Pilar Orenes fa temps que està vinculada a les organitzacions del tercer sector, tant a Espanya com a l’estranger. Fa pocs anys va començar a dirigir Educo, una organització que treballa en 14 països, tant a Llatinoamèrica com a Àfrica i Àsia. A Espanya treballen per fer dels centres educatius espais segurs i en els quals l’equitat sigui senyal d’identitat, i perquè la participació infantil i juvenil sigui una realitat. Parlem amb ella de part d’aquesta feina.
Fa uns dies vau participar en les jornades internacionals sobre menjadors escolars a Sant Sebastià organitzades amb motiu de la Presidència espanyola. Els menjadors són un dels leitvmotiv d’Educo Per què és tan important aquest tema per a vosaltres?
Crec que ha estat una oportunitat per nosaltres de parlar del menjador escolar, però connectar-lo amb el que és el tema més important per a Educo: l’educació com a eina per reduir la pobresa. I dins d’aquesta educació, posar en valor tots els espais en els quals la vida d’un nen o una nena es desenvolupa. Quan parlem del menjador escolar també ens referim a l’espai del migdia; un espai on passen moltes hores i en el qual passen moltes coses.
Es tracta de garantir un menjar saludable al dia, però també és un espai on nenes i nens conviuen d’una altra manera amb persones de diferents edats, amb altres adults; un temps en el qual juguen, resolen conflictes, on aprenen sobre alimentació saludable, on estan en un entorn segur, perquè l’alternativa és passar temps en els desplaçaments per anar a casa on, a vegades, no tenen una persona adulta. Amb el menjador escolar també es tracta de garantir que pots seguir amb la jornada de la tarda o bé amb les classes o amb les activitats extraescolars. Per tant, redueix l’absentisme escolar.
Al final és posar en valor el menjador com a espai educatiu, que sigui part del projecte educatiu de centre, perquè nenes i nens no distingeixen entre quan és classe o quan és horari del menjador. Per això també volem que es garanteixi per a tots i totes, que sigui universal, gratuït. I mentre arribem, que ho sigui per a aquella població que està en risc de pobresa i exclusió.
Entre els vostres informes heu publicat alguns precisament sobre la inversió que suposaria aquesta universalització…
Sí, efectivament. Fem propostes des de les evidències detectades després de molts anys treballant en menjadors escolars. Ara mateix, una xifra que per a nosaltres és important és el percentatge de nens i nenes que reben beques i com queda per sota dels qui estan en risc de pobresa i exclusió.
És una cosa que t’aixeca una primera alerta. Si hi ha un 33% de nens i nenes en risc de pobresa i exclusió i les beques estan arribant al 13% de la infància, ja hi ha un primer gap, les beques no són suficients. Les beques no ens garantirien aquest menjador universal i gratuït per a tots, però sí que posen el focus urgent en aquests nens i nenes que més el necessiten.
En el vostre projecte de menjadors, a més de treballar donant beques, desenvolupeu un espai més educatiu en aquest temps de convivència. El projecte, si no recordo malament, es diu Espai Migdia. M’agradaria saber en què consisteix exactament.
Sí. A Educo portem 10 anys donant beques menjador perquè, com hem vist, no a tots els nens li arriben les beques públiques. Gràcies a la nostra experiència en centres i a aquesta proximitat, hem ampliat el treball entorn d’aquest espai.
D’una banda, estem aprofundint en l’anàlisi i el coneixement de què passa a Espanya: quants nens i nenes accedeixen, quin pressupost es dedica, per què aquestes beques no arriben realment a totes i tots, quina diferència hi ha entre comunitats autònomes. Un treball de recerca, d’anàlisi i d’aportar dades.
Alhora acompanyem centres escolars per garantir que aquest espai sigui de qualitat. Perquè el problema no és solament l’accés, sinó que una vegada que accedeixes, quin menjador escolar et trobes? Aquí hem utilitzat molt la innovació social amb un treball molt participatiu amb tots els actors que influeixen en aquest menjador: els nens i les nenes, intentant posar en el centre la participació i l’escolta de les seves necessitats. Però també l’associació de pares i mares, els professors, la direcció, el personal que treballa en el menjador, no?
