En el marc de l’acte de presentació de l’oferta d’activitats i recursos d’Educaixa per al nou curs i en ple debat sobre l’ús dels mòbils a l’aula, Liarte aposta per aprofitar la personalització en que donen les tecnologies i per anar amb molt de compte amb les distraccions i el mal ús dels dispositius. Afirma que la tecnologia ha d’anar acompanyada de pedagogia i, prova d’això és el seu podcast Café con Rosa Liarte, així com les webs Academia para Profes i Lecciones de Historia.
Defenses que el mòbil pot ser un aliat en l’educació. De quina manera pot ajudar a l’aula?
La competència digital ha vingut per quedar-se, crec que hem d’educar-nos i que el problema ve quan fem un mal ús o un abús dels dispositius. Avui dia tothom porta un dispositiu a la butxaca i molts centres tenen ordinadors, si bé és cert que d’altres no tenen dotació per fer servir la tecnologia i moltes vegades és el mateix alumnat qui té el dispositiu. Això ens pot servir d’ajuda per treballar la competència digital, sempre amb una educació adequada, amb una duració, amb les seves normes i amb les seves pautes perquè pot ser una eina molt poderosa a l’aula que ens ajuda a aprendre. Amb un clic puc aprendre des de qualsevol lloc, buscar informació i verificar-la.
Una de les competències que tenim és la de discernir si és certa o no qualsevol informació i hem d’educar també el nostre alumnat perquè no creguin el primer que llegeixen, sinó que contrastin i verifiquin. Si no l’eduquem, al final el que tenim són persones analfabetes digitals. Es parla dels nadius digitals, però, si no s’educa, al final crec que tenen una arma molt poderosa que no saben utilitzar.
A partir de quines edats estaríem parlant?
Soc la primera que diu que de ben petits no se’ls ha d’acostumar al mòbil. Com diu la pedagoga María Couso, no s’ha de posar el mòbil com a xumet. Això no ho puc defensar. Jo parlo d’alumnat de secundària, amb qui tinc molt bones pràctiques, sobretot de tercer i quart d’ESO, ja estaríem parlant de 15-16 anys, i també de primer i segon d’ESO amb alguns dispositius, per exemple que sàpiguen buscar a Google i que sàpiguen adjunto un arxiu al correu, que després són especialistes en ballar a TikTok, però no saben fer coses tan bàsiques com buscar informació.
Un altre meló que s’obre és el de la Intel·ligència Artificial. Molta gent es pensa que ens ho dona tot, i la Intel·ligència Artificial també s’equivoca. S’ha de buscar informació i s’ha de saber contrastar perquè si no, no tindrem persones competents digitalment.
Quines aplicacions estan en auge? Flipped classroom per aprendre fent i no memoritzant, ABS (aprenentatge basat en projectes), Mobile Learning amb apps educatives a l’aula…?
La majoria d’eines educatives han incorporat aquesta intel·ligència artificial per al professorat. Això no vol dir que el profe treballi més, sinó que em fa ser més eficaç perquè si abans trigava tres hores en el que ara faig en mitja hora, puc dedicar més temps de qualitat docent per al meu alumnat i no dedicar tant de temps a la burocràcia.
Com a exemple d’aula invertida, hi ha una eina molt interessant que es diu EdPuzzle que va inventar un profe de Badalona que et permet saber si l’alumnat ha visualitzat el vídeo i, a més, pots incorporar preguntes dins del vídeo i obtenir notes. Això et dona una informació que és increïble perquè saps en quin lloc exacte del vídeo l’estudiant ha anat enrere, i això et permet conèixer les dificultats de l’alumnat a l’hora d’entendre un contingut. Això, en una classe de tota la vida, només tindries algú afirmant amb el cap o no. La tecnologia em permet anar més enllà com a docent, no em treu la feina, sinó que em dona una informació que jo, com a docent, no tenia abans.
També hi ha metodologies actives com l’ABP i moltes eines digitals que ens ajuden a treballar, com el Book Creator o creador de llibres, que et permet fer llibres digitals interactius i que l’alumnat creï material accessible per a qualsevol persona, inclús per a alumnat amb discapacitat auditiva o visual. Treballa molt la creativitat i permet fer unes creacions increïbles.
Es tractaria de fer un llibre des de zero sobre alguna matèria, com història o literatura?
