Compromís potser és la virtut principal del grup que composa el Foro de Sevilla. Parlem amb tres de les persones que integren, avui dia, la seva comissió permanent, que manté la saba fluint al grup. Es tracta de Francesc Imbernón, catedràtic de la Universitat de Barcelona; Juana M. Sancho, catedràtica de la mateixa universitat, i Rodrigo J. García, pedagog i, entre moltes altres coses, responsable del blog Escuelas en Red d’El País.
I efectivament és compromís amb la millora de l’educació el que manté aquest grup en marxa perquè la major part dels qui el conformen ja tenen una carrera més que assentada. Tant és així que, segons diuen ells mateixos, un dels reptes que fa algun temps han començat a plantejar-se és el del relleu natural dins del Foro. En qualsevol cas, continuaran donant la batalla amb unes jornades aquesta primavera a la ciutat de València, la redacció d’un nou manifest, i per a 2024 volen ultimar un congrés internacional.
Fa 10 anys que va començar la marxa el Foro de Sevilla; què us va fer ajuntar-vos aleshores?
Francesc Imbernón: El fet de reunir-nos a Sevilla el 2012 tractava de donar resposta a una inquietud davant el caire que estaven prenent les polítiques educatives, sobretot per les retallades del govern central i els autonòmics. Després apareixen els esborranys de la Lomce. És un punt d’inflexió perquè no estàvem d’acord amb les decisions que s’estaven prenent en matèria educativa.
Al principi les reunions eren de professors d’universitat, associacions educatives, professionals de diferents nivells. Ens reunim sota el compromís per la millora del sistema educatiu. Volíem donar arguments, punts de vista, anàlisis de qüestions que afectaven el sistema i, sobretot, a elaborar alternatives. D’aquí va sortir el primer document, el manifest Escuela pública de todos y para todos que es va publicar a Morata.
Al llarg d’aquests 10 anys hem anat constituint un fòrum de discussió, debat dins de les divergències que tenim entre nosaltres. Ens uneix el que podríem anomenar, entre cometes, “progressisme”, és a dir, lluitar pel canvi i la millora.
Rodrigo J. García: El Foro ha tingut com a centre les polítiques educatives; és a dir, el conjunt de regulacions i pràctiques no sols educatives i socials que determinava un model de relació entre la ciutadania i un model educatiu determinat. Reprenent el que deia Paco sobre els esborranys de la Lomce, com sabeu apareixia aquest primer esborrany amb un discurs tan economicista que era escandalós. Aquests primers esborranys van incitar que els professionals que porten molt temps pensant i fent educació diguessin que calia fer quelcom. Aquesta instrumentalització de l’educació amb una fi tan espúria i restrictiva, només per formar quadres, ens semblava que atemptava contra una tradició que deia que l’educació tenia valor per se per formar les millors persones en el sentit professional, però també humà, social, ciutadà, etc.
Ho dic pel context polític llavors, amb una majoria absoluta del PP i després amb una majoria que ha de pactar en els últims moments del segon govern popular. Aquest va ser el marc on neix el Foro de Sevilla. Sempre ha estat unit a polítiques educatives, i a un discurs sobre com es fan, amb la participació de la ciutadania.
Juana M. Sancho: Quan Carmen Rodríguez em va convidar a aquesta primera reunió a Sevilla, el que em va dir em va interpel·lar molt, perquè per mi, sempre, l’educació té a veure amb les persones i les societats. El que em va agradar és que a la primera reunió hi hagués persones dels diferents nivells, per dir-ho així, o nodes, que per mi són nodes (penso que el sistema educatiu és una xarxa o no és). Sempre m’interpel·la molt la distància entre la política i la pràctica, el fàcil que és posar coses en paper i el difícil que és transformar les realitats i els contextos. Aquesta tensió m’apassiona: veure com connectem amb les pràctiques des de les propostes polítiques. És el que més m’interessa.
