La convivència en els centres educatius és un dels assumptes que mai deixen de preocupar. Aquest inici de curs, particularment, amb els casos de Melilla i d’Almendralejo, on es barreja violència i abús de la imatge (sexualitzada) de noies i nois. És, a més, el segon any d’implantació de la figura de la coordinació de benestar i convivència en els centres educatius en un moment en el qual Olaguíbel creu que “la pregunta no és què els passa als nens en el meu centre, sinó què els passa als nens del meu centre”.
Parlem amb aquesta experta d’UNICEF Espanya sobre la situació dels centres, sobre els límits i responsabilitats que han d’assumir els qui han rebut l’encàrrec de ser coordinadora o coordinador en els seus centres i com crear xarxa amb altres entitats.
Aquest és el segon curs d’implantació de la figura de la coordinadora de convivència. Quina anàlisi feu del seu paper a les escoles?
El col·legi està centrat en la protecció. En els últims anys, han passat moltíssimes coses, tant casos d’assetjament com d’intents de suïcidi, de suïcidis. Els nens estan realment passant-ho malament. Per descomptat, no és la tasca única de l’escola, ni d’aquest coordinador, però ens sembla que l’escola sí que és un factor important de protecció com es va veure en la pandèmia, no? Quan l’escola va faltar, molts nens es van quedar desprotegits. Ens semblava que era un moment molt oportú per tornar a assenyalar que la Lopivi establia unes coses, unes mesures molt interessants. És veritat que són molt noves en el nostre ordenament jurídic i en la nostra societat, amb la qual cosa porta el seu temps que la gent entengui què fa un coordinador en aquesta mena de protecció. Portem treballant tres anys ja a establir una regulació, els seus rols, unes pautes, uns principis bàsics d’actuació.
El curs passat va semblar enxampar per sorpresa les administracions, com està ara aquesta regulació de la figura de la coordinació?
Les comunitats autònomes ho han fet en més o menys mesura, a través de les seves instruccions de principi de curs, però d’una manera bastant desigual. És normal també, perquè la competència educativa està transferida. Nosaltres ens hem esforçat per establir uns mínims tant de competències com de regulació del seu rol, de coordinació amb altres actors.
Tinc la sensació que segueixen sense estar massa clares aquestes competències, que el curs passat va haver-hi molta confusió…
Sí, exactament. Potser encara hi ha desconeixement o falta entendre que educar també és protegir els nens. La pregunta no és què els passa als nens en el meu centre, sinó què els passa als nens del meu centre. Jo crec que és una mica el canvi que volem fer; a més que ho diu la Lopivi i és on volem posar el focus. És una labor de prevenció i de protecció amb els nens.
La Lopivi és bastant exhaustiva en relació a unes funcions molt claus. Nosaltres les hem agrupat per fer-ho una mica més senzill. Parlem que el coordinador hauria de treballar la prevenció primària, que és tota la que va dirigida a tota la comunitat escolar. Aquí, per exemple, hi hauria un pla d’ús de mòbils a l’escola, un d’excursions. També un pla de recollida de nens i nenes a la sortida…
Després està la prevenció secundària, quan hi ha uns certs indicis ja de malestar. Quan es detecten casos d’abandó, negligència, divorcis conflictius en els quals els nens estan al mig, abusos, assetjament escolar, ciberassetjament, ús problemàtic de les tecnologies… Aquesta prevenció apareix quan s’identifiquen aquest tipus de coses i cal establir unes mesures, sobretot, de coordinació.
El que volíem llançar amb la roda de premsa era que, com a coordinador, no t’has de posar la motxilla de la protecció. És a dir, no ets l’únic responsable. Hi ha professionals estupends que estan per a això. La teva labor, com diu el nom, és el de coordinar-los. És a dir, quan tens el menor indici o un professor parla amb tu, seràs qui coordini les actuacions: informo serveis socials, tinc una entrevista amb els pares, aquest tipus d’actuacions, de protecció. Perquè el coordinador no fa intervenció, la fan els serveis socials, el sector sanitari, la policia… Estem parlant sempre de l’àmbit preventiu.
I cal minimitzar el mal que han sofert els estudiants perquè no hi hagi una disrupció educativa. Imagina’t un cas on intervenen serveis socials, la policia o està en el jutjat. Jo ja he complert el meu deure, jo no soc jutge, no soc policia… Però aquest nen segueix en el meu centre, aprenent. Quines mesures tinc perquè continuï aprenent? Perquè la resta no l’assetgin pel que ha fet; per veure com està bé… Aquestes serien les tres potes de la coordinació.