Sí, nosaltres, per exemple, vam fer un projecte de guia turística interactiva de l’Alhambra i ho vam treballar tot amb Book Creator. També pots fer coses en paper, prendre fotos i pujar-les al llibre. Jo no descarto, per així dir-ho, l’1.0, sinó que la tecnologia és un mitjà més, també s’han de fer coses a mà, però la tecnologia em permet fer coses que abans eren inviables. Ara, el meu alumnat ha passat de ser un mer consumidor a ser un proconsumidor de contingut. El que busco és que ells siguin els creadors de contingut i que busquin informació, i si a més poden beneficiar altres persones, moltíssim millor.
Després, també es poden fer vídeos amb stop motion o podcast. Jo tinc un podcast com a docent, però també treballo el podcast amb el meu alumnat. Treballo moltes competències, la idea és buscar un enllaç al món digital, però sense treure l’anterior, i que l’alumnat treballi moltes competències, moltes matèries, i que desenvolupi habilitats del segle XXI.
Com a professora d’història d’institut, en el debat entre entendre o memoritzar, ¿hi ha dates històriques que s’haurien de conèixer per cultura general o això és un mètode antic perquè ho poden trobar per Internet?
Hi ha moltes persones detractores de la metodologia activa que diu que l’alumnat aprèn menys o té menys contingut. No estic d’acord en l’aspecte que jo no puc ser competent si no tinc continguts previs, i crec que és molt important també la memòria; o sigui, la memòria s’ha de treballar, però no es pot memoritzar tot perquè la memorització no em porta a res, sinó que potser m’interessa més tenir habilitats per saber trobar informació i ja després memoritzar el que necessiti.
Quan tu estàs fent un aprenentatge memorable, acabes recordant-ho
No descarto la memòria activa, el meu alumant fa exàmens perquè la vida demana exàmens i jo si vull fer una oposició hauré de fer un examen. Encara hi ha una part de la societat que demana la memorística, però si ho fas a través d’un procés que sigui memorable perquè ho recordis millor. Així em vaig decantar per la història, perquè el meu professor d’història em va motivar i em va fer obrir alguna cosa que jo no sabia ni que m’agradava. Avui dia, se’m considera especialista en tecnologia educativa i jo, realment, soc historiadora.
Quan t’emociones, al final acabes recordant, i això va molt enllaçat a l’aprenentatge: quan tu estàs fent un aprenentatge memorable, acabes recordant-ho; és el que es coneix com a aprenentatge significatiu, un aprenentatge que arribi per a la resta de la vida.
Tenir certa formació digital, crea proximitat entre alumnat i professorat?
La competència digital ja és obligatòria. Els docents s’han de certificar en competència digital, funciona com amb els idiomes: B1, B2, C1, C2, ver marcat per la normativa europea. La competència digital necessita una actualització constant, això va a un ritme frenètic i això també fa necessari descartar que depèn de l’edat, perquè jo m’he trobat docents una setmana abans de jubilar-se en una formació i amb una competència digital increïble, i també m’he trobat docents molt joves que acaben d’entrar i en saben poc.
Passa el mateix amb l’alumnat, pensem que tot el nostre alumnat és nadiu digital, cert és que s’han criat amb pantalla, però una cosa és tenir competència digital i una altra saber utilitzar-la amb destresa. Les habilitats s’han de saber impulsar a l’alumnat, no a tothom se li dona bé la tecnologia.
La covid va posar en evidència la necessitat d’adquirir aquesta competència digital. La covid va portar coses dolentes i bones. Dolentes, perquè hi havia una bretxa digital, no totes les famílies sabien connectar-se i això va posar en evidència molts problemes. Una cosa bona que va portar va ser la digitalització de molts centres, es va avançar molt en tecnologia educativa. Vam fer un salt increïble en l’ús de la tecnologia educativa i s’ha avançat molt en aquest aspecte tecnològic.
Dius que la tecnologia ajuda el docent a organitzar-se i tenir més temps per a la tasca educativa, però en el teu cas, entre el podcast, les diferents webs, les xarxes socials… D’on treus el temps per preparar les classes?
