“El preu de plantar cara és molt alt, per això ningú no ho fa”, explica la Joana (nom fictici per a preservar la seva identitat), una doctoranda que fa un any va denunciar per assetjament laboral a la seva exdirectora de tesi, una reconeguda professora d’arqueologia d’ICREA que treballa a la Universitat de Barcelona.
Dos anys després de treballar sota la influència d’aquesta professora i de passar dos cops per una baixa per ansietat, la Joana va interposar una denúncia contra la seva directora de tesi i va ser traslladada d’universitat i li van canviar la directora de tesi.
Però quin va ser el preu que ha pagat? Quins efectes col·laterals ha patit pel fet d’interposar la denúncia? La seva resposta és clara i concisa: “moltíssims, ha estat un any terrible pel que fa a la salut, a la vida social, amb les amistats… “És haver d’estar anant a metges, psicòlegs, acudir a teràpia setmanal… només per a poder aprendre a viure amb la situació que estava vivint i que havia viscut”. “Al cap i a la fi, i per molta ràbia que em faci, havia d’acceptar tot el que havia passat per a poder continuar vivint amb allò”. “La investigadora va tenir accés a la denúncia que vaig presentar, on hi havia adjunts els meus informes mèdics, i va anar escampant per allà les patologies que hi surten. Gent que no em coneix ni em coneixia sap la meva història per boca seva”.
L’impacte acadèmic
Més enllà de la salut, també té un impacte acadèmic: “Ha aconseguit que avui dia hi hagi moltes persones que, o bé estiguin a l’atur o bé hagin abandonat per complet l’arqueologia”, comenta amb pena. “La gent aguanta, espera que se li acabi el contracte, en busca un altre o simplement deixa la professió, perquè és més fàcil acabar d’una manera neutra i mitjanament dolenta que no directament molt dolenta, com és el meu cas”.
“El preu a pagar en l’àmbit laboral no el sé ni el puc saber encara, jo per sort continuo amb el contracte que tenia, que era de quatre anys i encara me’n queden 2, però de cara al futur el que pesarà al meu currículum i a la meva persona no ho puc saber”, segueix la jove. Argumenta que és conscient que molta gent sap el que ha fet i qui és i llavors és coneguda, no per la seva feina, sinó pel que li ha passat, “i fruit d’això moltes persones poden pensar que sóc valenta i d’altres que sóc problemàtica o que em queixo massa”.
La investigadora denunciada forma part de la Facultat de Geografia i Història de la UB, però és doctorada de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) -un organisme de la Generalitat de Catalunya que atreu acadèmics de prestigi que treballen adscrits a les universitats-, i també és directora de tesi de, entre d’altres, l’última doctoranda que la va denunciar el 2022.
La resolució del rectorat
Arran de la denúncia, la Universitat va obrir un expedient. La resolució del rector de la UB descarta que la denunciada portés a terme “assetjament laboral”, però considera que l’arqueòloga va dur a terme un “tracte inapropiat” a la investigadora predoctoral que la va denunciar per assetjament laboral. També constata l’existència d’un “mal clima laboral” en tot el grup de treball, que va afectar de manera “greu” als projectes de recerca.
En aquesta resolució es dictamina que la investigadora haurà de fer un curset de reeducació de mínim sis mesos. Alhora, també es conclou que la prestigiosa investigadora i presumpta autora de males pràctiques laborals “tampoc podrà assumir nous projectes de recerca ni dirigir noves tesis doctorals fins que hagi completat el curs i s’avaluï si hi ha “evidències de millora”. En cas contrari, la UB podria apartar-la definitivament de la universitat.
Des d’ICREA, expliquen que la professora ja va iniciar la formació fa uns mesos, i que està previst que la continuï durant el semestre vinent. A més, expliquen que li faran un seguiment d’aproximadament un any. La UB també establirà un “sistema d’acompanyament i supervisió” a tots els empleats que quedin sota la direcció d’aquesta arqueòloga i la vicerectora de doctorat revisarà els contactes entre ella i els seus treballadors. L’acadèmica tampoc podrà sol·licitar la contractació de nou personal predoctoral i, en cas de contractar personal que ja hagi finalitzat la tesi, la contractació haurà de passar per prèvia supervisió del rectorat de la UB.
La Joana valora positivament que no pugui contractar nous doctorands i que es pregunti als altres doctorands que tenia si es volien canviar de directora. Tot i això, considera que la mesura va tard: “hauria d’haver passat fa un any i mig, i tot s’ha donat perquè, després de mi, una altra persona del seu equip s’ha canviat de direcció de tesi i, evidentment, les persones que continuen treballant per a ella tenen una postura bastant complexa”.
