La sociologia és la ciència que tracta d’analitzar l’estructura i el funcionament d’una societat, l’actual i la del passat. Encara que no siguem científics d’aquesta especialitat, entenem que serà important conèixer els costums i les creences existents, les interaccions individuals amb l’entorn, sigui família, amistats o treball, i, suposem, que serà important conèixer també les convencions de la dinàmica social del moment d’estudi. Sens dubte, la cultura popular coetània és una font immillorable de dades: les cançons, les novel·les, les revistes, el teatre o el cinema són fruit de la seva època i una veritable càpsula del temps imprescindible… com també ho són els còmics.
Sebas Martín (Barcelona, 1961) és un autor que a través de la seva extensa obra ha contribuït a retratar la societat actual, com a il·lustrador, guionista, redactor i divulgador, i, també, a través dels seus còmics i llibres publicats en les darreres dècades. Tota la seva obra compromesa sempre amb el col·lectiu LGTBIQ+. A les seves novel·les gràfiques publicades per Ediciones La Cúpula, Martín mostra amb un estil costumista l’esdevenir del dia a dia al llarg dels anys d’una sèrie de personatges recurrents que són, literalment, els nostres veïns (les històries esdevenen sempre a Barcelona), i als que succeeixen situacions que, sovint, no són el tema destacat dels grans moments de la història.
Martín escull com a protagonistes de les seves obres les persones que estem a la perifèria de la societat, que som gairebé tots: els que no volem la guerra, però la patim, els que no volem desigualtats, però les patim, els que no volem injustícies, però les patim… dels que només sortim als mitjans de comunicació com a números o, pitjor encara, com a víctimes. La capacitat narrativa de l’autor facilita al lector acompanyar aquests personatges a la seva vida i comprendre les decisions que prenen a partir d’albirar les personalitats de cadascun i la idiosincràsia de la seva situació personal i social. I ho veiem al llarg del temps, una cosa no gaire habitual a la ficció en general i als còmics en particular, és a dir, els seus personatges creixen, maduren i envelleixen.
Tota aquesta experiència i aquest bagatge tècnic i artístic s’exposa en la seva màxima esplendor a la seva última novel·la gràfica publicada per Ediciones La Cúpula: Que el fin del mundo nos encuentre bailando (2023), en què l’autor realitza un canvi de registre fonamental al traslladar la narració al passat, i l’elecció no és fútil: la història transcorre en els mesos anteriors al 18 de juliol del 1936, data de l’inici de la Guerra Civil Espanyola. Martín realitza un treball titànic de documentació per plasmar amb gran realisme una etapa convulsa, centrant el relat al seu barri natal a la ciutat Barcelona, en una època extraordinàriament interessant com és la Segona República, i emprant esdeveniments reals i llocs emblemàtics de la ciutat que van existir al seu moment, cosa que permet contextualitzar el relat temporalment i geogràficament, dotant-lo d’un gran valor per al lector.
Alguns sociòlegs destacats reconeixen la importància que té en una investigació l’anàlisi de com una societat estructura la jornada diària, quines activitats realitza, en quin moment i acompanyat de qui. Nosaltres acompanyarem a través de les gairebé dues-centes pàgines del relat a Tomás, o Tomaset, com en diuen encara els que el coneixen des de petit. Tomás es diu com el seu pare i la seva àvia, és el menor de tres germans, la seva germana gran ja casada (amb un sindicalista), i viu amb la seva altra germana (que, malgrat la seva joventut, se la crítica com a «solterona») , els seus pares i la seva àvia ja vídua.
La família en si mateixa ja és una representació de la complexitat del moment i de les penúries: el pare fa petites tasques a casa per poder guanyar uns quants diners després de perdre els dits d’una mà a la fàbrica tèxtil en un accident laboral. La mare realitza tota mena de tasques, especialment cosint i sargint tota mena de roba. La germana treballa en un taller tèxtil i Tomás va aconseguir entrar a les oficines on havia treballat el seu pare, per fer feines relacionades amb la comptabilitat de l’empresa, cosa que popularment es coneixia com a «escrivent», dit així per posar en ordre els quaderns comptables o qualsevol document administratiu, a mà la majoria de vegades, evidentment, o amb màquina d’escriure quan era possible.