A partir d’aquí, es van desenvolupant accions com donar informació sobre hàbits saludables, sobre higiene, com es decideix el menú, sobre com ha de ser un menú equilibrat perquè els nens el coneguin.
També són espais per resoldre conflictes, quan hi ha algun problema. Hem creat racons segurs on es pot generar un diàleg. Són espais per fer jocs cooperatius, on col·locar bústies on els nens poden participar o dir el que els agrada i el que no. En alguns centres en els quals treballem, fins i tot, se celebren assemblees periòdiques sobre el menjador. En una d’elles es va decidir fer millores en l’acústica del menjador, per exemple. Una de les coses que els nens i nenes deien és que hi havia molt de soroll en el menjador i no es podia parlar.
També acompanyeu centres educatius i entitats socials a fomentar la participació de la infància i l’adolescència. Per què és tan important i com s’aconsegueix això?
El 42% de nois i noies pensen que les seves idees no es tenen en compte. No obstant això, la seva participació és clau i possible, i tenen dret a una escolta activa per aportar propostes per als temes que els afecten com prevenir la violència o transformar el seu entorn en un lloc més equitatiu i just. Des d’Educo promovem la creació de Clubs de l’Escolta que permeten una participació efectiva i molt necessària. Escoltar té resultats sorprenents i molt positius.
No sé si el programa el teniu, diguem, estandarditzat o en cada col·legi es fan dinàmiques diferents…
Perquè mira, es fan propostes diferents. Amb el nostre coneixement i experiència veiem el que cada centre necessitaria, però cada col·legi és un món i cada context educatiu necessita un aterratge diferent.
Encara que hi ha accions comunes, hi ha moltes diferències darrere del menjador escolar: des de col·legis que externalitzen el servei, els que tenen cuina dins, amb pares i mares molt implicats, uns altres menys… I això és part de l’interessant de quan fas una proposta d’aquest tipus, no? Que els protagonistes siguin els qui liderin el possible canvi.
En aquests anys hem arribat a molts col·legis de tota Espanya. Amb aquest projecte ens hem focalitzat en funció d’alguns suports que hem tingut, com el de la Fundació Diverse Learning, per exemple, que ha finançat part d’aquest projecte. Un projecte que fem en col·legis de Madrid i de Barcelona amb la idea que siguin experiències pilot que després puguin ser reproduïdes en altres col·legis.
Cada centre és diferent no sols per la seva pròpia composició social, sinó pel territori en el qual està. Hi ha moltes diferències entre autonomies.
Sí, efectivament. En cadascuna l’accés dels nens i les nenes és diferent, el cost, el tipus de menjar… Per això, quan fem la nostra labor de recerca i d’incidència, volem que es garanteixin uns mínims. Per exemple, amb les beques hi ha alguns criteris que haurien de ser uniformes perquè l’accés no depengui de la comunitat en la qual neixes, que és el que està passant ara.
Hem posat aquests mínims i a partir d’aquí que cada comunitat autònoma pot adaptar-se a la seva realitat i al seu context, que també el valorem.
Quins mínims haurien de ser aquests?
Un és entendre la beca com un dret per a tot nen i nena, un dret subjectiu. Això significa que no pot estar en funció del pressupost, has de garantir-lo. No pot ser que hi hagi persones que compleixen els requisits, però com no tinc diners es queden fora. És una manera de canviar la teva manera d’estructurar el teu pressupost.
Després, les beques han d’arribar a tots els nens que es troben en risc de pobresa. Però, clar, parlar de risc de pobresa amb uns estàndards, amb un criteri consensuat, no que cada comunitat autònoma decideixi quin és el nivell de pobresa infantil. Un criteri que es veu en l’Enquesta de Condicions de Vida de l’Institut Nacional d’Estadística. Això hauria de ser comú i ara, segons cada comunitat autònoma, els criteris són diferents.
