La funció del Departament d’Educació és eliminar les barreres de l’aprenentatge per tal de construir un context escolar que permeti l’èxit educatiu i el desenvolupament curricular i social de tot l’alumnat. Així ho estableix el Decret 150/2017. La comunitat educativa ajuda a detectar i eliminar aquests obstacles. I quan no arriba, apareixem les famílies, els companys/es i en definitiva, tota la comunitat al voltant del centre. Hem de vetllar entre tothom, per crear entorns d’aprenentatge saludables. Les barreres no són de l’infant, són de l’entorn. L’infant té les seves pròpies característiques i les seves aptituds. Tot infant aprèn, siguin quines siguin les seves condicions.
Hem canviat la mirada. I és un canvi que han de tenir tots els agents educatius. No ens centrem en el dèficit de l’infant. Hem d’abandonar l’esquema que fins ara s’havia utilitzat on la mirada protagonista se centrava en les dificultats de l’alumne. Assenyalo algunes observacions que es feien, però en deixo d’altres per a futures reflexions. Cap d’aquestes les hauríem de trobar avui dia als nostres centres educatius.
FIGURA 1
I com ha de ser aleshores la nostra mirada?
Hem d’aconseguir que la mirada se centri en l’entorn, que és qui condiciona i marca els límits que els infants es trobaran per accedir a l’aprenentatge i a les seves relacions socials.
Les barreres per a l’aprenentatge tenen a veure tant amb aquelles barreres físiques que impedeixen l’accés de l’alumnat, com les emocionals i sensorials, barreres que impedeixen relacionar-se amb l’entorn; companys/es, docents, etc. Una activitat d’aprenentatge que consistís en arribar al cim de l’Everest seria de difícil accés per tot un grup-classe; o una activitat amb sorolls exagerats seria de difícil accés per tot un grup-classe.
Un cop ens hem situat en el tema, assenyalem alguns obstacles que poden i han de ser eliminats:
- Aclarir els conceptes: ens trobem amb mestres que diuen que apliquen criteris d’inclusió però, tot i això, el primer que fan és demanar al mestre d’educació especial que s’emporti els infants amb dificultats d’aprenentatge perquè no podran seguir l’activitat proposada. El llenguatge que utilitzem ha de ser compartit. La inclusió demana, prioritza, que tots els infants estiguin a la mateixa aula. Ha de ser l’activitat i l’espai qui s’adapti, no al revés.
- El llenguatge de comunicació: no podem entrar en el Disseny Universal d’Aprenentatge (DUA), però sí que podem emfatitzar que cal eliminar aquesta barrera. Hem de poder emprar més d’un llenguatge simultàniament. Hem de permetre que tot infant es comuniqui i d’aquesta manera participi. Aprendre més llenguatges de comunicació és enriquidor per a tots els infants.
- Barreres que es troben a l’espai físic, l’aula: el docent ha de procurar disposar d’ajudes visuals per a qualsevol informació que hi hagi a la classe. Per exemple, tenir un calendari visual amb les tasques fetes i les què s’han de fer, ja que preveure i anticipar les activitats ofereix un ajut als infants.
- Barreres entre les persones, en els grups de classe: el treball per parelles facilita la socialització dels infants. Cal incentivar el treball entre iguals i no exclusivament el gran grup i l’individual.
En definitiva, l’educació ha de ser flexible i diversificada. Els nostres centres educatius han de saber descobrir les destreses i les aptituds de l’alumnat. I maximitzar-les. Això implica universalitzar els recursos i les activitats, fet que permet la participació de tot l’alumnat. I com fer-ho? Eliminant les barreres de l’entorn.
Des d’aquí us encoratjo a ser part de la comunitat educativa que vetlla per identificar i eliminar les barreres que no permeten als nostres infants accedir a l’aprenentatge i a la socialització.
Aquest article ha estat escrit en col·laboració amb Aprenem Autisme, entitat dedicada a l’acompanyament i defensa de drets de les persones amb autisme i les seves famílies.
2 comentaris
Tot plegat és prou difícil però ens hi hem de posar – de fet, hi ha escoles que ja s’hi han posat, van avançant a poc a poc- perquè tot el que es diu a l’article és ben veritat.
Si, és complexe però que la vida no és complexe, pot ser? Aquells que pensen que tot és fàcil, que les complexitats ens les creem potser negan tota la riquesa i la complexitat de la vida.
Tota la meva vida professional he estat en aquest camp i de ben cert que hi ha molts professionals, moltes famílies i moltes escoles que segueixen treballant sobre una mirada centrada amb l’entorn però encara hem de seguir reflexionant junts, perquè l’educació ( inclusiva) com la propia vida és complexe.
Gràcies per aquest article, tant clar i sentit per tant gent