“Encara tinc por de trobar-me-la”
Els testimonis d’aquest reportatge adverteixen que no s’han interposat més denúncies formals per la por a les represàlies a causa del gran prestigi de la investigadora i als seus contactes amb el món acadèmic i científic. Només amb un dels seus projectes, finançat per la Unió Europea, ha obtingut més de 2,2 milions d’euros per a recerca entre 2018 i 2024. A més a més, la docent compta amb un gran prestigi; va guanyar el Premi Nacional de Recerca 2021.
La Joana encomia la seva nova directora de tesi, que la va acollir sense saber exactament què m’havia passat. Titlla la seva nova tutora de ser “un encant de persona”. És per això que considera que d’aquesta banda ha guanyat moltíssim: “ara no tinc por d’anar a la feina, ja no m’agafen atacs d’angoixa els diumenges perquè sé que el dilluns he d’anar a la universitat”. A més exposa que, en un any que per a ella ha estat molt dur i molt difícil estar al 100%, la seva nova directora ha estat molt comprensiva i l’ha acompanyada.
“Perquè et facis una idea de la dificultat de la situació: jo tinc quatre anys per a fer la tesi, un l’he perdut amb la meva antiga directora -molta part de la feina que vaig fer no l’he pogut recuperar-, un segon any he estat al 50%, ja que havia d’estar pendent de reunir-me amb serveis jurídics, reunir-me amb professors, veure si em deixaven canviar, mirar si les retribucions del meu nou contracte estaven bé, a més de l’estrès posttraumàtic”.
Tot i això, la Joana considera que el fet que hagi sortit la resolució li ofereix l’oportunitat de poder començar a tancar aquesta etapa tan angoixant i de sentir-se optimista, però sí que és conscient de la seva situació. “Avui en dia encara tinc por de trobar-me-la en algun congrés, explica la Joana. “A més, sé que això em perjudicarà tota la vida: ella o els seus amics són jurats anònims de moltes revistes de prestigi en l’àmbit de l’arqueologia, i jo sé que si veu algun text signat amb el meu nom el meu article es descartarà immediatament”.
“Jo he estat l’últim any sencer sense anar a un congrés per por a trobar-me-la. Tampoc no podia complir al 100% amb la meva feina, ni tampoc podia fer tots aquells mèrits extra que requereix una carrera acadèmica, que és molt exigent i competitiva”, lamenta la jove. Explica que fer una tesi no vol dir només escriure-la, sinó també presentar-la a congressos, escriure articles, fer xerrades, impartir classes, etc. Una part que no ha pogut fer durant l’últim any. “Ara em toca agafar forces i, per exemple, al setembre aniré a un congrés al qual tinc constància que ella assistirà i m’he de preparar psicològicament, perquè es tracta d’un congrés Europeu i aquesta dona és molt més coneguda que jo; per tant, molta gent es creu la seva versió, perquè té una posició més alta i de reconeixement que jo”. Admet, però, que, malauradament, si vol continuar amb la seva carrera, ha de passar per aquest tràngol.
Angoixa, dinars obligats i cap descans
Segons la Joana, la situació que han hagut de viure ella i els seus companys era insostenible. “Demanar vacances era inconcebible, hi havia por, t’ho retreia i alguns aspirants a formar part del seu grup de recerca vam arribar a treballar fins a tres mesos sense contracte ni salari”, explica la Joana. “Les trucades, emails, missatges eren constants: no entenia de dies de descans o d’horari laboral, era igual si era dilluns a les 22 o diumenge a les 11:00 h”, segueix la Joana. “Diversos investigadors van haver de demanar la baixa per ansietat després d’estar sota les ordres de la càtedra”, afirma la Gisela (també nom fictici), una investigadora que formava part del grup, però sobre la qual la professora no tenia el mateix poder.
A les estones de dinar, la directora de tesi de la Joana obligava a tot el seu equip a menjar cada dia en un petit office ubicat a pocs metres del seu despatx. “Ella deia que era per fer equip, però es convertia en un espai reservat per alimentar el seu ego, en el qual només parlava ella i la resta callàvem”, afirma la Gisela, qui també conclou que “tenia un ego gegantí, però es notava que tenia l’autoestima molt baixa, i per això sempre havia de criticar i menysprear la resta”. En cas de no presentar-te a menjar, les entrevistades asseguren que la investigadora “et criticava davant de tots, et deixava de parlar durant dies, prescindia de tu en tasques rellevants, et negava el finançament per a anar a congressos o t’acusava de crear un mal ambient de treball”. “Es dedicava a menysprear els seus doctorands i, quan aquests intentaven negar-se a fer alguna tasca, els coaccionava argumentant que “tenien feina gràcies a ella”, diu la Gisela.
