Arriba a les sales de cinema l’esperada pel·lícula The Lost King (El rei perdut, 2022), dirigida per Stephen Frears, impulsada pel mateix equip creatiu de la recordada Philomena (2013), de la qual a més del mateix director, comparteixen el mateix equip guionista: Jeff Pope i Steve Coogan, aquest últim també com a actor en les dues produccions, en aquest cas en un personatge secundari fonamental a la trama, interpretant l’espòs separat de la protagonista, que serà crucial, de forma positiva, a l’esdevenir de la trama. I, justament, l’estrena es fa pocs dies després que el llargmetratge hagi guanyat el Premi al millor guió al 7è Festival Internacional de Cinema de Barcelona-Sant Jordi (BCN FILM FEST) 2023.
El premi és molt merescut ja que el guió resol un repte que comportava un cert risc: el fet que l’espectador (especialment, el britànic) coneix el final de la pel·lícula en tractar-se d’una de les notícies més mediàtiques a nivell global el 2012, i per la resta de notícies generades en els següents anys a aquesta data. Gràcies a aquest guió, ara podem saber la intrahistòria del que va passar en realitat fins al moment de produir-se una de les troballes arqueològiques més importants de la història recent al Regne Unit. I aquest procés no és exactament com ens ho han explicat les autoritats i els mitjans de comunicació. En certa manera, el guió de la pel·lícula realitza un paral·lelisme entre, d’una banda, les mentides que ens havien explicat sobre Ricard III i, de l’altra, el calvari i posterior menyspreu que va haver de patir la persona que va trobar el cos enterrat d’un rei que portava desaparegut més de cinc segles: Phillippa Langley, interpretada per una meravellosa Sally Hawkins.
Langley explica que el seu interès per Ricard III (1452-1485) va començar amb la compra d’un llibre el 1998. El llibre era una biografia de Paul Murray Kendall i feia servir fonts contemporànies de la vida del mateix Ricard per parlar de la seva figura. L’historiador mostrava el rei com algú «lleial, valent, devot i just», i, malgrat el poc temps de regnat, amb prou feines dos anys, amb decisions importants i transcendents que concorden amb aquesta descripció. Va quedar perplexa amb el que estava llegint, ja que no coincidia en absolut amb la imatge que la cultura popular mostra, des de fa segles, del monarca, i aquí va sorgir l’espurna de la fascinació per aquest personatge.
La representació a la ficció de l’últim rei de la casa de York està marcada ineludiblement amb l’obra de teatre La vida i mort del rei Ricard III (The Life and Death of King Richard III, 1591) de William Shakespeare, des de llavors mostrada de forma reiterada en teatre i adaptacions audiovisuals. I sí, ho va escriure més de cent anys després de la mort del rei, i reconeixent que s’havia inspirat en un relat de Thomas More ([Tomàs Moro], 1478-1535), que amb prou feines tenia set anys quan el rei va morir en combat. En realitat, l’extraordinari llibret de Shakespeare va ser la culminació de consolidar una versió del que va passar, escrit pels vencedors, que permetés justificar, políticament, el desenllaç final de la coneguda com la Guerra de les Roses (1455-1487), que va acabar amb el regnat de la Casa dels York (rosa blanca a l’estendard) i amb la qual va començar la dinastia dels Tudor (roses blanques i vermelles a l’emblema). No va ser una guerra de fet, sinó una sèrie de batalles intermitents i escaramusses, setges, execucions i intents d’assassinat.
La imatge que es presenta una vegada i una altra a través de l’obra de Shakespeare és la d’un rei de mitjana edat, amargat per les deformacions físiques, especialment per un prominent gep, i terriblement despietat i cruel. Thomas More, a la seva obra inconclusa Història de Ricard III (History of King Richard III, 1513), el va descriure com «algú arrogant i presumit, mancat de sentit, erràtic, culpable d’haver planejat la caiguda dels seus enemics i de molts altres que li donaven suport, tot això, probablement, producte d’una ment recargolada a causa de les seves deformitats físiques». I cal sumar l’atribució de l’assassinat cruel dels seus dos nebots, cosa que a la pel·lícula es comprova que no va passar així. Ni els assassinats, ni les deformitats (en realitat patia d’escoliosi, confirmat en recuperar l’esquelet), ni tan sols fan justícia els quadres antics del monarca, representat sempre amb un rostre sinistre i arrugat, quan en realitat va morir amb 33 anys. Només cal recordar la mítica frase de l’obra de teatre de Shakespeare: «Deforme inacabat, enviat abans d’hora a aquest món latent; escassament fet a mitges, i encara això, tan tolit i desfigurat que els gossos em borden quan m’aturo davant d’ells». La xacra d’assenyalar el diferent sembla que ve de lluny.