Des d’UNICEF, ens sembla que estan molt sols els coordinadors, per això fomentem que hi hagi una xarxa de coordinadors. I que facin xarxa amb tota la resta de persones que treballen en la protecció de la infància: els seus referents serveis socials, amb el policia que acudeix per fer xerrada. Que coneguin qui és el seu referent del centre de salut. És a dir, que facin una xarxa; és fonamental per a la seva feina.
Pensant en qui han assumit la tasca en els centres (equips directius o docents del claustre) i escoltant-te, m’imagino que els falten com moltes eines. Entenc que l’òptim és que siguin aquests professionals, però sembla complicat amb les càrregues de treball habituals que tenen, no?
Sí, és clar. El que proposem nosaltres és que es faci primer un mapatge de riscos a l’escola, perquè no és el mateix tenir un institut de 1.000 xavals que una escola infantil de 30. Les nostres eines també inclouen uns indicadors per fer aquest mapatge. Conforme a això podràs veure quines hores necessites. Nosaltres som partidaris que sigui algú del centre. En el seu moment va haver-hi diverses propostes com la d’una figura externa que es repartís entre diversos centres. Però ens sembla que és important que estigui en el centre. No té per què ser docent.
Nosaltres no parlem d’una carrera específica, però potser sí que han de tenir unes certes habilitats. És a dir, més que sigui professor o orientador, sí que tingui unes certes habilitats i, per descomptat, una certa formació. De fet, demanem que tingui formació habilitant establerta per cada comunitat autònoma. Necessiten molta formació, molt d’acompanyament. I a part, la llei diu que també coordinin la formació dels seus companys.
Tothom ha d’estar format, almenys en alguns conceptes bàsics de protecció i violència contra la infància
Nosaltres treballem amb el British Council, que són pioners perquè al Regne Unit, als països anglosaxons, tenen aquesta figura des de fa molts anys i la consideren fonamental. És una part fonamental del seu col·legi.
Llavors, en el cas del British Council, que és l’ideal, donen una o dues hores de formació a tot el personal del col·legi perquè cadascun té el seu propi paper. Des de la persona que està en l’entrada que pot detectar coses, veu com els pares deixen als nens. O el personal de menjador, l’auxiliar, els professors… Tothom ha d’estar format, almenys en alguns conceptes bàsics de protecció i violència contra la infància. I què podem esperar? Quan saps que pots detectar coses, identificar estadis precoços de malestar, i que tens una figura a qui comentar-li-ho i que prendrà cartes en l’assumpte, jo crec que tranquil·litza molt. Jo crec que tot el tema de protecció ens espanta; pensant que, clar, com diu la llei, has de denunciar, espanta. Per això es tracta més de comunicar, de coordinar-te.
En l’informe d’inici de curs de CCOO es parla de la contractació de 18 o 19.000 persones per a aquest lloc, per a desenvolupar-lo amb garanties. No sé si des d’UNICEF heu fet un càlcul, ni si us sembla raonable la contractació de perfils específics.
Al Regne Unit, per exemple, és un lloc independent, no és professor, no és personal docent, però sí del col·legi. Si és extern o intern encara no està resolt; podríem veure quina és la millor opció, sobretot perquè és una cosa nova, ara mateix no hi ha els recursos adequats.
Sí que ens preocupa que pugui ser tema de diferenciació entre centres educatius, és a dir, hi haurà centres que s’ho prendran més seriosament i podran contractar una persona perquè tenen més recursos o podran alliberar un docent unes certes hores a la setmana, mentre uns altres no podran. Ens sembla que això pot generar que hi hagi centres en els quals el nen està més protegit i altres en els quals no.
Per això apel·lem a les administracions públiques que facin una regulació amb els seus principis bàsics, que facin aquesta formació habilitant i també els demanem una cosa important: el registre de dades. Es tracta de situacions molt delicades i la informació cal protegir-la molt bé, però alhora ha d’estar disponible per rendir comptes. La llei estableix un registre central d’informació sobre casos de violència i demanem que es posi en marxa perquè les dades dels alumnes és una cosa molt delicada.
Llavors, proposem aquesta regulació de les funcions i principis bàsics d’actuació, la seva formació habilitant, recursos i, també. Veure com fem tots perquè les dades siguin registrades, hi hagi privacitat i revisió de comptes.
