasta als responsables polítics, sinó que, el que és més important, afavoreix l’emergència de pràctiques de resistència per part de determinats centres educatius i famílies.

Finalment, la falta de lideratge del Departament d’Educació en l’articulació d’un discurs sòlid i convincent sobre el sentit últim de l’aposta per l’equitat compromet la viabilitat de futures mesures, moltes de les quals podrien ser encara més ambicioses. I dificulta també que actors potencialment afins als objectius socials i polítics de la reforma puguin identificar-se amb ella, debilitant així el suport polític i l’establiment de coalicions favorables al procés emprès. En un escenari de confusió comunicativa i d’oposició a la reforma, en surt reforçat l’statu quo i es posa en risc la viabilitat de la lluita contra la segregació escolar.

Clara Fontdevila, Adrián Zancajo, Antoni Verger són autors de l’informe La concertada a debat publicat per la Fundació Bofill.