“Haver d’estar present de manera constant, fins i tot a l’hora de dinar -amb l’afegit del mal ambient que ella mateixa generava en aquella estona- em va acabar generant una angoixa incapacitant i, a més a més, ella em recriminava que jo la maltractava per no anar a dinar”, explica la Joana amb un nus a la gola. “Un dia, ja a casa recordant les seves paraules, que m’acusaven d’estar-la assetjant, vaig acabar a urgències per ansietat i vaig passar una setmana de baixa per ansietat amb medicació”, explica la Joana.
Va ser arran la seva primera baixa laboral que la Joana va adonar-se que la feina estava afectant el seu estat de salut física i mental, “de la gravetat de la situació i de la necessitat de donar a conèixer a la UB el què succeïa”. Tot això va ser l’inici d’un llarg i angoixant procés on no va gaudir de cap mesura de protecció ni va sentir-se gaire recolzada, tal com argumenta la jove.
Va ser llavors quan vaig sol·licitar a l’Oficina de Seguretat, Salut i Medi Ambient (OSSMA) de la UB que estudiessin els riscos psicosocials de treballar amb la investigadora que li portava la tesi. La Joana lamenta la pèssima actuació de l’OSSMA. En aquell moment li va trucar un metge per fer-li un parell de preguntes i, passats uns dies, li van trucar per dir-li que el seu cas no era assetjament laboral, que potser era “tracte hostil”. “Em vaig enfadar molt, perquè ni tan sols havien parlat amb cap dels meus companys per a comprovar-ho”.
“Era perjudicial per la salut”
Hem tingut accés a nombrosa documentació en relació al cas: una baixa laboral, notes que es feien a tall d’alliberament, informes de riscos psicosocials realitzats per la UB dins l’equip d’aquesta investigadora després d’obrir l’expedient.
Tant l’OSSMA de la UB -que més tard va iniciar un estudi de riscos psicosocials- com la comissió interna de recerca que es va crear van constatar que no s’assignaven els treballs correctament. “Només poden assignar-se tasques als doctorands que puguin tenir veritable interès per a la seva formació”, afirma l’informe.
L’informe de l’Oficina de Salut de la UB, fet a partir d’entrevistar onze membres de l’equip, constata que vuit d’ells van dir que la qualitat del seu lideratge i la quantitat de treball assignat eren perjudicials per a la salut. Set d’ells van dir que el seu treball era “desgastador emocionalment” en la majoria d’ocasions i que els conflictes mai se solucionaven de manera “justa”.
Tant els documents com les fonts consultades mostren una contínua assignació de tasques que no corresponien a aquests investigadors, que anaven des d’actualitzar el seu perfil de Viquipèdia, fer d’hostessa a congressos, gestionar pàgines web i factures, portar xarxes…
Com segueix la vida de la denunciada? Hem intentat parlar amb la professora denunciada, però ens ha negat una conversa, així que el que sabem és per tercers. La professora no imparteix classes ni al grau ni al màster, però això no és nou, sinó que ve d’anys enrere i ni se cita en la resolució del rectorat. Tot i poder continuar amb els projectes, a la investigadora se la veu “el mínim per la facultat”. A més, la investigadora es troba en l’intent de contractar nous alumnes pel seu equip, però amb la supervisió del rectorat, tal com imposa la resolució de la UB; fins que no acabi el curs no pot contractar predoctorants, només gent que hagi fet ja la tesi.
La Joana explica que, “al final, el món és molt global: hi ha gent de fora que no s’adona del que ha passat aquí o simplement necessiten la feina per menjar i continuar amb la seva carrera acadèmica i estan disposats a sacrificar molt”. Els testimonis diuen que la professora continua amb el seu dia a dia, escrivint els seus articles, llibres i assistint a conferències i “fins on jo sé, conseqüències reals n’està tenint poques, ja que encara va a la majoria dels llocs i té una feina i salari intactes malgrat tot el que ha fet”. Tot i això, celebra que li hagin negat l’assistència a alguna conferència.