Francesc Imbernón: La Lomce va ser punt d’inflexió, era una amenaça per a l’escola pública. I un dels punts importants del Foro és la defensa de l’escola pública. La defensem totalment, i més ara, i en aprovar la Lomce pensem que hem de reflexionar i proposar. Llavors comencem a construir grups de treball entorn de temes nuclears que la Lomce ataca: dret a l’educació, currículum, el professorat, universitat… En aquest moment tenim la consciència, com altres grups, d’unir-nos contra la Lomce i les seves polítiques. Ara hem de preparar-nos per al que ens pot venir.
I tot això coincideix amb el compromís dels partits polítics, 17 de juliol de 2013, per derogar la Lomce quan el PP perdi la majoria. Però derogar-la suposa que necessitem una llei alternativa. Comencem a treballar en jornades, taules rodones… en la cerca d’aquest nou model educatiu que encara estem intentant. Creiem que és important crear opinió fent escrits, cridant a la gent per fer-li veure que necessitem un canvi en el model educatiu. Diguem que el Foro tampoc està molt content amb la llei actual, que no reuneix els requisits que considerem. En el fons, la utopia és un camí que seguim encara que ella es vagi allunyant. Continuem treballant.
Ens planifiquen la vida escolar des d’organismes internacionals amb interessos propis; i estableixen una política molt dirigida i amb un control molt burocràtic que encotilla la vida dels centres
Parlant de la necessitat de canvi i que la Lomloe no és la llei que hagués escrit el Foro. Què és el que menys us agrada de la llei o del seu desenvolupament?
Rodrigo J. García: Des del Foro elaborem un Document de bases que plantejava tota una regulació d’un sistema que fos coherent amb un model d’escola pública laica, democràtica i de tots. No sols era un discurs d’això no m’agrada. Vam fer un document amb més de 22 associacions, col·lectius, partits polítics, sindicats, famílies i estudiants… Va ser un treball enorme i coherent amb la idea que una política que no és pública, és a dir, que estigui feta pel públic, no és una política legítima. Si és de tots, ha de fer-se amb tots. Això és més laboriós, esclar. El més ràpid és fer una norma i amb ella prescriure un cert judici aparentment expert (no n’existeix cap que no estigui contaminat ideològicament). Això que les coses són tècniques i neutrals és parlar per parlar.
Elaborem una norma amb totes aquestes entitats: moviments de diferent tendència política, encara que no comptem amb la dreta, que donava suport a la Lomce. La idea no era fer un bon text, sinó fer un text de tots i per a tots. Qualsevol norma reguladora, i més en l’àmbit educatiu, o es construeix entre tots o serà “perquè jo l’aconsegueixo per majoria parlamentària”, però quan arribi l’altre partit, la canviarà.
Amb la Lomloe hi ha un element substancial: aposta per la pública, però deixa moltes portes obertes. Ho veiem en la seva concreció a les CCAA. Diem una escola laica i és veritat que la religió compta menys, però hi continua sent. Diem una escola pública, però en algunes comunitats la concertació està més inflada que mai. Diem que és una escola per a la ciutadania, però ens dotem d’un currículum que és una enginyeria de planificació, no és un currículum en el qual es reconegui la gran tradició del sistema educatiu o la reflexió pedagògica d’aquest país… S’obliden de la tradició republicana, de l’escola vinculada a l’entorn i apareix un discurs que té molt de valuós però que, al mateix temps, té una closca burocràtica enorme i ens fica en una enginyeria planificadora generada per uns organismes que no són el Ministeri d’Educació, tipus l’OCDE, el Banc Mundial. Ens planifiquen la vida escolar des d’organismes internacionals amb interessos propis. I estableixen una política molt dirigida i amb un control molt burocràtic que encotilla la vida dels centres i els elements positius que incorpora es trenquen amb la tensió que genera, amb la seva terminologia o la seva planificació racionalista, etc. Hi ha molts avanços en educació infantil, en el tema de la titulació o l’FP bàsica, no dic que no. Però hi ha elements troncals que han fet aigües.
