Opinió

Carta a Anna Simó

Benvolguda Anna Simó, Consellera d’Educació.

En primer lloc, la volem felicitar pel càrrec assumit. No són temps fàcils per assumir responsabilitats com aquesta, encara que hi hagi gent que pensin que ocupar un lloc de govern és una bicoca. El repte és gran, complex i difícil. Des de la còmoda jubilació de la que gaudim, no li envegem els maldecaps que tindrà a partir d’ara. Per això, ens permetem la gosadia d’escriure-li aquesta carta. L’hem rumiada durant una setmana i, passat el circ de les eleccions i els pactes municipals, hem decidit escriure-la.

Estem en una legislatura amb data de caducitat: 6 mesos? Un any? Un any i mig com a màxim? No pretenem llicenciar-la abans d’hora, però sí que aprofitem l’avinentesa per fer una crida inicial a la prudència. Aquest és també el primer motiu que ens porta a escriure aquesta carta. Conté dues recomanacions i cinc aspectes a treballar. No volem sentenciar res, sinó presentar una proposta que suposi, bàsicament, la possibilitat de refer camins, d’establir noves maneres de fer, de preparar uns canvis amb consens de la comunitat educativa, que cada vegada intuïm que són més necessaris, més urgents i més importants.

Fem la proposta entenent que pot tenir un ampli consens. La nostra militància als Moviments de Renovació Pedagògica ens ha permès entendre que hi ha un espai a l’esquerra en el que ens podem posar d’acord amb un model d’escola pública i amb una idea d’educació global, interdisciplinar i intercultural. Una idea de societat -i ciutat- educadora en la qual poden coexistir perspectives diferents -i partits diferents- amb un horitzó comú. L’educació no hauria de ser mai un lloc de confrontació ideològica entre els partits d’esquerra, sinó de consens en els principis i diversitat enriquidora en les perspectives i formes.

I passem al tema.

Les dues recomanacions són molt simples. Amb el poc temps que, potser, té per endavant, tot el que es faci per recuperar el clima de confiança amb la comunitat educativa serà benvingut. Sense aquest consens, poca cosa podem tirar endavant. És més, sense aquest consens qualsevol proposta de l’administració als claustres, per molt ben pensada que estigui, caurà en el pou dels projectes puntuals i periòdics als quals l’administració els té acostumats. S’assumiran formalment, però transformaran ben poca cosa. Aquesta recomanació primera no és només una declaració d’intencions, sinó que s’ha d’acompanyar d’accions per totes bandes, primerament per l’administració, (portes obertes, diàleg, escolta…) però a continuació també pels centres educatius, pels representants del professorat i per la resta de grups, agents i entitats de la comunitat educativa. Molt especialment per les associacions de famílies. Un diàleg que s’ha de basar en la relació entre els qui tenen la responsabilitat de governar i de prendre decisions, i els que estan en el dia a dia prenent decisions que afecten a tots i cadascun dels nens i nenes, nois i noies que omplen les aules del nostre país.

Tot el que es faci per recuperar el clima de confiança amb la comunitat educativa serà benvingut

La segona cosa és que aquest poc temps que tenim a curt termini, l’hauríeu d’aprofitar per transmetre tranquil·litat als centres. No cal fer noves propostes. En tenim moltes sobre la taula. No proposem tampoc, que ens n’oblidem de les ja fetes. Però estaria bé que durant aquest any o any i mig que tenim per endavant la feina de l’administració fos, fonamentalment, acompanyar, donar suport i no marejar més. Ni amb nous aplicatius, ni amb nous controls, ni amb noves propostes, plans ni programes. Què aconseguiríem amb aquest stand-bye? Que els centres educatius recuperin l’alè, que no és poca cosa. I donar temps a la vostra administració per avaluar actuacions i repensar un pla a mitjà i llarg termini, cosa que facilitaria la primera recomanació. Caldria que els vostres agents: inspecció, crp, eaps, direccions generals… canviessin les seves prioritats. En comptes d’ocupar el temps en pensar un nou pla o en com controlar burocràticament com s’apliquen els que estan en marxa, tindrien l’encàrrec de submergir-se en el dia a dia, de veure les dificultats reals que tenen mestres i centres educatius, famílies i alumnes: dificultats per fer una escola inclusiva, per aplicar principis d’equitat i justícia social, per fer una escola de tothom per a tothom. Veure què passa amb el català realment, amb els horaris de permanència i laborals, amb les baixes del professorat, amb la comprensió lectora, amb l’especialització mal entesa a la secundària o amb la globalització superficial a la primària, o amb qualsevol altre aspecte que valgui la pena analitzar.

No cal fer noves propostes. En tenim moltes sobre la taula. No proposem tampoc, que ens n’oblidem de les ja fetes

Si aquesta feina es fa ben feta, ens trobarem amb unes dades d’una gran riquesa per abordar un nou programa per 4 anys que, potser, recaurà amb la mateixa persona, amb el mateix grup polític, o, potser no. Però, el camí -Kavafis ens alerta- és el més important i els que hi hauran participat tindran molt de guanyat. Potser tindran, a partir d’ara, una mirada menys fiscalitzadora i més compromesa amb la realitat.