Fa un any em vaig quedar amb la sensació que la llei es va aprovar però no havia arribat al sector educatiu. Les conselleries d’educació no sabien que això estava passant i era responsabilitat seva fer alguna cosa sobre aquest tema. S’ha assimilat aquesta figura a la de la coordinació de convivència, però no és el mateix. Qui ha comès l’error aquí? No sé si el govern central no ha estat capaç de comunicar bé a les conselleries d’educació el que els venia a sobre.
És veritat que la Lomloe també contempla aquesta figura. Es va ficar perquè era una cosa que afectava. Sabem que l’Administració ha convocat la seva Conferència Sectorial, les comunitats autònomes, i els ha parlat d’això. De fet, nosaltres vam fer una guia, bé, María Ángeles Espinosa, una patrona, va fer una guia sobre com cal regular aquesta figura i se’ls va compartir. Jo crec que ha estat falta de temps. És una figura molt nova. Passa el mateix en l’esport, que també estableix aquesta figura. Està tothom posant-se ara en marxa perquè realment és difícil d’entendre. Quan mai l’has vist i no has viscut amb això i en els teus col·legis mai hi ha hagut això, és molt complicat d’entendre el perquè fa falta. Si ja està el coordinador de convivència, si ja està el d’igualtat…
Jo crec que s’han fet passos endavant. Però ha faltat temps, però anem fent els passos. Ara mateix totes les comunitats autònomes ho han regulat, han identificat les persones que ho faran. Treballem amb alguna en plans de formació dels seus coordinadors.
No sé quines perspectives teniu de com serà aquest segon any d’implantació. Em deies que ja hi havia comunitats autònomes amb les quals esteu treballant per a formació i altra.
Formacions, sí.
Entenc que queda moltíssim encara per fer, però…
Sí, queda molt per fer, però jo crec que la conscienciació que això és necessari, crec que ja ha calat. És a dir, ningú qüestiona la necessitat perquè tothom se sent molt apel·lat per tot el que està passant en els col·legis. Ja hi ha una certa massa de professionals que han acudit a formacions, tenen ja aquesta mirada d’“això és violència, això és protecció, això és benestar, això és malestar”. Enguany, bé, es continuarà avançant.
S’ha avançat molt en el discurs que els donem els adults sobre violència de gènere, respecte entre els iguals, etc., però això és contradictori amb les coses que veuen
Mentrestant, hem tingut un inici de curs dur, entre el cas d’Almendralejo, i el de fa uns dies d’uns xavals de 12 anys que li van pegar una pallissa a Melilla. No sé com interpretes totes aquestes situacions.
Abans que s’apliqués la llei vam voler fer un mapatge de nou comunitats autònomes per veure quins recursos tenien en marxa per a prevenir la violència i per a respondre. Amb la hipòtesi que si es treballa més en prevenció s’haurà d’invertir menys en protecció. I els investigadors, allò que ens deien, era que la situació actual de les famílies, de les feines, no ajuda a una presència dels pares i mares a casa i que siguin capaços de contenir emocions, de guiar. És a dir, el sistema de treball no està ajudant. Hi ha xavals que se senten una mica sols i tenen accés a unes certes tecnologies, eines molt potents, amb una edat molt primerenca.
D’altra banda, s’ha avançat molt en el discurs que els donem els adults sobre violència de gènere, respecte entre els iguals, etc., però això és contradictori amb les coses que veuen, que segueixen en xarxes, que escolten dels seus cantants favorits, en les seves sèries favorites, en videojocs. Es troben amb uns discursos absolutament contradictoris.
També és veritat que molts casos els coneixem perquè lamentablement tot es grava i tot es comparteix. Les tecnologies, d’una banda, són una causa d’alguns d’aquests problemes i, per una altra, són la via per la qual els adults tenim constància del que està passant.
A més, els experts en psicològica ens alerten dels problemes de salut mental que veuen després de la pandèmia. Depèn de les edats, per exemple, els més petitons el que ha passat és que les seves finestres d’oportunitat de desenvolupament no s’han vist obstaculitzades: gatejar, interactuar… En els preadolescents, les seves oportunitats de desenvolupament de tu a tu, també s’han vist minvades, han tingut molta por, hi ha hagut situacions a casa molt conflictives.
Els experts que treballen en els col·legis diuen que estem veient ara, en algunes ocasions, els efectes de la pandèmia i del tancament. Tant de bo hi hagués una sola causa per poder atallar-la.
