Cada inici de curs acadèmic es pot convertir en una experiència fascinant o en un instrument de tortura, i el matís per estar en un costat o l’altre pot ser molt petit a vegades. Per als estudiants de secundària pot ser un còctel explosiu: canvi d’escola, nous amics, nous assetjadors, menjar, roba, professors, parlar en públic, treballs en grup, exàmens, deures, família, falta d’espai o els canvis en el cos són alguns dels temes que han de bregar els joves preadolescents i adolescents… aquí i a tot arreu.
Raina Telgemeier és una autora nord-americana de novel·les gràfiques infantils i juvenils, que ha connectat amb aquests joves explicant la seva experiència personal en diverses obres (bé, en realitat, ha connectat amb els joves i els no tan joves). A Coraje (Guts, 2019), publicada en castellà per Ediciones Maeva, obra guanyadora entre d’altres de dos premis Eisner (a la millor publicació infantil i juvenil i al millor escriptor i il·lustrador), l’autora explica la seva experiència real amb l’ansietat, provocada inicialment per la seva emetofòbia (por desproporcionada a vomitar, una emoció desencadenada a partir d’una intoxicació alimentària que va tenir als nou anys), i que es va acabar agreujant amb atacs de pànic per tot l’estrès acumulat a l’escola.
Com si es pogués evitar l’estrès, com li va recomanar al seu dia la seva pediatra per evitar els mals de panxa. Telgemeier ens mostra la seva part més íntima (ella mateixa reconeix a les entrevistes que no sabia com dibuixar les seves “estades” al vàter o la por a les seves pròpies ventositats, per la vergonya que li suposava reconèixer-ho i plasmar-ho en el paper), amb un estil que facilita que el lector empatitzi amb el personatge, se senti identificat si és el cas, i acompanyi la protagonista (la mateixa autora), en el seu esdevenir quotidià entre la llar, l’institut, els metges i les visites al psicòleg. Comprenem els pensaments que la turmenten (la pregunta típica: «I sí…?»), i simpatitzem quan el personatge protagonista és honesta en la descripció del seu dia a dia i, especialment, quan descobreix que, al seu voltant, els seus amics i companys de classe també estan vivint la seva pròpia odissea particular, cadascun a la seva manera i per diferents motius.
Parlar de manera tan oberta, real i reflexiva sobre la salut mental contribueix a eliminar l’estigma que pugui suposar i dona un instrument molt valuós per al lector, la família, els professors i els terapeutes. L’obra Coraje és un clar exemple del potencial pedagògic de les novel·les gràfiques i una palanca perquè els lectors es puguin veure reflectits i animar-los que expressin les seves inquietuds també dibuixant, cosa que l’autora ha treballat en els últims lustres a partir de les peticions que els feien arribar els joves lectors. Aquesta tasca es va concretar en un llibre publicat el mateix any que Coraje i que és una invitació a fer el teu propi diari personal dibuixat. Es tracta de l’obra Dibuja y ¡Sonríe! (Share your Smile, 2019), en què explica el seu procés de treball, com fer el guió, els esbossos, els dibuixos en llapis, etc., animant alhora a potenciar l’interès per l’experimentació a l’estil (no passa res si no saps dibuixar), i promovent la cultura en general i la lectura en particular. Ella mateixa reconeix la influència dels còmics a la seva infància en la formació del caràcter i la identitat personal.
Coraje és en realitat la seva cinquena novel·la gràfica basada o inspirada en la pròpia vida. El fenomen de vendes va començar amb l’obra ¡Sonríe! (Smile, 2010), que li va donar l’any següent el seu primer premi Eisner a la millor publicació infantil, un dels més prestigiosos en l’àmbit internacional al sector (des de llavors, l’autora s’ha convertit en una autèntica acaparadora de reconeixements a escala internacional). ¡Sonríe! és la història de les tribulacions que va suposar a l’autora el trencament de dues dents frontals superiors en una fortuïta caiguda al carrer en la seva preadolescència, i inclou el relat dels procediments dentals que va suportar i tots els desafiaments socials que li va comportar el seu “nou” aspecte (sí, els companys de l’institut i els suposats amics poden ser molt cruels).
L’obra és l’esdevenir de la jove en el dia a dia, per això les visites al dentista és el marc que serveix d’excusa per mostrar la relació amb les seves amigues, amb el noi que li agrada, les seves inquietuds sobre què es vol dedicar en el futur, la seva relació amb la família (ella és la més gran de tres germans, dues noies i el petit un home), o les vicissituds que suposa assistir a un ball (ja m’enteneu, que si no tinc acompanyant, que si porto un aparell a les dents, etc.). Les anècdotes de la festa del seu tretzè aniversari ens produeixen una sensació de tendresa (realment ho va haver de passar malament), i el seu periple ple de successos de tota mena no acabaria fins que realment va poder somriure completament amb les seves dents ja arreglades.
¡Sonríe! va estar a la llista dels més venuts durant gairebé 300 setmanes seguides al New York Times, cosa que la va catapultar a escala internacional, venent milions d’exemplars, fet que li ha permès dedicar-se exclusivament a les seves novel·les gràfiques a un ritme d’una cada dos anys, més o menys. La seva obra següent va ser Drama (Drama, 2012), que no era autobiogràfica, però recuperava en part la seva experiència personal a l’institut participant en obres de teatre. Aquí la protagonista no és la jove Rània, sinó Callie, que es converteix en responsable de l’escenografia a l’equip tècnic de l’obra de teatre de final de curs, i la veiem bregar amb tots els reptes que li van sorgint, els llibres que consulta per inspirar-se, les proves que realitza (es va entossudir que devia aparèixer un canó i que disparés al mig de l’escenari), el treball de construcció dels decorats (muntatge, pintura, etc.) i els maleïts horaris per poder arribar a tot.