Les exigències d’una pel·lícula i del temps disponible per a la narració sempre obliga a una certa simplificació. La realitat és que Philippa Langley va estar més de set anys investigant el personatge, primer interessada per la vida del mateix, després per trobar el cos de Ricard III, del qual se sabia havia estat enterrat nu en una modesta església catòlica i que, pocs anys després, quan els Tudor van decidir destruir aquests recintes, les seves restes havien estat llançades al riu per evitar que pogués ser un lloc de pelegrinatge. Una placa en un dels ponts de la ciutat de Leicester recordava aquest suposat esdeveniment. Philippa trigaria set anys més a trobar-lo realment.
La investigació de Langley té molt a veure amb la seva perseverança, passió i empoderament. I tot té més mèrit quan descobrim que pateix encefalomielitis miàlgica, també coneguda com a síndrome de fatiga crònica (SFC), una malaltia neurològica que causa fatiga debilitant, dolor i problemes amb la concentració i el control de la pressió arterial. Una situació que s’entreveu a la pel·lícula com una limitació laboral, ja que l’empresa en què treballava no estaven disposats a promocionar-la pel risc que no pogués afrontar el dia a dia amb totes les garanties. Aquesta condició és comunament estigmatitzada (experimenten el prejudici de ser considerats ganduls, ridiculitzant-los), i poques vegades es mostra a la pantalla. Fins i tot Langley va dubtar d’explicar-ho als guionistes per la vergonya que li suposava. Afortunadament, ho va fer i la representació dels seus símptomes es realitza de forma extraordinàriament pedagògica a la pel·lícula.
El pelegrinatge de Philippa Langley té a veure amb el classisme universitari i amb una societat patriarcal. D’una banda, cal enfrontar-se a l’statu quo de la universitat i dels experts historiadors, recelosos que una aficionada pogués haver aconseguit arribar a una conclusió gràcies a la seva investigació «casolana» (en realitat, les pistes estaven escampades en diverses fonts, només calia algú amb la determinació de Langley per reunir-les). D’altra banda, totes les barreres amb què es topen estan representades per homes (historiadors, arqueòlegs, polítics, empresaris, companys, etc.), que no creuen que sigui capaç de fer el que està fent. Una política de l’ajuntament és l’única que la defensa i li recomana que no parli de la seva «intuïció», que això perjudica les dones i, en especial, una que acabava de presentar els resultats d’una investigació rigorosa i acompanyada d’evidències que mostraven indicis clars que tenia raó.
Per la meva banda, els recomano que vegin la pel·lícula, la gaudiran des de diversos punts de vista… tret que treballin a la University of Leicester, en aquest cas, no crec que els agradi gaire. El que es percep a la pantalla és una universitat burocratitzada, que primer es mofa de la proposta de l’aficionada a la història (en una escena, afirmen rient que «seria per a trencar-s’hi si tingués raó»), i que, després, ha de tornar a contractar l’antropòleg que acabaven d’acomiadar quan les autoritats donen el permís a les excavacions i Langley aconsegueix el finançament per micromecenatge. Una universitat que s’apropia dels mèrits del descobriment als mitjans de comunicació (els veiem com a autèntics carronyers), mentre menysprea la veritable impulsora de la iniciativa, alhora que promocionen l’arqueòleg una vegada confirmada la troballa. La història l’escriuen els vencedors (com li va passar al Ricard III mateix), i si miren la pàgina de la universitat veuran qui diuen que són l’equip que va trobar el cos del rei perdut, i el tracte que li donen a Langley, que apareix als agraïments.
La indecència de les miserables autoritats universitàries és una mostra d’un dels grans casos que queden per destapar: la corrupció sistèmica de les organitzacions universitàries, que va des de quelcom molt subtil a delictes fragants. Les notícies que de tant en tant afloren només són la punta de l’iceberg. Els pocs periodistes d’investigació que queden hi tenen un autèntic filó on buscar. Potser hem d’esperar que una periodista aficionada ho faci, almenys tenen una referent en qui inspirar-se.