També advoquem per la gratuïtat, per donar beques al 100% per a la infància en risc de pobresa i d’exclusió, perquè quan comences a donar només un percentatge, hi ha moltes persones que es queden fora perquè no poden pagar, si més no, un percentatge. Que per a aquests la beca cobreixi el 100% i tan bon punt hi hagi trams per a altres llindars. O que cobreixin tots els models de família, perquè a vegades hi ha alguns sistemes que s’ajusten més a uns models i hi ha els qui es queden fora.
I advoquem molt per la simplicitat, per la transparència. Els tràmits per demanar-la són complexos, o demanen informació que ja té l’administració i posen el pes en la família. I això tira cap enrere a moltes famílies vulnerables, que a vegades ni tan sols saben que tenen el dret a demanar aquesta beca. Hi ha aquí un treball per agilitzar i simplificar perquè es pugui renovar gairebé automàticament, any a any, que no hagis de començar de zero. En un dels informes parlem d’això, de les deu receptes, no? Dels deu criteris.
Que hi hagi un Ministeri d’Infància i Joventut, perquè parla de prioritat, parla de posar al nen i la nena, com a subjecte de drets, en el centre
Canviant de tema, en l’última legislatura es va aprovar la Lopivi i comencem aquesta amb un Ministeri d’Infància i Joventut. Sembla que tinguem una mirada més amable cap a la infància. No sé com ho veus tu, tenint en compte que també teniu programes en contra de la violència contra la infància.
Sí, crec que estem en un procés de transformació i com en tots els processos, els primers passos són difícils. En general, han estat anys, primer, de reconèixer que hi ha pobresa infantil, A Europa som un dels països que encapçala el trist rànquing de la pobresa infantil i és un reconeixement que és dur de fer.
Educo és una organització internacional, treballa en 14 països, tenim assumit la nostra feina en molts d’ells, però quan poses el focus a Espanya, aterrar en aquesta realitat aquí, reconèixer la situació gràcies a la feina, entre altres, per exemple, de l’Alt Comissionat contra la Pobresa Infantil.
Dins d’aquesta realitat de pobresa i exclusió, que és la que treballa Educo, perquè està també la violència cap a la infància. I hem de reconèixer l’avanç que suposa la Lopivi. Ara, per a nosaltres en un procés d’implementació legislativa, s’han de posar les antenes. No deixem de celebrar, no deixem de felicitar, però no deixem d’exigir-nos tampoc, perquè el primer és tenir el marc legislatiu, però a partir d’aquí cal implementar-lo.
Un dels informes que vam fer aquest enguany era sobre què havia passat amb la figura del coordinador o coordinadora de benestar i de protecció. Reconeixem que com a idea està bé, però cal fer passos per assegurar-la. Suposa un canvi cultural que necessita una inversió, formació, temps, acompanyament.
I això ho uneixo amb el nou Ministeri. Aplaudim que hi hagi un Ministeri d’Infància i Joventut, perquè parla de prioritat, parla de posar el nen i la nena, com a subjecte de drets, en el centre. Estarem atents a quines competències tingui, a quin pressupost i, sobretot, al fet que influeixi, perquè al nen i a la nena els afecta qualsevol política, des de la vinculada a l’habitatge, a l’educació, etc. Ha d’assumir una coherència de polítiques, no?
Volia preguntar-te pel programa que teniu, encara que després reprendré la figura de la coordinació de benestar en els centres; el programa Protegim…
El que cerca és garantir que els centres escolars, i també les entitats esportives o les socials que treballen amb nens o nenes, siguin espais de drets i de benestar. Un nen o una nena se sent segur perquè rep bon tracte, pot parlar, participar. Acompanyem aquestes entitats o centres educatius, en els quals estem centrant-nos, perquè garanteixin un entorn segur en tots els sentits. Fem un abordatge integral. Parlem de prevenció, perquè les coses no passin. De diagnòstic, perquè quan passin es puguin identificar, detectar i actuar sobre elles. Encara que redueixes les circumstàncies prevenint, hi ha casos que es donen, i jo crec que en aquest moment es parla més del tema, és una bona notícia, però alhora provoca que aflorin més casos, no? I cal assegurar que, quan aflorin, puguem actuar. Això és el que busquem amb el programa Protegim.