En aquest mapatge els preguntàvem als xavals, i vèiem que identificaven l’escola i als professors com a personal a qui li podrien demanar ajuda. És veritat que un gran percentatge deia que en la seva classe no sabria a qui demanar ajuda quan es trobés amb un cas de violència, però sí que identificaven tant monitors esportius i alguns professors com unes figures clau. Els xavals els veuen com a figures protectores, com a figures de confiança, de referència. Llavors, cal estar disposats a això, cal formar-se. L’escola creiem que té una oportunitat per a ajudar en això. Perquè així és com li veuen els nois.
Et volia preguntar, precisament, per temes de violència de gènere, d’abusos o de violències contra la llibertat sexual de la infància després del cas d’Almendralejo i la dificultat que tenim amb l’educació afectiu-sexual.
Per la nostra experiència quan parlem amb les comunitats autònomes, tenim relació amb totes elles, veiem que no està en debat, almenys fins on jo veig o sé, que tots els nens han de rebre un cert tipus d’educació afectiva, o afectivosexual, com vulguem dir-li, segons les edats. Quan parles d’això cal filar molt fi, perquè hi ha és un cert malestar per alguns continguts o per unes certes pors. Però de veritat crec que tothom és conscient que l’educació afectiva i de relació, no solament sexual en aquest sentit, sinó la relació entre iguals, la relació amb els teus companys, la relació amb els adults, com cuidar-te, com protegir-te, que el teu cos és teu és important… Jo crec que això no està en debat.
El que està en debat, la qual cosa ha generat potser aquests desacords, han estat maneres de veure, d’entendre o d’interpretar com s’estava impartint, qui l’estava fent i de quina forma. Però no soc una persona experta que pugui respondre’t a quina seria la manera de fer això.
Tornant als estralls de la pandèmia. Una cap d’estudis a Madrid em comentava que tenien 16 o 17 protocols oberts d’altres punts joves, per intents de suïcidi o autolítics. Això els suposava crear una xarxa en el propi centre per vigilar i protegir aquests joves. Molt de professorat està assumint una responsabilitat sobre la vida d’aquestes persones que em sembla excessiva. Entenent el paper protector dels centres, no sé fins a quin punt poden assumir aquesta tasca.
No et puc respondre. Justament el que a nosaltres ens preocupa és el tema de salut mental i estem treballant a diferents nivells. Però l’escola ens sembla la figura aliada per treballar salut mental, per detectar indicis de malestar. Estem parlant de casos que han de portar-se amb sanitat, en intervenció. Però ens sembla que aquests indicis precoços de malestar són tan importants. Per això és tan clau aquesta prevenció secundària.
No hi ha una vareta màgica per solucionar-los, però els estadis precoços són les alertes que ens van donant els xavals. I sí estem atents, perquè potser es pot evitar algun d’aquests casos o rebaixar la tensió. Però no tinc una resposta.
Potser tenim trivialitzats uns certs comportaments, o hi ha molt de pudor per parlar del que passa, de ficar-se en la vida aliena
Per aquestes situacions pensava en la possibilitat de la contractació de perfils específics per a la coordinació de benestar, amb temps suficient, amb recursos.
Sí, és molt important que tinguin els recursos, el temps i la formació suficients.
Protegim bé la infància a Espanya?
Crec que a tots ens horroritza quan escoltem casos d’agressions, d’abusos o de maltractaments a la infància per part de qui sigui. Però crec que potser tenim trivialitzats uns certs comportaments, o hi ha molt de pudor per parlar del que passa, de ficar-se en la vida aliena.
A això se sumen elements com les noves tecnologies. Sempre hi haurà gent que vol fer mal als nens, però si podem construir entorns protectors en els quals hi hagi professionals que sàpiguen fer les coses, que estiguin vigilants, perquè potser aconseguim que això no passi.
Jo crec que la societat espanyola realment vol ser protectora. Jo sí que veig que la societat espanyola es bolca. Però encara ens falta potser molt per entendre què és violència cap a la infància i què no es pot tolerar.
Pensava en el paral·lelisme amb la violència de gènere, on s’ha caminat molt, encara que ens queda moltíssim per fer. Però ja ha deixat de ser un problema que passa dins d’una casa, ja no són el problema d’aquesta família. Amb la infància tinc la sensació que encara és un problema domèstic.
Sí, i encara es justifica una certa violència cap a la infància o una certa negligència no està mal vista. Però sí que jo confio que ho estarà, perquè la Lopivi ha seguit els passos de la Llei de violència de gènere, s’han creat els jutjats especialitzats que manava la llei. Jo crec que els passos es van donant, però encara no estem en aquest punt.