Jo m’he dedicat al patinatge artístic sobre rodes. Competia en altes competicions i anava als centres de gran rendiment. A més, he sigut una persona activa sempre. Això m’ha fet acabar com a docent, perquè tinc aquesta actitud de voler aprendre sempre. Crec que és una qüestió d’actitud, si t’apassiona i t’agrada el que fas, doncs a mi no em fa mal estar un dissabte editant un vídeo per a les meves xarxes socials. No ho he buscat, ha anat sorgint, en la vida m’havia imaginat que seria, com diuen ara, creadora de contingut. M’ho diuen fa cinc anys i em sembla impensable, i ara hagi de gestionar xarxes, bloc, podcast i un munt de contingut que, la veritat, els profes agraeixen. Que la teva comunitat t’animi, està molt bé. Després, també hi ha les formacions, els congressos i el que hagi d’arribar.
Quants seguidors tens a les xarxes?
A Instagram, 30.000. A Twitter, 30.000 més. El blog té milions de visites. A Youtube tinc dos canals i entre el dos n’hi ha uns 50.000. Al final, sí, soc gestora de contingut o també, com diuen, “Edu-Influencer”. Això suposa una responsabilitat i tenir cura del que es publica. El podcast ja va per les 150.000 descàrregues, recordem que és un podcast d’educació.
La majoria de seguidors són docents i famílies. A vegades, m’escriuen famílies preocupades sobre l’ús de les tecnologies. Hi ha un discurs sobre la demonització de la tecnologia molt negatiu. Jo m’he creat entre pantalles i no vull dir que sigui una addicta, em poso límits. Tinc els meus límits al mòbil, i aquí és on vull arribar amb aquesta educació de la tecnologia. M’han escrit famílies preocupades perquè al seu fill li motiva moltíssim la tecnologia i justament al centre se la prohibeixen, una cosa que per a mi no té molt de sentit perquè prohibir-ho no porta enlloc, porta a treure un problema durant mitja hora, però el tindràs més endavant.
En una mateixa aula, amb o sense tecnologia, hi ha alumnat que es distreu, que està més concentrat, que li agrada una matèria o una altra… ¿Adaptar les tecnologies a les diferents casuístiques és més fàcil, menys o igual de complicat?
Aquí és on està la clau per a mi. La tecnologia em permet adaptar-me a l’alumnat perquè em permet accessibilitat i adaptar-me als diferents ritmes d’aprenentatge. Abans posava l’exemple del vídeo que podien repetir tantes vegades com volguessin i, amb això, jo puc detectar qui té dificultats, qui ho ha repetit, quantes vegades necessiten… La tecnologia el que em brinda és la personalització de l’aprenentatge.
La tecnologia el que em brinda és la personalització de l’aprenentatge
Si tinc una classe amb 30 alumnes, jo parlo i ells m’escolten, no estic personalitzant res, el que estic fent és un discurs. Si algú no ho entén, em pregunta i ho torno a repetir, però molts no tornaran a repetir per vergonya perquè no volen interrompre més. Per a mi, la potencialitat de la tecnologia és que em permet arribar a tot el meu alumnat. Ara que es diagnostiquen més casos, per exemple, d’hiperactivitat, puc adaptar-me, i el mateix amb alumnat amb sobredotació, al qual no sempre se li ha donat la importància que mereixia, i ara la tecnologia em permet investigar i personalitzar molt més la feina, puc fer atenció a la diversitat gràcies a la tecnologia. Això per a mi és l’aposta de l’ús de la tecnologia a l’aula.
Seria aquest el principal avantatge? La possibilitat d’adaptar-te més i millor a l’aprenentatge de cada alumne i alumna?
Totalment. He tingut alumnat invident, hiperactiu, disruptiu… Amb alumnes invidents, m’he preguntat com podia ajudar-lo, i amb l’alumnat disruptiu també m’he preguntat què li motiva o què li agrada i com usar la tecnologia. Això no vol dir que tot sigui tecnologia i no facin servir la llibreta i el boli, però la tecnologia em serveix com a motivadora i com a personalització de l’aprenentatge, i a mi m’ajuda a ser més eficaç com a docent. Per a mi, aquestes tres claus són el principal.
I quins serien els principals desavantatges? En què s’hauria de millorar?