Però, sobretot, la veiem interactuar amb els amics, els companys de classe, amb els companys de l’obra de teatre, amb la família, amb els amors propis de l’edat, etc. I aquí és on apareix un altre dels valors que caracteritzen l’obra de Telgemeier: la representació i el respecte per la diversitat (ella mateixa explica a les entrevistes la importància en la seva vida dels seus amics afroamericans, mexicans o d’ascendència asiàtica). Però Drama es recordarà especialment per mostrar de manera natural com dos joves reconeixen socialment que són gais, deixant una pàtina del que comporta, tant per a ells com per a la seva família com per als que decideixen no reconèixer-ho pel que pugui passar. El sentiment de no encaixar i sentir-te malament amb tu mateix és una emoció universal que l’autora sap plasmar magistralment, cosa que dota d’un poder majúscul la lectura de les seves històries.
La seva següent obra va tornar a ser autobiogràfica i tenia molt a veure amb l’èxit de Sonríe!: tothom li preguntava per la seva relació amb la seva germana petita. D’aquí va sorgir Hermanas (Sisters, 2014), que mostra com es va reconciliar amb la seva germana petita en un llarg viatge en cotxe entre San Francisco i Colorado, mentre introdueix escenes del passat per entendre el conflicte típic entre germans, especialment si la casa on vius és petita (compartien la mateixa habitació els tres germans, per exemple). Va tornar a guanyar el premi Eisner a la millor publicació infantil i juvenil, i seguia a les llistes de les autores més venudes.
I sí, va tornar a guanyar el premi Eisner amb la novel·la gràfica següent, la primera amb tocs de fantasia: Fantasmas (Ghosts, 2017). En aquest cas, la protagonista és Catrina (o Cat, com ella mateixa corregeix cada vegada que la presenten), i la història comença amb el viatge a la seva nova llar a la imaginària ciutat costanera de Badia de la Lluna (inspirada en la població real d’Half Moon Bay, a l’estat de Califòrnia), just abans de l’inici de curs i unes quantes setmanes abans de la celebració del Dia dels Morts a l’inici del mes de novembre. La primera nit després del cansament del viatge, de netejar i obrir caixes, van sopar a casa dels seus nous i cortesos veïns degustant el menjar exquisit de la cultura mexicana. L’autora expressava en una entrevista la seva intenció: «Tots, amb una mica de conversa i una mica d’empatia, podem descobrir que tenim molt en comú amb els nostres veïns, amb una cultura i tradicions diferents de les nostres».
El motiu de la mudança a una ciutat costanera del Pacífic amb molta humitat i pocs dies de sol a l’any era degut a la malaltia de la seva germana petita, una nena inquieta i feliç que té fibrosi quística, i que la seva situació empitjora a l’arribada, deixant-la postrada al llit. Telgemeier descriu els símptomes que pateix i els diferents tractaments. De nou, moltes persones es podran sentir identificades en situar el focus en com la germana gran processa el dolor que suposa contemplar les limitacions de la seva germana petita i el fet que sigui una malaltia degenerativa, del sentiment de culpa i de la necessitat d’acompanyar-la en tot el possible. A més, la majestuositat del paisatge costaner es converteix en un personatge més, alimentant encara més l’emoció d’algunes vinyetes sense text que transpiren alegria, dolor, sorpresa i respecte, acompanyat d’un color (en aquesta ocasió, de Braden Lamb, que va seguir perfectament les indicacions de l’autora) ple de contrastos. I no, els fantasmes no són una al·legoria, són fantasmes reals, però això ho descobrireu quan llegiu la novel·la gràfica.
Raina Telgemeier va ser una de les pioneres a apostar per les novel·les gràfiques infantils i juvenils, i ho va fer entre el 2006 i el 2008 publicant quatre obres que eren una adaptació d’una saga de novel·les de la qual ella mateixa havia estat una devoradora lectora: El club de las canguro (The Baby-Sitters Club) d’Ann M. Martin, publicades entre el 1986 i el 2000, i de la qual recentment s’ha estrenat una sèrie de televisió. L’obra adapta de forma molt digna les històries originals, representant la iniciativa de quatre joves de 12 anys de crear un model de negoci competitiu (fer de cangur), de com impulsen la innovació, la diferenciació, el pensament creatiu, la capacitat d´adaptació o la superació dels reptes amb què es van trobant.
Però Telgemeier sempre havia tingut una vocació autobiogràfica, de fet, ja a l’escola dibuixava tires amb les vicissituds que li succeïen, inspirant-se en una obra que la va influir molt al seu moment i en tot el seu treball posterior: les tires de premsa de Para bien o para mal (For Better or For Worse, 1979-2008), de Lynn Johnston, on l’autora va mostrar amb humor el quefer d’una família tipus americana al llarg de gairebé tres dècades, respectant l’evolució dels personatges amb el pas del temps (no és habitual que els protagonistes d’un còmic creixin).
¡Sonríe! es va publicar inicialment a internet de forma gratuïta en forma de web-còmic, i va ser la mateixa editorial que li publicava els volums d’El club de las canguro la que li va proposar que pensés publicar-la en format de novel·la gràfica. La resta és història… no només és el que expliques, sinó com ho expliques. Ediciones Maeva ha publicat fins ara en castellà totes les obres de Raina Telgemeier, a la qual podeu seguir i interactuar amb ella a les seves xarxes socials: web, Twitter, Instagram i Facebook. Gaudiu amb la lectura… petits, mitjans i grans.
