La Primavera entrava per la porta de l’aula de la mà de la Falla. Ens enganxava a tots i totes i ens treia al pati de l’escola per celebrar junts una nova forma d’estudi i aprenentatge. Per a mi la Falla Escolar va estar cada curs una oportunitat de treball pedagògic que trencara amb la rutina dels llibres de text i la separació artificial de la vida en assignatures inconnexes. També –vull confesar-ho ja d’entrada- la Falla era la possibilitat d’experimentar amb el meu alumnat un model de contrast molt crític amb el món faller adult i institucional que ells i elles es trobaven als diferents carrers de la ciutat. Vull dir que, en la forma d’organitzar-nos, de buscar fons econòmics, d’assumir rols i funcions, de dissenyar i produir el cadafal satíric, d’arribar, en fi, a l’apoteosi del festeig, investigàvem un model social de diversió democràtic, no sexista, respectuós amb les diferències, i intencionalment dignificador de la identitat valenciana.
A l’escola estudiàvem les Falles com un camp cultural del poble valencià. A aquesta experiència cultural volíem apropar-nos integrant les diverses aportacions metodològiques de les ciències: recuperant el passat històric i l’explicació sociològica del present, utilitzant la lògica matemàtica i el càlcul econòmic i estadístic, desenvolupant processos literaris i aproximacions al llenguatge específic de la festa, manipulant representacions simbòliques geogràfiques i espacials, estudiant els canvis morfològics en la representació fallera, analitzant les tradicions etnogràfiques, revisant els processos ecològics referits als materials emprats, discutint dades sobre població, consum i despilfarrament, coneguent els processos físics referits al soroll, el foc i la pólvora, sense oblidar les relacions amb la música i la dansa, o els jocs tradicionals al carrer. Recorde molt bé que a la meva escola, gràcies a la Falla, es potenciava un saber socialment considerat de baix estatus –allò que dèiem “les maries”-: la música, la plàstica, dinàmica, etc.
A l’escola estudiàvem les Falles com un camp cultural del poble valencià
Per culpa de la Falla vaig tenir un intent d’expedient per part de la Inspecció educativa de les postrimeries del franquisme (estudiàvem els egipcis i feien educació sexual i Pepin va fer un enorme ninot que representava a Tutankamon amb el penis erecte sobre el que recolzava un manual de sexualitat. El director de l’escola m’ordenà que el censurara i em vaig negar). Per culpa de la Falla vaig tenir a la dreta del poble mosquejada perquè els nanos van treure en una escena satírica a l’Alcalde negant ajuts per fer excursions escolars. Fins i tot el retor va utilitzar algun dia el púlpit per qüestionar una falla que cometia l’imperdonable pecat d’amanir la llibertat i la crítica amb equilibrades dosis d’ironia i d’humor.
Però també gràcies a la Falla vaig aprendre a jugar amb els meus alumnes, a sentir-me útil i creador amb les mans, a viure intensament un projecte pedagògic i a fer possible que festa, poble i ciutat no siguen experiències separades del món escolar. També, gràcies a la falla vaig anar aprenent a saborejar la saladura de les llàgrimes provocades per l’emoció i l’alegria al veure que altre tipus de falla i altre tipus d’escola era possible. Sé que ara mateix a moltes escoles de diferents pobles i comarques del País Valencià es planten falles escolars. Vull agrair l’esforç de tota la gent –mestres, famílies, xiquets i xiquetes- que saben que amb la falla estan fent la seva escola una miqueta més participativa, més popular i més valenciana.