La primera sobretot és la distracció. La tecnologia distreu molt, és complicat que no entri a WhatsApp o no em posi a mirar un Reel d’Instagram. Per això parlo d’educar en l’ús de la tecnologia. I la segona, en educació, seria la formació constant, que pot ser esgotadora. A mi, perquè m’agrada, però també entenc quan em diuen que una eina o una altra ja la vaig explicar l’any passat i ara ha canviat completament. També hi ha certa por a les actualitzacions, que es faci malbé alguna cosa amb les actualitzacions. Moltes vegades es veu com un impediment, o com un ‘i ara ho haig d’aprendre una altra vegada’. A això se suma una nova llei educativa, una nova burocràcia, i un esgotament que també ve d’una covid i de fer classes amb mascaretes, amb exposició… Per això, intento ajudar els docents a veure l’ús fàcil, amb tutorials ràpides, perquè es puguin actualitzar de la millor manera possible.
Has presentat l’oferta d’activitats i recursos d’Educaixa per al nou curs. Creus que s’està formant una nova comunitat de docents i centres que defensen que tecnologia i pedagogia no estan renyides?
No poden estar renyides perquè sense pedagogia no es pot usar la tecnologia. No defenso la tecnologia de pujar un PDF o fer un clic. La tecnologia ha d’anar acompanyada de pedagogia i crec que és per això que la gent em segueix, perquè explico com fer-ho per aplicar-ho a l’aula. Hi ha molta gent a qui ja li ha despertat aquesta curiositat i ha vist que és necessari portar-la de la mà, ja no només si tens alumnat més petit, sinó que també tu com a docent la pots fer servir per ajudar-te en la teva feina. No posaràs tot de tecnologia a infants tan petits, però pot anar de bracet per ajudar-te a tu amb tota la gestió.
Sense pedagogia no es pot usar la tecnologia
Crec que sí que hi ha una nova generació de professors que són conscients que això és necessari. Tot això s’ha despertat arran de la Covid. Aquells tres mesos confinats i connectats va fer obrir a molts profes els ulls en el sentit que no té sentit connectar-se sense més, sinó que cal ajudar l’alumnat perquè comprengui millor les coses i hi ha eines que poden facilitar-ho. Això porta a un canvi de xip de molts docents, que se’ls ha obert l’espurna de la curiositat, d’investigar i de canviar una mica la dinàmica. No es tracta de treure el que hi havia abans, perquè jo no dic que una classe magistral sigui dolenta, jo també les faig, però és necessari anar incorporant canvis a les classes.
Comentaves que els projectes han de tenir un sentit. Com es tradueix aquest aprenentatge en projectes més palpables i socials?
Jo vaig fer un projecte amb el meu alumnat que es va fer viral i que ja s’ha repetit en centenars de centres. Està vinculat al tema de la igualtat de gènere. Vam començar a mirar quants carrers hi havia amb nom d’homes i quants amb nom de dones a Cártama (Màlaga), on estava destinada. Va ser el curs 2016-17. Els resultats van ser aclaparadors: més del 80% dels carrers tenien nom d’home i menys del 20%, de dona.
Va ser el propi alumnat qui va demanar trucar a l’alcalde i donar-li a conèixer el projecte, que es diu #Merezcounacalle, i va proposar que, si s’obrien carrers nous, que si us plau contemplessin que hi haguessin noms de dones. L’Ajuntament ens va demanar una proposta de dones que mereixien un carrer, i mesos després li vam proposar un llibre digital amb 300 propostes de dones que mereixien un carrer. Mesos després es van obrir quatre carrers amb nom de dones al municipi, imagina’t l’emoció de fer aquest canvi per millorar el teu entorn. Tot un Aprenentatge Servei. Imagina’t a l’alumnat i a mi obrin les plaques als carrers.
Quan ho vaig penjar a les xarxes, va tenir molta repercussió. Google em va nomenar Google Innovator com a projecte innovador, perquè ho vam fer amb Google Maps. El projecte s’ha replicat per molts centres, s’han unit més de 300 centres educatius i s’han obert desenes de carrers amb nom de dona en moltes ciutats, millorant l’entorn i treballant en alguna cosa tan bonica com la igualtat, no només a Espanya, m’han trucat d’Anglaterra, França, Panamà, Costa Rica… Hem estat invisibilitzades al llarg de la història i, gràcies a l’educació, podem fer visible el que ha estat invisible durant anys.