Juana M. Sancho: Quan jo vaig començar a l’escola va ser abans de l’EGB; he viscut moltes lleis. Ens trobem una vegada més amb què és difícil que una llei educativa vehiculi els nostres ideals, la nostra visió de l’educació, les nostres visions polítiques (que no partidistes). És difícil que tot això es vegi reflectit en una llei. Ha tornat a veure’s amb la Lomloe. El que a mi em preocupa, com a ciutadana, educadora i part del Foro de Sevilla és aquesta incapacitat d’aprendre, com a societats, i de planificar junts. Ve algú i canvia la llei, i ve algú i canvia la llei… Jo recordo sempre a Mayor Zaragoza que va explicar que, quan va ser ministre d’Educació, va voler canviar l’ensenyament secundari, però abans de fer-ho va llegir què havia passat abans que ell. I es va adonar que en els últims anys hi havia hagut moltes modificacions i va pensar que al sistema educatiu no li donava temps: als docents, a les estructures, als formadors… tot això és impossible transformar-ho si anem canviant una llei darrere d’una altra. Ara està la Lomloe, fins a quan?
Si un docent no sap com propiciar una situació d’aprenentatge és un problema
La distància entre la pràctica i el paper és enorme. L’altre dia una persona feia un acudit a Twitter: “Doctor, no sé el que és una situació d’aprenentatge, tinc un problema?”. I vaig pensar que sí, que si un docent no sap com propiciar una situació d’aprenentatge és un problema. El problema està en la formació del professorat… Les lleis ens donen marcs, però la realitat va per molts llocs que sobrepassen les lleis. El meu suggeriment és que hem de pensar més globalment, no sols centrar-nos en les lleis encara que siguin importants perquè ens emmarquen.
I el que deia Rodrigo sobre els organismes internacionals. El que s’està fent ara amb els Next Generation i amb la digitalització de l’educació em posa els pèls de punta. Digitalització de l’educació. Això va més enllà de la llei i no ho hem discutit en el Foro encara, però és l’aterratge de les multinacionals (que ja ho estaven fent) en l’educació i sobrepassa tots aquests marcs.
Francesc Imbernón: Hem de denunciar el que no ens agrada i anunciar alternatives, que és el que hem fet amb els nostres documents. Però fixa’t quina paradoxa que ara, alguns de nosaltres, a través de les xarxes socials, hem de defensar la Lomloe perquè hi ha hagut un moviment regressiu de crítica, no ja de l’aprenentatge. Qualsevol que estigui a Twitter el pot veure. La Lomloe no és la llei que desitjaríem, però una qüestió són els moviments polítics, els moviments socials o educatius i la política real.
El que ens dona força per continuar lluitant és l’aprofundiment democràtic. No recuperar estigmes del passat, que és el que veiem avui a xarxes socials. La gent diu que portem set lleis educatives i que aquesta és una més, però fem el mateix, perquè no passa res. Nosaltres lluitem per principis d’igualtat, laïcisme, autonomia, participació democràtica… però, sobretot, pel dret a l’educació de tothom a centres de titularitat pública. Fins i tot hem elaborat documents en els quals demanàvem al Govern uns anys per passar de concertada a pública. Això també hi és al Document de bases.
Hi ha quelcom que defensem i que és possible que mai s’aconsegueixi en aquest país, que és el de les dues Espanyes de Machado, el fet que l’educació neixi d’un acord polític i social. Ja es va intentar durant el govern del PSOE. No tenim estabilitat en el sistema i això que està passant amb el professorat és perquè no hi ha aquesta estabilitat. L’educació no pot basar-se solament en pactes polítics de despatxos, passadissos o en uns certs moviments.
