“Quan vaig tornar a França tenia por que m’haguessin oblidat… I estava equivocada”, “¿A què et refereixes, Alice?”, “Ningú m’havia oblidat, simplement perquè mai no vaig arribar a existir al cinema francès”. Aquesta hipotètica conversa d’Alice Guy amb la seva germana apareix a la novel·la gràfica Alice Guy (2021), publicada el 2022 en català per l’Editorial Finestres (amb traducció de Marta Marfany), i el 2023 en castellà per Salamandra Graphic, (amb traducció d’Unai Velasco), i simbolitza de manera impecable la necessitat de treballs com el de José-Louis Bocquet i Catel Muller, guionista i dibuixant, respectivament. Els dos autors reivindiquen la vida i l’obra de la destacada pionera de la cultura popular, desconeguda per al gran públic.
Al llarg de més de 300 pàgines, concebudes de forma cronològica i instructiva, podem contemplar la biografia del personatge, la seva contribució i el context en què es va produir, ajudant el lector a entendre les diferents decisions que prendria al llarg de quasi un segle de vida. Ens referim a Alice Guy (1873-1968), la primera directora de cinema a França i la primera productora de cinema als Estats Units, sent pionera en una indústria emergent, en tots els sentits, tant des d’un punt de vista tecnològic com creatiu com empresarial, destacant en totes aquestes facetes, en un entorn absolutament masculí.
Nascuda el 1873, va ser la cinquena i última filla d’un matrimoni francès resident a Xile, on hi havia el negoci familiar, que els permetia mantenir una vida opulenta. Per no sotmetre-la a un llarg viatge per mar, va passar els primers tres anys de la seva vida amb la seva àvia. La seva mare torna a buscar-la i es reuneix, per fi, amb els pares, tres anys més fins que s’arruïnen i deuen tornar de nou a França. Alice coneixerà el seu germà i les seves tres germanes en un convent a Suïssa (en realitat, van ser dos convents diferents, el segon més econòmic que el primer), on rebria una bona educació fins a la seva adolescència. Aquests primers viatges, de trobades i separacions, d’arrelaments i desarrelaments, van ser fonamentals per forjar el caràcter de la jove, del que destaca, especialment, l’atracció per l’actuació.
Com que el seu pare no veia amb bons ulls aquesta atracció per la faràndula (“Actriu? Seria una deshonra per a la família. Abans preferiria veure’t morta!”, afirma en una de les vinyetes), els seus inicis professionals van estar relacionats amb l’administració (mecanògrafa, secretària, etc.), ja que tocar molt bé el piano no tenia cap futur, segons la seva mare, que acabava d’enviudar, després que el seu fill gran morís de forma prematura a l’adolescència i la resta de filles estiguessin casades o a punt. Alice va decidir treballar a buscar un marit, i l’atzar el va portar a treballar en diverses empreses relacionades amb la fotografia en un moment bulliciós al sector, pels grans invents i, sobretot, per la irrupció del que avui dia coneixem com cinema.
Gràcies a la seva dedicació, esforç i honestedat aconsegueix convertir-se en imprescindible i participar en les decisions estratègiques, això sí, en un món masculí on els rols eren molt marcats. La seva història narrada a la novel·la gràfica és la història dels pioners del cinema, per les pàgines desfilaran els seus protagonistes que interactuen amb Alice Guy: els germans Lumière (Louis i Auguste, inventors del cinematògraf el 1895), Gustave Eiffel (interessat a invertir en la incipient nova indústria), Georges Méliès (l’empresari teatral que va saber veure una oportunitat de negoci amb les càmeres), i Léon Gaumont, creador dels estudis Les Films Gaumont, una persona clau en l’esdevenir del cinema, que va lluitar amb nombrosos traves amb la competència i amb els infortunis de l’incipient sector. La iniciativa d’Alice la converteix en una empleada indispensable les responsabilitats de la qual s’amplien gradualment, convertint-se en la seva mà dreta, fins al fet que el 1896 va rodar la seva primera pel·lícula. El nombre pujaria, finalment, en més de 300 pel·lícules a França, sempre destacant per la seva originalitat, diferenciació i avantguardisme, aprofitant al màxim les noves possibilitats que oferien els avenços tecnològics a les càmeres.
El seu casament i posterior viatge als Estats Units, on va tenir dos fills (va aprendre anglès en paral·lel a la seva criança), el va portar de nou davant d’una càmera i a apostar a crear el seu propi estudi, reinventant-se des de zero, dirigint i produint centenars de pel·lícules. Bocquet i Catel destaquen a la seva obra una decisió polèmica que va prendre quan va decidir que els personatges de color no fossin actors blancs tintats, sinó que fossin actors de color, amb els quals, per cert, els actors blancs es negaven a treballar. Al sector, va conèixer a Charles Chaplin o Buster Keaton, entre d’altres, cosa que dona una idea de la seva presència a la indústria cinematogràfica nord-americana. La seva productora Solax, de les quals va escriure, va dirigir i va produir centenars de pel·lícules prop de dues dècades en unes instal·lacions memorables, acabaria tancant per culpa de les males decisions (de tota mena, financeres i sentimentals), del seu marit. Va tornar a viure a França, ja com a divorciada, seguint la seva filla en la seva feina a l’ambaixada americana a diversos països, que l’acompanyaria fins a la seva mort, als Estats Units, on van decidir tornar per viure a prop del seu altre fill, que va decidir quedar-se al país al seu moment.
En tornar a França descobreix que s’havien apropiat de la seva feina. Afortunadament, disposa de moltes proves que reconeixen la seva autoria, encara que no evitaria el seu ostracisme final, agreujat pel fet que es perdessin totes les seves pel·lícules (amb el temps, se n’han recuperat desenes, però és una part molt petita respecte del total). Tant els seus descendents com diferents autoritats del sector duen a terme, des de fa dècades, una feina de reivindicar la contribució d’Alice Guy a la història del cinema francès i mundial, com un més dels pioners que van obrir camí en l’entreteniment en paral·lel a una innovació tecnològica que canviaria el món per sempre.
L’obra de José-Louis Bocquet i de Catel Muller és un gra de sorra més en aquesta tasca fonamental de divulgació, i s’emmarca en el treball conjunt que duen a terme en els darrers lustres, en què la pròpia Éditions Casterman ha batejat com “La col·lecció de les clandestines de la història”, que abasta, fins ara, quatre novel·les gràfiques memorables sobre biografies de personatges femenins emblemàtics en la història, de les quals moltes vegades no coneixem del tot bé la seva contribució, en contraposició amb els coetanis homes que sí que apareixen amb detall a les pàgines dels llibres d’història. En concret, a més de la ressenyada obra d’Alice Guy, han publicat les biografies següents fins ara: Kiki de Montparnasse (2007) i Olympe de Gouges (2012), les dues publicades en castellà per Ediciones Sins Entido; Joséphine Baker (2016), publicat el 2022 en català per l’Editorial Finestres i en castellà per Salamandra Graphic.
En l’actualitat, els autors estan treballant a la cinquena biografia conjunta, la d’Anita Conti (1899-1997), exploradora i fotògrafa francesa, pionera en ecologia i en denunciar els efectes dels humans als oceans, en especial, els provocats per la sobreexplotació i la contaminació. I nosaltres els ho agrairem, una vegada més. A ells i als diferents editors.