Quanta ingenuïtat! Potser, a més, us sembla un programa poc ambiciós. Però, per contrarestar-ho, us diem que creiem que tindrà molts aplaudiments en importants sectors. Potser no tindrà un suport unitari. Segur que demà mateix hi ha un comentari d’en Pere o la Pilar, dient que el que manquen són recursos i que ens deixem de collonades que diria el mestre Pla. Potser és que el suport unànime no existeix i el que cal és només gosar canviar les tendències existents. I en aquests moments les tendències estan massa condicionades pel desinterès, l’estrès, l’angoixa, les necessitats bàsiques no satisfetes, o aquest fracàs escolar que es manifesta de tan variades maneres i que afecta, com sempre majoritàriament, a la població més necessitada d’una educació emancipadora.

No ho resoldrem tot amb un any. Però necessitem, i en això hi coincideix molta gent, canviar formes i tarannàs, a més d’encertar més en les propostes de govern.

L’escola i l’educació, cada vegada les entenem més com una peça clau per poder pensar i construir una nova manera d’entendre la nostra societat, en totes les seves dimensions. La seva essencialitat és inqüestionable, com ho és el paper que l’escola pública ha de fer en aquest sistema. Per això, dites aquestes dues recomanacions, us proposem cinc línies de treball que, segons el nostre parer són importants en la nova etapa que cal iniciar.

1. Enfortir els centres educatius, la seva cultura, les seves relacions amb la comunitat educativa i amb el territori. I definir com ho fem a partir d’establir mecanismes d’autoregulació, competències reals, autonomia i relacions d’interdependència entre centres d’un mateix territori.

2. Recuperar la il·lusió del professorat amb la seva feina, encomanant-los els objectius que fa més de 50 anys demanaven els alumnes de Barbiana a la seva professora. I això s’ha de fer amb rigor, potenciant la professionalitat i la responsabilitat dels docents i donat-los les condicions de treball i de formació que necessiten. No cal que fem nous plans de formació externs. Amb l’acompanyament que us proposàvem segur que hi ha iniciatives que tenen els claustres que val la pena donar suport. Qui millor que ells per saber la formació que necessiten? I en aquesta línia veure com es pot donar un tomb a l’orientació administrativa i gerencial dels equips directius i com es potencia la seva dimensió pedagògica.

3. Revisar la participació com un dels elements claus del model d’escola pública. Juntament amb la laïcitat i l’absència de lucre, són tres aspectes que haurien de configurar qualsevol centre educatiu que vulgui respondre als requeriments de la societat. Això necessita molta claredat per part del govern, mesures facilitadores en cada context i l’exercici d’una bona responsabilitat per part de tots els agents, superant necessitats individuals i valorant les de la comunitat. Implica finalment, una actitud d’escolta i de respecte per part dels que estan més amunt -a tots els nivells-, amb més responsabilitats.

L’escola de tothom per a tothom és una escola heterogènia, en la qual les diferències de partida s’intenten compensar

4. Inclusivitat, equitat i justícia social. L’escola de tothom per a tothom és una escola heterogènia, en la qual les diferències de partida s’intenten compensar, i en la que els recursos, les accions, i les polítiques han de tenir en compte la diversitat de situacions i la diversitat de respostes que requereixen. Així, cal establir com compaginem unes normes comunes a tot el sistema, amb propostes específiques per a cada realitat -des dels barris als centres urbans, des de la ciutat a les zones rurals, des de la costa al Pirineu… Aquest és un terreny en el qual l’administració ha d’avançar amb propostes valentes. I que, a més a més, ha d’aplicar-se ella mateixa en primer lloc, ja que no pot ser que les directrius generals i els recursos pateixin tant uniformisme quan s’apliquen a aquesta diversitat de situacions.

5. I, en cinquè lloc, el què i el com ensenyar ha de ser de nou un dels aspectes del debat. No volem noves modes, en aquest terreny. De l’administració necessitaríem que situés un marc comú, general i assumible per tothom. Dels territoris i de cadascun dels centres educatius de cadascuna de les etapes, necessitem una resposta concreta a aquest marc. Que el respecti, però que no tingui por de desenvolupar-lo segons les cultures, necessitats i situacions de cada context. Per autoregular això ja tindríem el que hem marcat en el primer punt. Uns bons mecanismes d’autonomia i interdependència que ajudessin als centres educatius i als docents, a fer-ho cada cop millor.

Potser hi haurien altres punts. Som conscients que, de cadascun d’aquests cinc, en poden penjar alguns altres. Que tot és molt general i que depèn de com s’orientin poden tenir unes conseqüències o d’altres contràries del tot. Per això són tan importants els dos primers punts. O el paper que poden tenir els òrgans consultius i de participació. I el diàleg que plantegem. I la tranquil·litat que sapiguem transmetre a les comunitats.

Tenim una societat amb unes emergències globals i interconnectades que hipotequen el nostre futur. L’educació i l’escola han de poder tenir la possibilitat de contribuir a fer que la població escolar estigui més preparada per fer-hi front. Poca broma! Voleu un repte més gran? Ens hi juguem molt com per no acceptar la importància i l’essencialitat que té la feina que hi fem. Tant de bo això sigui una preocupació de la majoria de professionals -estem convençuts que pot ser-ho-, com dels que ens governen des de la seva més gran responsabilitat.

Una última nota. Hi ha molts jubilats que, en aquest país, encara estem al peu del canó. Potser no amb la intensitat que ho vam estar fa uns anys, però si amb una mica d’experiència que ens agradaria que no es perdés entre els viatges de l’Imserso i les tertúlies a la biblioteca. Compteu amb uns quants pel que faci falta.

Molts encerts i molta sort.

Joan Domènech, Jaume Cela i Gemma Heras són mestres jubilats.