Lluitem encara contra les desigualtats de les polítiques de les retallades del 2012, per posar una data. No hem pogut revertir les retallades. Hi ha un tema fonamental que ha assenyalat Juana: la formació docent. Els partits estan dividits per aquests temes. El currículum ha estat, crec, precipitat, desordenat i una mica el de sempre, com si fos l’Enciclopèdia Álvarez. Sobre el professorat vam fer una taula rodona a Madrid en la qual hi havia una representant del parlament madrileny.
L’educació no pot basar-se solament en pactes polítics de despatxos, passadissos o en uns certs moviments
Ara ens treuen 24 propostes, no es discuteix, no concretem res i no sabem què fer. Les facultats d’Educació estan en crisi perquè no saben com prendre el canvi curricular, la formació permanent està desapareixent a molts llocs, no es regula des del Govern. La Lomloe estableix uns criteris normatius que tampoc ajuden al professorat.
El Foro té un compromís d’avançar-se al que pot passar. No podem ser reactius encara que ho hàgim estat en un moment donat. Hem de ser més proactius i aquí, ho apuntava la Juana, hi ha temes com la digitalització o altres. Han estat 10 anys molt intensos, de molta feina.
Us volia preguntar pel balanç que feu d’aquest treball ingent que heu fet. Quin tipus d’impacte o discussió ha pogut generar el vostre treball?
Juana M. Sancho: No tinc evidències del que hagin pogut suposar les aportacions del fòrum. Se’m fa difícil també per la ingent quantitat d’informació i de grups que parlen de molts temes. Ens podíem plantejar la manera de connectar-nos. Però no tinc evidències sobre si les idees o propostes han impulsat diferents temes. És veritat que des del Ministeri ens han convocat en diverses ocasions, de manera que ressonància política en té.
Francesc Imbernón: Jo ho valoro positivament. Són 10 anys, que no és res. Vam néixer per analitzar problemes de la realitat educativa del país i donar alternatives a les polítiques educatives dominants. Hem estat en molts llocs per parlar de les nostres propostes, hem publicat a diferents revistes. Cadascú s’ha anat impregnant de ser membre del grup i això ens ha donat un cert caràcter. La lectura que faig és positiva sobre el molt que s’ha treballat en aquest temps. Hem aportat el nostre granet de sorra. Que això fa canviar l’educació del país, bé, és un pas més que continuarem fent. Crec que hem fet canviar algunes coses. Això de crear estats d’opinió ho hem anat aconseguint. Hi ha molts moviments i grups i alguns participen amb nosaltres. Ha estat un treball ingent de totes i tots de crear molta opinió.
Rodrigo J. García: Podríem distingir quina influència ha tingut en el públic en general. Hi ha una certa tebiesa, però s’incorpora amb una certa familiaritat que hi ha un discurs avalat en una sèrie de documents. De la mateixa manera que existeixen referències als MRP o a una fundació, es parla del Foro de Sevilla perquè hem participat en el debat amb molts d’aquests grups com Save the Children, Oxfam, Fundació Cotec… Enlloc se’ns han considerat enemics. Podem no estar d’acord, però a tot arreu hem estat convidats perquè aportem. Se’ns té en compte. Fins i tot grups no gaire afins, que no anomenaré, ens han convidat a parlar en les seves pàgines. Un indicador que no som enemics, encara que siguem divergents en les nostres opinions, és el fet que se’ns convida.
El nostre discurs el defensem amb una certa radicalitat teòrica, tenim els conceptes molt clars, la qual cosa no significa que no estiguem disposats a escoltar
El discurs que defensem el defensem amb una certa radicalitat teòrica, tenim els conceptes molt clars, la qual cosa no significa que no estiguem disposats a escoltar i, al mateix temps, a canviar en allò que considerem raonable o útil en algun moment. Hem entrat a formar part en aquest àmbit més públic de ciutadania i professional; som un més. La nostra influència crec que és important a Marea Verda i el seu lideratge a Madrid. El moviment ha trobat molta referència teòrica al que han defensat de forma més intuïtiva. Va trobar en el Foro suport i discurs que deixem gustosament que s’utilitzés. Hi va haver algun moment en el qual potenciem Redes, aquests més de 20 col·lectius que van elaborar un Document de Bases que va generar quelcom una mica més estable, i que continua existint: la seva comissió permanent.
