Opinió

Escoles interessants

Ser interessant per a qui? Per als alumnes, és clar. Els usuaris principals, el motiu, els protagonistes del fet escolar. Subjecte pacient o consumidor capriciós de l’educació? Distingim d’entrada entre interès i pulsió. En les nostres democràcies de mercat som milions intentant atreure l’atenció de milions i el més fàcil és intentar atrapar les pulsions immediates dels altres. Però obrant així tractaríem els alumnes com a clients passavolants més que com a deixebles dels que tenim una responsabilitat transcendent (i no cal posar-se solemnes admetent que això és cert).

El que els nens entenen sense ajuda és el paper socialitzador de l’escola (sense oblidar el negativament socialitzador dels abusadors). Tots esperen recomençar l’escola per retrobar els amics). El que ja no està tan clar és si troben prou interessant el que fan allà o si realment n’entenen el sentit i la necessitat. En les enquestes-reportatge de principi de curs el que sembla aflorar és una opinió captiva quant a les coses que aprenen. Els nens intueixen perfectament el que cal dir i s’espera d’ells en càmera. Hi ha molt a dir i a discutir, però introduiré aquí el concepte de currículum compartit del qual parlaré després d’altres prèvies.

Qui o què fa interessant l’escola? Això és més complex. La iniciativa ha de ser dels mestres, segur. Un bon equip, una bona direcció, uns professionals “interessants”, ben formats i compromesos, és clar. I una adequada interacció entre l’espai, l’imaginari i els actors (nens, mestres, pares, món). Aquí entra el concepte més polèmic, el d’“escoles riques” que el comú identificarà amb escoles d’elit. Res més lluny de la intenció.

El que els nens entenen sense ajuda és el paper socialitzador de l’escola

Escoles riques. Una escola no és rica pels seus recursos (que tampoc no són indiferents) sinó per com exemplifica la cultura humana. Per com els deu mil anys que portem acumulant saviesa estan representats en ella. Una escola que acabat el curs sembla un simple espai de treball qualsevol és una escola pobra que només podrà impartir una educació pobra (espereu al final per posar-me verd). No es tracta sols que tingui una bona biblioteca i materials diversos, es tracta que hagi incorporat una vida cultural al llarg dels anys. Que s’hi mostri un currículum compartit poderós i creixent. Anem a pams.

Currículum compartit. Qui determina el que els nens aprenen a l’escola? El Govern? Les editorials? Els mestres? El claustre? Jo crec que el món i la història a la nostra vista. No hi ha interès possible més enllà de la realitat que pot ser viscuda. I tan polièdrica com aquesta ha de ser l’educació que rebin els nens i la formació dels mestres. Un currículum dictat per l’estat és una forma de dirigisme (totalitarisme?). Un currículum dictat pels editors és una forma de tecnocràcia. Un currículum ideat pel claustre o pels mestres és un possibilisme empobridor.

El món és el que és i els nens no el coneixen, per això van a l’escola. Rendir-se a les seves pulsions (allò que els entri més fàcilment) és fer el joc al comerç, una part molt petita i immediata de la realitat humana. I, no obstant, els nens han de ser satisfets d’alguna manera i la seva atenció cap a les coses importants del món ha de ser conquerida. Però qui defineix la importància, és a dir, allò que ens ha d’importar. En principi, els mestres (sens perjudici que la comunitat els hagi de supervisar), perquè com a representants del món adult coneixen (suposem) el món que els nens ignoren. I aprofito per rebatre el mite d’«una cultura sòlida». Un mestre culte és un mestre amant del saber i la seva saviesa no rau tant en la quantitat de coneixements com en l’estructura mental que els organitza i que estableix una «visió del món». I el que no sap un mestre ho sap un altre, en diuen cultura en xarxa.

Un mestre culte és un mestre amant del saber i la seva saviesa no rau tant en la quantitat de coneixements com en l’estructura mental que els organitza

Però, en la mesura que els nens van incorporant aquest món, han de poder imprimir la seva petjada, la seva mirada sobre el món. I al resultat final d’això en diem vocació. Tota la constitució de l’escola, els seus espais, les seves biblioteques i mediateques, els seus horaris, han de reflectir aquesta tensió entre necessitat (la cultura existent o la seva representació possible) i atzar (les tendències i pulsions informades dels seus actors). Els mestres proposen i ensenyen el que saben i poden. Els nens coneixen el que poden amb atenció al deure (el de ser intel·ligent, parafrasejant en Luri amb qui estem d’acord en això)…

I què vol dir la “constitució d’una escola” (res a veure amb la d’un país)?

Un estudiant d’àlgebra o psicologia (que probablement tindrà disset anys o més) necessita un llibre de text. Però un aprenent de la vida (òbviament menor de setze anys) necessita molts llibres i gent amb qui parlar, principalment els mestres. La majoria dels nens només tindrà això en una escola i cal que ho aprofitem. L’escola que queda pràcticament buida a l’estiu, quan els nens no hi són i s’han retirat els llibres de text, no pot ser una escola rica. La vida cultural que allà s’ha donat pot ser qualsevol, no necessàriament culturalment rica.

L’escola que acumula llibres i ginys destinats a entendre el món en tots els seus espais i que ha disposat els seus llocs de manera creativa i orientada a l’interès, fàcilment podrem diagnosticar que seran escoles riques i interessants. Especialment si aquesta acumulació i disposició és fruit del treball tant de mestres, alumnes amb contribució, perquè no, de famílies i altres escoles de la xarxa. Però que existeixin té alguns requisits socials:

• Que els mestres estiguin formats filosòficament i amb estructura
• Que els currículums siguin flexibles i clars per a tots.
• Que «l’estudi de llibres de text» sigui substituït per lectures diàlegs i treballs (projectes?) amb tot el pressupost orientat a aquesta diversitat.
• Que l’escolaritat no sembli tan clarament trossejada en illes anomenades cursos i la formació dels pàrvuls sigui la base no solament funcional sinó sobretot mental dels joves.
• Que hi hagi una mínima comprensió filosòfica del món que mostrem que, per a mi, inclou com a mínim aquests pressupòsits:
  • Els éssers vius són tots complexos i respectables. Hi estem tots emparentats. Aquí entra la biologia
    • Els éssers inanimats hi tenen algun paper en el món. Ni tan sols una pedra ha estat sempre igual ni ha estat en el mateix lloc. Aquí entren les Ciències Naturals i Aplicades.
    • El món ha resultat ser numerable de manera que fins i tot parts de la intel·ligència humana són reproduïbles per cascades de números (única matèria primera amb què poden treballar les màquines. Tenim aquí les Matemàtiques, les Ciències Físiques, la Computació.
    • El món també és un ésser que necessita responsabilitat, no és igual una cosa que una altra, tot té conseqüències. La pregunta fonamental és… Qui té més responsabilitat? Els minerals? Els vegetals? Els animals? Nosaltres? Existeix un “nosaltres”? El podem fer existir? Aquí entren la Història i les Ciències Socials.
    • La Història ha consistit en una separació inicial que ens ha dividit en cosmovisions que sovint anomenem religions i que cap d’elles no pot donar testimoni de tot el que podem ser els humans junts. Si un déu existeix es congratularà que ho haguem entès (penso). La Filosofia hi és pertot.

I em costa creure que qualsevol definició de fer l’escolaritat «per projectes» pugui abastar tot això. Només es tracta que els adults creguem en la humanitat i sapiguem transmetre-ho. Creieu-me, és màgic i interessant.