No sé si ho feu com amb el menjador, amb un projecte flexible o està més estandarditzat.
Efectivament, aquí sí que hi ha algunes coses que són més estàndard, encara que ens adaptem en funció del centre, de la seva situació, de les apostes que està fent. El marc de la Lopivi ajuda, existeixen uns estàndards que ha de tenir un centre educatiu per a assegurar aquesta protecció infantil organitzacional, que és del que parlem. I després hi ha materials de suport diferents.
És interessant com hem incorporat algunes eines al programa. Eines d’innovació tecnològica amb les quals puguem detectar situacions, com Kanjo, una app per a primària que pregunta qüestions com com arribo al col·legi?, com surto del col·legi?, com em sento? Només es registren emocions però funciona com a sistema d’alertes primerenques quan, per exemple, un nen o una nena sent por, o ansietat.
També treballem amb b-ressol que és una aplicació per a secundària, per a nens i nenes que ja tenen el seu mòbil. Amb ella poden identificar casos que estan veient de violència en el seu entorn o sobre ells mateixos, de manera que poden donar l’alerta en el col·legi.
Volia reprendre això de la coordinació de convivència. Aquest és el seu segon any d’implantació. Tinc la sensació que el primer va ser caòtic i la figura, extremadament heterogènia en funció de la comunitat autònoma. No sé quina interpretació fas des d’Educo.
La figura ens sembla molt important, clau; l’aplaudim i això jo crec que ha de ser important destacar-ho, però és cert que cal fer molts passos perquè de veritat respongui al que estem buscant. Quan es posen en marxa les coses cal donar-se un temps i som conscients, però aquest temps ha d’estar acompanyat de mesures perquè, si no, aniran passant els anys i continuarem fent informes sobre què està passant.
Per començar, cada autonomia ha fet un desenvolupament normatiu diferent amb el que, a vegades, tenen pocs punts en comú. I el desenvolupament és tan escàs que queden moltes llacunes, molts dubtes, inseguretat entre els professionals sobre les seves funcions exactes.
Cap comunitat autònoma té una assignació pressupostària específica per a les tasques que ha d’assumir aquesta figura. No hi ha una mínima definició sobre les característiques que ha de tenir el lloc amb la qual cosa a vegades recau en el coordinador o coordinadora de convivència, en l’orientador escolar. A això se suma que només en dues comunitats autònomes es preveu formació inicial quan aquesta figura s’assumeix; no hi ha hores alliberades, o compten amb una o tres hores setmanals, i no es té en compte el nombre d’alumnes del centre o els casos oberts que tingui; no existeixen incentius, que no tenen per què ser econòmics. Si l’impuls institucional o polític és escàs, si no hi ha suport, és molt difícil que arrencada amb la seguretat que necessitaríem.
Que hi hagi un decret a nivell estatal, que s’aprovi amb un mínim d’elements comuns; seria important que les administracions lideressin, que la figura es professionalitzés pensant en els perfils idonis. Per sort, hi ha recorregut i hi ha propostes que poden quallar encara.
Volia preguntar-te per una altra de les vostres línies de treball, l’educació infantil 0-3 anys, sobre la qual també heu fet alguns informes últimament. Quina és la importància d’aquesta etapa?
L’educació està en tots els moments de la vida d’un nen o una nena, en tota la seva etapa. Parlem d’entorns segurs, del menjador escolar com a espai educatiu… I, per sort, s’està començant a parlar ara més d’aquesta etapa del nen a la nena, encara que no prou. Cada vegada hi ha més evidències sobre la importància del 0-3, un temps en el qual es desenvolupen gran part de les habilitats o de les competències que després necessitaran.
I, no obstant això, no està garantit que tots els nens i les nenes, tinguin igualtat de condicions i aquesta oportunitat de desenvolupament.