En l’àmbit més de partits o influència en la presa de decisions crec que ha estat força. Hem estat escoltats, per exemple, per Podemos, també pel PSOE. Des del Ministeri se’ns ha convocat i escoltat. També hem estat al Congrés amb reunions específiques amb els partits polítics, a taules rodones. Hem tingut influència rellevant a nivell polític.
I, després, com a grup, hem crescut professionalment en la mesura en què els i les integrants són persones amb un gran recorregut, amb molta reflexió i coneixement. I qualsevol document ens enriqueix com a grup en el nostre pensament. Alguns documents són d’una riquesa tremenda. No tenim un baròmetre que ens mesuri, però podem estar satisfets. Sobretot perquè no hem tirat la tovallola en moments en els quals hi havia un desert. I ara, que no és que estigui plovent tampoc, crec que haurem de donar el relleu, encara que costa, però ho intentem. Penso en grups com DIME. Encara que seria interessant que no féssim les guerres pel nostre compte i podríem pensar a unir DIME, Xarxes, el Foro de Sevilla… però bé.
També hem influït en alguns dels programes dels partits polítics perquè alguns dels membres participem en la seva elaboració, com en el de Podemos, o ara en el de Sumar. Tot això es pot comptar com a influència.
No hem tirat la tovallola en moments en els quals hi havia un desert
Francesc Imbernón: Però necessitem gent més jove. És una cosa que anem aconseguint poc: fer un canvi de persones sense perdre les referències. De cara a les eleccions, decidim treballar aspectes que ens avancin al futur, idees noves per fer un nou manifest, convocar a reunions. Intentem animar-nos nosaltres i les altres persones. Que ens facin cas o no és una altra cosa. Som un moviment, no un partit, i fem el que es pot. Ara és un punt d’inflexió important, com el tercer: primer va ser la Lomce, després la Lomloe i ara, el tercer, aconseguir relleu generacional i noves idees per al futur.
No és poca cosa, les renovacions acostumen a ser complicades…
Francesc Imbernón: Fa anys que ho intentem i ara ho comencem a aconseguir. Potser és perquè la gent pensi que el Foro és de “eminents intel·lectuals”, cosa que no és certa. Com diu Pepe Gimeno, “no soc un teòric, soc un pràctic teòric”. Ara han anat entrant persones que arribaran a ser la successió del treball, els referents del futur. I això s’ha de dir, la major part dels referents pedagògics de l’Estat són al Foro, s’ha de reconèixer.
Rodrigo J. García: Es curiós que en els debats dels últims mesos no s’hagi assenyalat al Foro de Sevilla com pedabobos o coses semblants. He estat en algunes de les reunions de pedagogs i antipedagogs, amb Ignacio Rivas. Però no ens tenen assignats aquí, per sort. Nosaltres pensem que l’educació no és, ni molt menys, de pedagogs. Ho és de pedagogs i de treballadors socials, psicòlegs, sociòlegs, etc. Som els millors defensors del treball en l’àmbit social, de la psicologia comunitària… No és qüestió d’una professió.
Per què creieu que s’ha donat aquesta confrontació tan dura entre sectors de l’educació a les xarxes socials i també als mitjans?
Juana M. Sancho: Per mi, en aquesta discussió –no sols educativa sinó política– hi ha un substrat paupèrrim. Quan has d’utilitzar adjectius, no utilitzes raonaments. Posaria un repte als educadors, als professors, pedagogs… els proposaria que no utilitzessin adjectius qualificatius, que exposessin les seves raons, els seus arguments, però que no acabessin amb un adjectiu. Quan es posa l’etiqueta s’acaba el pensament. I per mi aquest és un problema greu.
