El dia de l’estrena, a la sessió matinal, ja em teniu comprant l’entrada per anar a veure “Monstruo”, de Koro-Eda Hirokazu, un director que admiro i que sovint tracta temes relacionats amb la infància. Vaig anar-hi sol i aquí vaig cometre un error perquè aquesta pel·lícula és com una ceba i s’ha d’anar a veure acompanyat. Quan surts del cine seus en una terrassa i amb els acompanyants comenceu a treure capes de la ceba. Una pel·lícula on veiem com una criatura comença a tenir conductes estranyes i que poden tenir relació amb el comportament del seu tutor. Primera capa. Segona capa: la reacció de la mare i l’estranya resposta del professorat, sobretot de la directora. Una altra capa: la relació dels nens alguns amb comportaments de bullyng amb el nen protagonista i amb el seu millor amic. Nova capa: una natura que es desborda quan els sentiments estan més a flor de pell. Un refugi perdut al bell mig dels bosc amb un vagó de tren abandonat, espai de somnis i on s’insinua una homosexualitat latent. I més capes: canvis en el punt de vista.
Una pel·lícula que parla sobre l’amistat i la culpa, sobre els misteris de la infantesa
Ara veiem la història amb els ulls dels nens, ara amb els ulls de la mare, ara amb els ulls de la directora -que arrossega un sentiment de culpa duríssim-, ara amb els del tutor… Una pel·lícula que parla sobre l’amistat i la culpa, sobre els misteris de la infantesa, sobre les ferides obertes i mentides sobre les llums i les ombres del creixement humà, sobre tot allò que portem dins i que no permeten que aflori i tot plegat banyat amb un seguit de rituals que ens costen molt d’interpretar.
I una música que la devem a Ryüichi Sakamoto i el nom ja ens indica encerts musicals.
I encara més: ens parla de com la veritat va apareixent fragmentada, mai com alguna cosa imposada i absoluta.
No us la perdeu, però aneu-hi amb colla.
