Yves Lavandier és un assagista, guionista i director de cinema francès nascut el 1959. Pare de quatre fills, a mitjans dels anys noranta es va proposar escriure una història que homenatgés les professores que veia durant anys cuidant els seus fills des de petits. Va pensar que la feina que feien era admirable, per dos motius principalment: per ajudar els futurs adults a aprendre a conviure junts, i per tractar tots els nens per igual, independentment del gènere, del color de la pell, de l’origen social o de l’agudesa intel·lectual. Com a guionista, va pensar que el millor que podia fer era homenatjar-les escrivint una ficció on fossin protagonistes, mostrant aquests valors a partir de les seves accions i la seva determinació.
La llavor de la idea va quedar plantada, però van haver de passar trenta anys fins que tornés a recuperar el projecte. En tot aquest temps va desenvolupar una activitat intensa relacionada amb el cinema i la televisió, especialment com a guionista. Però, sobretot, és reconegut a nivell internacional pel seu assaig autopublicat La dramaturgia: los mecanismos del relato: cine, teatro, ópera, radio, televisión y cómic (La Dramaturgie, 1994), de la qual ha realitzat diverses revisions i edicions fins a l’actualitat (l’edició en castellà és del 2003 i l’última, de moment, en francès, és del 2017). La Dramaturgie és un assaig dedicat a l’art de la narrativa dramàtica a partir de definir els mecanismes fonamentals, estructurals i locals de l’art d’explicar històries. Per cert, l’autor separa clarament entre allò que està escrit per ser vist i/o sentit, i allò que està escrit per ser llegit. I les claus que proposava al seu llibre teòric se les va aplicar a ell mateix en la seva nova història dedicada a homenatjar les mestres.
La primera decisió era evident atesa la seva experiència prèvia i el seu objectiu final: havia d’escriure un guió de cinema. I, parafrasejant el mateix autor: “Escriure una bona història requereix tres elements: conflicte, conflicte i conflicte”. Així que va optar per no tractar temes contemporanis que poguessin desviar el focus d’atenció (l’homenatge implícit), i va decidir situar la història cronològicament en un moment singular que permetés a la protagonista mostrar-se en tota la seva esplendor davant d’una situació extrema. I l’elecció va ser contundent: finals de juny del 1944, poques setmanes després del desembarcament a Normandia de les tropes aliades durant la Segona Guerra Mundial.
En la seva condició de ser mig bretó per part de la seva família, va decidir situar la història a la població fictícia de Ploménéac, prop de Maël-Carhaix (un municipi de Côtes-d’Armor, al centre de Bretanya). La investigació realitzada per documentar-se sobre l’època el va portar a descobrir l’existència de diversos grups ultranacionalistes bretons, antifrancesos des del segle XVI, que esdevingueren realment col·laboradors dels nazis. A Lavandier li va semblar molt interessant que els nazis no fossin exactament soldats nazis, pels dilemes morals que podia introduir a la història, ja que encara feia més incomprensible el comportament dels col·laboracionistes compatriotes a la trama que havia ideat. Per cert, un comportament col·laboracionista que es prefereix mantenir en l’oblit, fins i tot avui dia.
Com que volia mostrar com la professora defensava la convivència i la igualtat a través de l’exemple i les accions, era evident que la història hauria d’involucrar uns quants infants de diverses edats en una petita escola d’un petit poble. Sigui quins fossin els motius, la realitat és que no va aconseguir que cap productor s’interessés per rodar la pel·lícula. I és aquí on va pensar que podria ser el guió del seu primer còmic… i va encertar en la solució. Però encara havia de trobar l’artista que l’acompanyés fins al final.
L’editor francès que va acceptar la proposta va ser qui li va suggerir a la dibuixant Carole Maurel, pensant que “la delicadesa del seu estil casava molt bé amb la sensibilitat que la història requeria”. L’acceptació de l’autora ha permès, finalment, la publicació de La Maestra (L’institutrice, 2022), publicada en castellà el 2023 per l’Editorial Astronave, amb traducció d’Eva Reyes de Uña. La novel·la gràfica manté un ritme cinematogràfic (el guionista reconeix que no va arribar a canviar el guió original, encara que sí que li va facilitar nombrosa documentació addicional), i es beneficia del treball conjunt a quatre mans durant tot el procés de producció. Aquest fet és important, perquè el guionista reconeix, sorprès, que, al cinema o la televisió, un cop el guionista lliura el text, deixen de ser sol·licitats els seus serveis, quan no, directament, se n’obliden fins i tot a l’estrena.
L’autora sorprèn amb la seva habilitat de transmetre amb l’expressió corporal i facial dels diferents personatges emocions tan contradictòries com la por, el dubte, l’alegria, l’orgull, la comprensió o la intransigència. Salva amb virtuosisme les diferents escenes en entorns molt diferents, com ara una habitació, una classe o les canviants formes del bosc i la il·luminació segons l’hora del dia.
També sobresurt en el disseny dels personatges: els de la resistència (la mestra, un pagès i el sacerdot del poble), els infants (17 d’entre 5 i 12 anys), i els milicians col·laboracionistes que pertanyien a diferents comandaments. Curiosament, els autors van decidir que parlessin en bretó (com l’àvia del guionista), per accentuar la contradicció quan parlaven amb la mestra, encara que per facilitar la lectura van utilitzar un recurs enginyós: pintar de negre les bafarades de les vinyetes i deixar les lletres de color blanc, així s’evitava haver de llegir la traducció a peu de pàgina contínuament. La llengua com a recurs per distingir-se i separar-se i, alhora, de complicitat i unió.
Pertànyer a la resistència fa que la mestra conegui les últimes notícies del desembarcament aliat, i per això la sorprèn que la milícia local es presenti a l’escola per emportar-se un orfe que va arribar una setmana abans. De mica en mica, descobrirem que es tracta d’un nen jueu a qui acaben d’assassinar els pares en un camp d’extermini nazi, i que no només haurà de témer pels que el busquen, sinó també pels companys de classe que pensen igual que els seus pares respectius col·laboracionistes.
La fugida que realitza la mestra amb els seus alumnes, enganyats per una falsa excursió, servirà perquè, durant el viatge, aprenguin què significa el respecte i la tolerància, ratificades en sentències tan contundents com que “la justícia és el dret del més feble”. La perseverança i la constància manifestades per la protagonista servirà com a recurs pedagògic de la improvisada lliçó que, per una causa noble, haurà de fer a l’aire lliure, mentre fugen tots dels nazis. Les armes d’una mestra són poderoses en temps de guerra, però infal·libles i imbatibles en temps de pau, perquè, potser, poden evitar que es produeixin les guerres en el futur.