D’altra banda, hi ha gent molt inquieta perquè estem en un món que no entenen, ens sobrepassa, està fora del nostre control. No sabem on estan els estudiants, les persones, hi ha molts fòrums, tothom sap de tot. I és un moment molt “histèric”. Per això proposaria a les persones que ens suposem com a pensants que no utilitzéssim adjectius, sinó raonaments, arguments i evidències. Utilitza fonaments, però no posis etiquetes perquè demostren una falta total de pensament racional. Jo aprenc de la discrepància. Escolta i després argumenta. A mi hi ha coses que no m’interpel·len. Que m’anomenin com vulguin, no és problema meu. Per mi, el principi d’aquesta “histèria col·lectiva” està en un món que no entenem.
Francesc Imbernón: Crec que hi ha diferents variables. Una és la covid, que paralitza, la gent entra en la virtualitat i es generen molts problemes. S’esperava una nova realitat i aquesta ha estat la de sempre. Crèiem que la covid ens anava a portar una nova manera de pensar l’educació, però la gent ha tornat a les aules i es troba pitjor.
També està la Lomloe, que desencadena angoixes i inquietuds, sobretot la part terminològica (no tant la part conceptual), però es confonen. També nosaltres hem criticat als gurus. Cal diferenciar entre algunes pràctiques d’innovació i quelcom que és el guru. Aquí intervé la variable que l’educació és un negoci. És veritat que hi ha molta informació, desconcert i incertesa. Perquè el professorat rep formacions variades, moltes d’elles de gurus que intenten vendre un producte determinat pensant que és la veritat educativa. Mil coses que desorienten la gent i la fan posar-se a la defensiva i criticar tot per a tornar al bàsic.
I passa que persones amb pensament progressista defensen el bàsic. Crec que hi ha un error d’objectiu. No cal anar en contra dels qui intenten canviar l’educació, sinó dels qui intenten vendre l’educació. El debat també està centrat en la secundària que, en aquest país, ha estat sempre un dels problemes. També una mica d’universitat, però això ha passat sempre. Penso que tot això es calmarà.
Rodrigo J. García: Crec que heu plantejat els assumptes fonamentals: la confusió, la incertesa i algunes sortides que s’estan produint. Això no és casual. Recordeu-vos de les resistències que va tenir la Logse a secundària, del que va ser el decret d’Humanitats llavors i la baixada de continguts i les acusacions de caminar buscant l’aprovat de tots. Allò es va enquistar. Quan comença la Logse, poc després ja es parla de la baixada de nivell, que aquí aprova tothom.
Amb els anys va venir la Lomce que, crec, satisfeia un currículum més acadèmic i va calmar una certa reacció en àmbits de la secundària, encara que féssim en el seu moment una alternativa en el Document de Bases. La Lomce suposa una certa calma i malgrat que va portar ja les competències, no hi va haver un desenvolupament real perquè la vida de l’escola anava pel seu camí i els desenvolupaments curriculars no tenien res a veure amb les competències. El problema és que es pensa que tot el que la Logse va fer tenia a veure amb experts i gurus, en teoria pedagogs. Però la van fer psicòlegs cognitius i altres, no eren pedagogs.
Quan arriba la Lomloe i es parla de situacions d’aprenentatge, de sabers rellevants, de competències específiques i tal, s’assenyala als pedagogs. Però quan tu observes el Document de Bases o el discurs de Gimeno Sacristán, que és tot un referent per a nosaltres, critica durament les competències perquè són una visió i una estructura determinades que pot tenir elements bons però que també es deuen a unes lògiques que no són les educatives. Però s’associa que la reforma és dels pedagogs. Però si no n’hi ha hagut cap fent-la! En els currículums hi havia molts professors, cap pedagog.
El discurs que els pedagogs no han vist ni un nens ni una escola està obsolet, però torna
Francesc Imbernón: El tema ja apareix amb el Manifiesto antipedagógico, que llança el concepte i assenyala als pedagogs de la universitat “que no han vist un nen ni una escola”. Aquest discurs ja està obsolet, però torna.