Aquesta constel·lació de persones amb qui interactua el jove Tomás serà fonamental en la seva vida de diferents maneres i que el lector haurà de descobrir, és important no desvetllar els aspectes essencials de la història. Però val la pena destacar alguns personatges singulars, com ara Domingo, Tomasa (la seva àvia) i, sobretot, Basilio. El Sr. Domingo és el llibreter a qui acudeix sovint en ser la lectura la seva passió més gran i que en pot gaudir gràcies al fet que els establiments permetien llogar les novel·les a un preu molt menor que el del preu de venda. Domingo es converteix en un aliat imprescindible en la formació del caràcter del jove, en recomanar lectures i esdeveniments claus en el relat i la vida de Tomás. Una obra fonamental serà quan li deixa de franc (molt simbòlic el gest i la recomanació) el Romancero gitano (1928) de Federico García Lorca, i ho serà encara més quan li cedeixi la seva invitació a un recital dedicat a Granada que va donar el poeta el 19 de desembre de 1935 al Casal del Metge, situat a la Via Laietana de Barcelona.
L’àvia és una dona ja gran però activa (la veiem sempre fent alguna cosa: el menjar, servint, rentant o cosint), una dona catòlica i de tradició conservadora (al final del relat tindrem alguna pista dels motius), que es dedica contínuament a llançar frases lapidàries contundents. Us deixo una perla només per entendre fins a quin punt: imagineu-vos tota la família asseguda a taula, la mare i l’àvia servint el menjar, inclosos la filla casada que ha vingut acompanyada del seu marit sindicalista, i a qui l’àvia li pregunta «I què, Manolín? Quan començaran els teus a cremar esglésies i a convertir aquest país en un centre de llibertinatge?»… la veritat és que no se’n salva ningú. Tot i que és una persona noble i serà interessant descobrir fins a quin punt.
Basilio és un home de 35 anys, robust i vigorós, analfabet (el percentatge de la població que no sabia llegir ni escriure era propera al 30% en aquella dècada, lleugerament més gran en les dones), que es guanya la vida realitzant tota mena de tasques: conduint un camió, repartint carbó, fent nyaps i participant en baralles de boxa, legals i no legals. Un dels llocs on reparteix el carbó és, justament, l’empresa on treballa Tomás, cosa que li permetrà establir a poc a poc una amistat que portarà a una relació més íntima i a un conflicte provocat per la realitat de dues persones que s’estimen però que provenen de dos mons completament diferents. Dubten del futur que tindran junts, però és Tomás qui, en realitat, està descobrint el seu i ha de meditar les conseqüències que tindrà si se’n destapa la relació.
L’escenari que ens mostra Martín és un dels pilars de la investigació sociològica: fins a quin punt la interacció social influeix en el nostre comportament i condiciona les nostres decisions? fins a quin punt les estructures socials limiten les nostres llibertats? Una altra dada interessant és l’evolució en les creences i els valors amb el pas del temps, i un bon exemple és Manolín, suposadament d’esquerres. A les primeres pàgines de la novel·la gràfica, el cunyat anarcosindicalista recomana a Tomás que llenci el llibre de poemes de García Lorca, «Aquest que diuen que és marieta… Els invertits són presa d’un vici burgès!». El món al revés, aparentment, també passa una cosa semblant amb la policia que suposadament ens deu protegir, i no són, ni de bon tros, el que aparenten.
La dicotomia entre l’estructura de la societat i allò que a Tomás i Basilio els agradaria que fos sembla que tingui una separació abismal. En un moment del relat, Basilio confessa a Tomás «És trist haver d’amagar-se de tots. Els anarquistes ens volen morts, i els falangistes… també». La intensitat del relat és especialment emotiva per al lector, perquè nosaltres sabem que, en realitat, ells estaven vivint un compte enrere que desembocaria en un desenllaç terrible i en una dictadura despietada que s’estendria durant dècades. En certa manera, Sebas Martín ens posa davant del nostre propi reflex al mirall perquè reflexionem sobre quant ha canviat la societat entre els anys trenta i ara… i, potser, vegem que, en alguns aspectes, estem igual, o pitjor.