Quan entres en una educació obligatòria hi ha una sèrie de garanties, no obstant això, en el 0-3 anys encara no i no totes les famílies poden accedir a aquest entorn educatiu que seria necessari i en la majoria dels casos és per motius econòmics. Anem una altra vegada al cor del treball d’Educo, la infància més vulnerable, no? Dèiem gairebé tres quartes parts de les famílies amb la renda més baixa no accedeixen a serveis d’educació infantil abans dels tres anys.
Què demanem a l’Administració perquè això no sigui així? Quin tipus de garanties d’accés ha d’haver-hi, quin tipus d’ajudes? I, una vegada més, no parlem d’accés a qualsevol cosa, sinó que parlem de la qualitat, no tot val. Per això aquesta etapa està sent part de l’agenda d’Educo, veure com mobilitzem la comunitat educativa, com escoltem els experts, les famílies…
En l’anterior legislatura va haver-hi una certa aposta per la universalització del 0-3 i segurament té continuïtat en aquesta. No sé si des d’Educo heu fet alguna valoració o heu quantificat quina seria la necessitat de places.
A Espanya, la despesa en el primer cicle d’infantil ara mateix és poc més de 4.000 euros per criatura. A Alemanya la inversió és de més de 12.000 euros i a Finlàndia, més de 20.000 euros. Al final sempre ens comparem així amb aquests països, però és important tenir una referència. El finançament és petit, encara que és veritat que estem en un context, bé pels fons de la Unió Europea, per la Garantia Infantil Europea. S’està posant a aquesta primera infància en una primera línia. De fet, és un dels informes que traurem d’aquí a uns mesos, com han influït aquests suports que hem rebut de la Unió Europea en aquest salt qualitatiu de la primera infància a Espanya.
Per a acabar. Educo té un vessant internacional important, actueu en 14 països com comentaves. A més, participeu també en la Campanya mundial per l’Educació. Què podries explicar-me sobre ella i sobre la vostra participació?
Nosaltres, com bé dius, som una organització d’àmbit internacional que treballem en diferents contextos i l’aposta per l’educació com a mitjà per a acabar amb la pobresa és universal. Pots treballar en contextos més fàcils o més difícils, amb major o menor suport públic als quals tu adeqües la teva intervenció, però la nostra missió continua sent la mateixa.
I és la creença que podem construir societats més justes si el dret a una educació pública, de qualitat i que asseguri l’equitat està garantit.
Això és part del que demana la Campanya Mundial per l’Educació. És una campanya que porta més de 20 anys desenvolupant-se i des del principi ens sumem a Espanya, juntament amb Ajuda en Acció, Entreculturas i Pla International, i enguany, de fet, l’estem coordinant. Posem força per assegurar, d’una banda, finançament, perquè cal parlar d’ella, perquè els governs dediquin part dels seus pressupostos a garantir aquesta educació pública.
Però hem de ser conscients que en alguns països no solament es necessita l’esforç dels governs, sinó també de l’ajuda internacional. Reclamem que Espanya destini més fons de cooperació a educació (el 2021 només representava el 9,8% del total, el seu punt més baix des del 2015). També demanem més fons per a l’educació en emergències, que és un altre dels temes claus per a Educo.
Si en alguns contextos la necessitat de l’educació és alta, és justament en les crisis humanitàries. Tots tenim al cap el que està passant a Gaza i com l’educació està veient-se afectada. És terrible el que està passant i no podrem trigar molt a parlar d’educació. Parlem de moltes altres necessitats, però l’educació ha d’estar en primera línia quan hi ha un terratrèmol al Marroc, quan passa el conflicte a Síria o passa al Sahel, quan milers de nens estan mobilitzant-se per situacions d’inseguretat i això afecta la possibilitat de tenir un espai segur com és l’escola. És en aquests contextos on l’educació juga un paper clau.
També portem la Campanya Mundial de l’Educació als col·legis per construir una ciutadania global, crítica, compromesa i conscient, capaç d’afrontar els reptes globals com la pobresa, la desigualtat i el canvi climàtic.