Rodrigo J. García: Arrenca d’aquesta tradició i torna a revitalitzar-se i assegura que tot és portat i defensat pels pedagogs, ja que s’associa la reforma a una baixada de continguts, al fet que se centra en el subjecte i no sols en l’objecte del coneixement, en el nen, i es diu que no hi ha esforç. Tot això es barreja, i això passa en un ambient d’incertesa. Quan hi ha un grup que se sent reforçat en una mateixa lògica, s’hi manté, no hi ha escolta, la plaça pública es trenca i es trosseja en milers de petits grupuscles que estan tot el dia donant-se la raó, per evitar dels mals que genera aquesta incertesa.
Volia preguntar-vos pel futur. Mirant una mica més enllà de la llei, què us plantegeu en l’horitzó del Foro?
Francesc Imbernon: Ara estem treballant unes jornades, a València, en les quals retrem homenatge a Pepe Gimeno. Volem presentar un nou manifest que recull algunes noves idees. No tothom hi coincideix, però després de 10 anys ho estem treballant. Obrim el ventall als moviments socials i que pugui ser una mica més internacional. Una altra idea és fer un congrés o jornades de debat el 2024, abans de les eleccions generals, per plantejar idees per a l’educació futura. Aquestes són algunes de les idees que han sorgit últimament. Al març-abril serà la convocatòria a València. Treballar un nou manifest i, després, el congrés per parlar de l’educació que vindrà. Tot això sortint una mica dels nostres límits per obrir-nos més al tema social.
Juana M. Sancho: Jo penso, com he dit al Foro, que és necessari que per al manifest hi participin moltíssimes persones i no un grup petit. Un dels nostres reptes és implicar persones alienes al Foro perquè el signin i col·laborin. Les jornades poden ser un moment de reflexió per analitzar el moment en el que estem, que és fonamental. És un moment amb moltes capes que cal tenir en compte. Anem massa a un sol focus i perdem el fora de camp. Si aconseguim fer un congrés internacional seria molt positiu. Proposaria que obrim el focus, perquè el sistema educatiu és tremendament complex en els seus nivells macro, meso i micro. Com deia Foucault, els sistemes educatius són dispositius en els quals intervenen molts discursos i accions. Tenim uns reptes fantàstics i espero que els abordarem de la millor manera possible i aportarem, com sempre, el màxim d’idees i propostes.
Rodrigo J. García: Només afegir la possibilitat de revitalitzar les xarxes. Els moviment que hi hagi hi han de participar, els professors també… tenim una força limitada, però la idea és obrir. La vocació del Foro no és rebre el protagonisme, sinó posar les condicions perquè adquireixin el protagonisme els altres: la ciutadania, els moviments, els col·lectius, etc. i que el Foro sigui una eina utilitzada per a uns fins que considerem que són ajustats, bons i ajustats a una escola més justa, pública, de tots, etc.
I hi ha un objectiu, que assenyalava Juana i que és complicat: acostar el dit al fet. Al Foro tenim una certa facilitat als dits, compromesos i fonamentats, sí; sabem argumentar el discurs, però la pràctica se separa cada vegada més per la convergència de discursos i la complexitat de la realitat. Això és un repte latent en tots nosaltres. Per això diem que una transformació educativa que no parteix de baix ja ha creat fractura. No tot el que passa en els centres és un element de referència per a la generalització, però cal partir d’un profund respecte a l’escolta. Això és complicat i requereix anys.
Juana M. Sancho: Continuo en contacte amb escoles primàries i secundàries i els importa poc el que hem parlat aquí. Tenen problemes reals d’arribar cada dia, trobar-se a noies i nois en situacions molt diferents, famílies, falta de recursos, etc. Les escoles amb les quals treballo tenen persones que pensen, que llegeixen, però van desbordades. M’agradaria que poguéssim treballar junts, connectant més la teoria i la pràctica. No podem quedar-nos només en les qüestions polítiques i sí acostar-nos més a la pràctica.
